El diumenge diversos mitjans de comunicació de Catalunya s’anaven fent fer ressò de les dades de participació de l’Hospitalet a mesura que avançava la contesa electoral. Cap a les 18 hores una dada parlava per si sola: la participació havia baixat 10 punts respecte a les eleccions generals de 2019 amb només un 47% de vots emesos. Al tancament de les urnes la diferència es va reduir lleugerament, però la realitat és que a les 20 hores tan sols havia votat el 62% del cens electoral de la ciutat. O el que és el mateix: la participació més baixa d’unes eleccions generals al nostre municipi des de 1979. Aquestes dades tan fredes són simptomàtiques de la nostra realitat com a ciutat. Cada cop són menys els hospitalencs que senten la necessitat de votar ja sigui per indiferència o bé per descontent amb els partits polítics.
Però aquesta no és l’única carència democràtica que patim. En aquestes eleccions generals més de 40.000 dels nostres veïns no han pogut participar perquè no tenen dret al vot. Si bé aquest desequilibri ja es va produir a les passades eleccions municipals de maig val a dir que en el cas del diumenge la situació va ser encara més precària donat que a unes municipals poden exercir el vot les persones procedents de països amb un conveni de reciprocitat amb l’Estat Espanyol. A unes eleccions generals només pot votar qui té la nacionalitat espanyola. Això vol dir que de nou la participació en un procés electoral no va ser gens representativa de la realitat social de la nostra ciutat. Sobre una població de 265.000 habitants només van votar 108.901 persones d’un cens de 175.262. Ja ho vam advertir a les eleccions municipals: s’està consolidant una ciutat de dues velocitats, no només a l’àmbit socioeconòmic sinó també en matèria de participació i representativitat política.
Parlem, ara sí, dels resultats electorals. Des d’una perspectiva general s’ha de destacar com a gran titular que no hi haurà un govern a l’Estat compost per la dreta i l’extrema dreta. En un clima profundament polaritzat les forces progressistes han frenat la possibilitat d’una majoria electoral que ja es donava per feta a les enquestes i als mitjans de comunicació de masses. Les enquestes han errat una vegada més i la pressió mediàtica no ha donat els seus fruits. Perquè una qüestió és la realitat que es construeix als mass media o a les tertúlies televisives i una altra molt diferent és la sociologia electoral de l’Estat Espanyol que es caracteritza per la seva diversitat. Doncs bé, el comportament electoral a l’àmbit local no ha estat aliè a aquest context més macro. La mateixa polarització a l’Estat ha tingut la seva translació a l’Hospitalet i a les localitats del nostre entorn, això sí, amb resultats ben diferents que només s’entenen des d’una clau de realitat pròpia.
Els municipis de Catalunya i molt especialment els de l’Àrea Metropolitana de Barcelona han donat un cop més amplies majories al Partit Socialista de Catalunya. A l’Hospitalet la victòria del PSC ha estat aclaparadora. Ha tret un 46% dels vots, 8 punts més que a les eleccions municipals de maig, 12 punts més que a les generals de 2019 i 20 punts més que a les generals de 2016. La polarització política a nivell estatal ha permès un transvasament del vot progressista a favor del PSC a la ciutat i això els ha permès obtenir un resultat incontestable.
En aquests comicis s’ha demostrat que s’ha votat més en base a l’eix esquerra-dreta que no pas a en clau de candidats, a diferència potser de les municipals. Això és palpable al PSC, però també al Partit Popular que ha estat el segon partit més votat a la ciutat amb un 15,5 % dels vots. Possiblement, Meritxell Batet no era la candidata amb més tirada del PSC. Encara més discutible va ser l’elecció de Nacho Martín Blanco com a cap de llista del PP a la província de Barcelona. Martín Blanco, un supervivent de l’enfonsament del vaixell de Ciutadans era diputat d’aquesta formació al Parlament de Catalunya i va renunciar als seus càrrecs només quatre dies abans de ser presentat com a candidat dels populars a les generals. Tanmateix, el resultat del PP tant a la demarcació de Barcelona com a l’Hospitalet han estat destacables. Al nostre municipi el PP ha millorat en 3 punts el seu resultat de les municipals i en 6 punts respecte a les generals de 2019. La polarització també els ha afavorit.
Podríem definir de positiu el resultat dels Comuns (o potser hauríem de parlar més aviat de Sumar) a la ciutat. Sens dubte es tracta d’un bon resultat. De fet, s’han quedat molt a prop de la segona posició assolida pel PP traient un 15,2 % dels vots. Però les percepcions no sempre van lligades a la realitat. L’espai polític que representa Sumar va treure a l’Hospitalet un 17% dels vots a les generals de 2019 i un 29% a les generals de 2016. A les eleccions de 2016 va ser el partit més votat de la ciutat superant al PSC. A nivell estatal es van treure 71 diputats i més de 5 milions de vots en aquells mateixos comicis. El diumenge la candidatura encapçalada per Yolanda Díaz va assolir 31 diputats, 2 milions de vots menys que el 2016 i 700.000 vots menys que al 2019. El canvi de cicle polític i les dinàmiques internes, però, han fet que un espai de confluència que aspirava a fer el sorpasso al Partit Socialista i disputar-li l’hegemonia del vot progressista s’hagi ressituat com el seu soci preferent al govern central.
VOX ha estat el quart partit més votat a l’Hospitalet repetint posició respecte a les municipals. S’aprecia, això sí, una pèrdua de suport electoral al baixar en 2 punts el seu percentatge, passant d’un 10% dels vots assolit a les municipals a un 8% a les generals del 23 de juliol, curiosament el mateix percentatge que va obtenir Ciutadans a la ciutat a les generals de fa quatre anys. Dissortadament, no sembla que el globus de l’extrema dreta xenòfoba vagi a punxar a curt termini. Encara que l’anomenat vot de la por davant l’auge de l’extrema dreta mobilitzi a les esquerres només la mobilització social i la conscienciació ciutadana als nostres barris podran exercir de murs de contenció per aturar una amenaça que està posant en risc la convivència a ciutats com l’Hospitalet.
ERC ha perdut la meitat dels vots que va assolir a les generals de 2019 quan va ser el segon partit més votat a l’Hospitalet. Així mateix, amb un escàs 7% dels vots ERC ha passat de ser la segona força més votada fa només dos mesos a les municipals de maig a ser la cinquena. Urgeix una reflexió col·lectiva al partit republicà, tant a nivell de Catalunya com del nostre municipi. A les municipals ja es va constatar que a ERC no li ha sortit bé la seva operació per convertir-se en partit hegemònic a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Del debat intern a ERC haurien d’emergir nous lideratges si el partit vol seguir sent el referent i el pal de paller de l’independentisme català. Cas molt diferent és el de Junts, una formació que a nivell de ciutat és gairebé residual, però que malgrat la seva tendència a la baixa als darrers temps ha pogut salvar els mobles perdent només un diputat respecte a 2019. Seva serà la clau per la governabilitat a l’Estat Espanyol. A l’Hospitalet, però, segueix lluny de ser un partit representatiu amb un 3% dels vots.
La de la CUP ha estat una de les grans desfetes del 23 de juliol. A l’Hospitalet era d’esperar un pobre resultat en la línia de les darreres conteses electorals. Ha estat encara pitjor. La CUP no ha arribat ni tan sols a l’1% dels vots passant del 2% de les municipals a un 0,99% i poc més d’un miler de vots per sota del PACMA. A Catalunya el seu resultat ha estat més inesperat, sobretot després de fer una bona campanya presentant unes candidatures que alternaven la continuïtat amb la renovació. La CUP ha exhibit durant la campanya el discurs social i de classe més potent de les esquerres catalanes. Que aquest discurs no li hagi arribat per treure representació situa a la CUP en un punt d’inflexió que hauria d’aprofitar per repensar la seva organització. Superats els cicles del 15M i de la mobilització social del procés la CUP ha de cercar noves estratègies que li serveixin per arrelar-se a municipis com l’Hospitalet.
