Quan al 26 de maig de 2019 es van celebrar les eleccions municipals de 2019 mai hauríem pensat que als següents quatre anys patiríem una pandèmia mundial i les conseqüències econòmiques d’un conflicte militar al bell mig del continent europeu. El cicle social i polític entre 2019 a 2023 ha estat sens dubte un dels més anòmals que recordem de la història recent. Ho va ser a nivell macro però també al nostre entorn més quotidià i proper. Deia Lenin que hi havia dècades en què no passava res i setmanes en què passaven dècades. Als últims anys hem tingut aquesta sensació de canvi dels paradigmes amb els quals vam créixer i de punt d’inflexió a les nostres vides. Per això quan el passat diumenge 28 de maig estàvem cridats de nou a votar a unes eleccions municipals segurament molts de nosaltres vam fer aquest exercici de mirar enrere no sense certa percepció de canvi i d’incertesa pel futur.
La pandèmia de la Covid-19 va marcar de manera palpable la política municipal des de 2020. Però no només la situació sanitària va trastocar la normalitat del curs polític. L’esclat del cas del Consell Esportiu a juny del 2020 va provocar les posteriors dimissions de tres regidors del govern municipal, dos d’ells a causa de les investigacions judicials i un altre que va denunciar el cas. D’aquests tres regidors, dos eren tinents d’alcalde. Per tant, el cas del Consell Esportiu no va ser cap anècdota en el decurs de l’anterior legislatura. Va obrir una escletxa interna al PSC de la ciutat que no sols va afectar el partit del govern sinó que va acabar rebotant al primer partit de l’oposició. Les divisions internes van condicionar l’últim tram de la legislatura i es van estendre fonamentalment a tres partits, PSC, ERC i Comuns. Això va tenir una translació a les llistes electorals. Jaume Graells, un dels tinents d’alcalde que va dimitir pel cas del Consell Esportiu, es va donar de baixa del PSC per acabar sent cap de llista a ERC. Al mateix temps, Ana González va ser rellevada per Manuel Domínguez com a cap de llista dels Comuns, fet que va portar a l’anterior portaveu de la formació a presentar-se per una altra candidatura electoral.
Un cop situat el context previ a les eleccions del 28 de maig és hora d’analitzar les eleccions del 28 de maig i els seus resultats. En primer lloc, hem de parlar de l’absència de debats electorals entre els caps de llista. Certament, és trist que no s’hagi produït cap debat per la negativa de Núria Marín de confrontar dialècticament amb la resta de candidats. Una campanya hauria de basar-se en el debat democràtic de les idees més enllà del màrqueting i les trobades amb els més fidels. Que no hi hagués cap debat és símptoma d’una feble salut democràtica al sí de la nostra política municipal i d’una manera d’entendre les campanyes des del rigorós càlcul electoral.
Respecte als resultats, el primer que hem de destacar òbviament és la pèrdua de la majoria absoluta del PSC que va obtenir 13 regidors, un menys que fa quatre anys. El PSC ha passat del 43% al 38% de vots i malgrat la seva nova victòria a les urnes aquestes eleccions marquen una tendència a la baixa del seu suport electoral. El desgast polític d’una alcaldessa que ja porta 15 anys al capdavant de l’ajuntament, el cas del Consell Esportiu, les divisions internes i les dinàmiques de la política espanyola podríem explicar aquest descens. Malgrat això, s’ha de dir que el PSC continua sent el partit hegemònic a la ciutat i el seu arrelament tant als barris com al teixit social no ha patit gaire alteració.
ERC segueix sent quatre anys després el partit que lidera l’oposició. Tanmateix, l’aposta de Jaume Graells no ha aconseguit els objectius desitjats. ERC perd un regidor respecte 2019 passant de 5 a 4 i baixant del 16% al 12%. La de Jaume Graells es tractava, clarament, d’una aposta política arriscada que s’havia d’entendre no només en clau de ciutat sinó com a part d’un pla més general del partit republicà per disputar les majories electorals del PSC a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest pla tampoc ha assolit l’èxit esperat i ha quedat palès que la mera presentació de candidats mediàtics o procedents del PSC no era la tecla que havia de prémer ERC per ampliar la base social de l’independentisme i del partit. En clau més municipal ERC hauria de preguntar-se si el relleu de Toni Garcia per un candidat que va ser regidor socialista durant tres legislatures els ha compensat políticament.
El creixement electoral Partit Popular ha estat molt considerable. S’ha convertit en el tercer partit de la ciutat passant d’un a quatre regidors amb un 12% dels vots davant el 5% de 2019. Apuntava Ignasi Escudero a un fil de Twitter de valoració dels candidats que Sonia Esplugas era la candidata més outsider del seu partit. Possiblement, aquesta sigui una de les claus del seu èxit. Sonia Esplugas ha demostrat ser una bona candidata del Partit Popular a l’Hospitalet i el seu tarannà sense complexos ha connectat amb una part de la població. Sonia Esplugas s’ha recorregut fins a l’últim racó de la ciutat prenent el seu pols i ja abans de la campanya va reunir-se amb entitats i associacions de veïns sabent que trepitjava un terreny no gaire afí ideològicament. Aquesta capacitat de diàleg ha reforçat la seva independència com a candidata outsider del partiti és precisament això el que ha jugat a favor seu.
VOX ha aconseguit representació amb tres regidors i el 10% dels vots. No és una bona notícia per la convivència als barris que un partit que basa la seva política en els discursos d’odi, la xenofòbia i el masclisme hagi entrat al ple municipal. Però l’Hospitalet no ha estat una excepció a la regla i com ha passat a bona part de les ciutats i pobles de Catalunya i d’arreu de l’Estat Espanyol la ultradreta s’ha colat als ajuntaments. En aquest punt, la resta de formacions polítiques amb representació municipal a l’Hospitalet no haurien de tenir dubtes sobre la seva interlocució amb VOX. Aquí, val a dir que Sonia Esplugas no va estar gaire afortunada la nit electoral del 28 de maig mostrant certa ambigüitat amb l’extrema dreta en declaracions als mitjans locals. Vivim a una ciutat molt sensible i l’aparició de VOX com a subjecte polític amb representació institucional és un verí que hauríem de saber aïllar sense vacil·lacions.
Els Comuns han tornat a assolir la mateixa representació. És un espai que electoralment s’acostuma a moure entre el 9% i el 11% i ja van tres eleccions municipals seguides que obtenen tres regidors. Això demostra que el seu nínxol de votants és bastant estable i que tant les seves bases com la seva tradició política, des dels temps d’ICV-EUiA i del PSUC, es manté a l’Hospitalet gràcies també a la seva implantació històrica a les lluites veïnals i sindicals. Potser des dels Comuns s’esperava un millor resultat atès el candidat que presentava. Manuel Domínguez era molt bon candidat per a l’espai que representava i serà una de les veus més lúcides que tindrem al consistori. El seu estil pedagògic allunyat de les estridències polítiques permetran de ben segur als Comuns quatre anys amb un marcat accent teòric i reflexiu.
De les candidatures que no han assolit representació em detindré en tres casos: Ciutadans, CUP i Alternativa d’Esquerres. Sobre Ciutadans s’ha confirmat del seu enfonsament com a projecte polític fins i tot en municipis com el nostre on als darrers anys havia tingut una presència rellevant. A 2017 Ciutadans va ser el partit més votat de Catalunya a les eleccions autonòmiques amb més d’un milió de vots. D’això només fa sis anys. Avui el partit és un cadàver polític a punt de desaparèixer perquè, entre altres raons, els mateixos poders econòmics i mediàtics que els van impulsar ara els han donat l’esquena. Sobre la CUP crec que ha portat a terme una campanya un tant erràtica i massa pendent de les batalletes estèrils de les xarxes socials. Des de la CUP farien bé en replantejar-se el seu paper a la segona ciutat de Catalunya i això hauria de passar per ser un espai més obert als moviments socials i a la realitat de la ciutat. Respecte a l’Alternativa d’Esquerres, i a diferència de la CUP, la seva força rau en la participació dels seus membres a les lluites socials del municipi. Tot i així, és un espai polític que degut a la seva falta de recursos econòmics i materials haurà de picar molta pedra als pròxims anys si té l’objectiu d’entrar a l’ajuntament.
He deixat per al final una reflexió que crec molt necessària i que en part explica el títol d’aquest article. A les eleccions municipals del 28 de maig van votar un total de 83.689 persones. Això representa un 47% del cens electoral. Recordem que el cens electoral de l’Hospitalet el 28 de maig era de 176.054 persones. L’any 2019 la participació va ser del 57%, és a dir, 10 punts més alta que la del passat diumenge. Podríem debatre sobre els motius de l’abstenció, però la realitat és tossuda i objectiva: cada cop més són més els ciutadans que no se senten representats per cap de les formacions polítiques. Parlar de desafecció política és el recurs fàcil. Els partits haurien de fer la seva pròpia reflexió interna i veure que potser ells també tenen part de responsabilitat, especialment els partits de l’esquerra. Perquè a una ciutat com l’Hospitalet l’abstenció és fonamentalment d’esquerres.
L’abstenció contrasta amb una altra realitat. A l’Hospitalet viuen 58.000 persones migrades, que representa el 21% de la població. D’aquestes 58.000 unes 40.000 tenen la majoria d’edat i, per tant, estarien en condicions de poder votar. Però no tenen dret al vot perquè encara que tinguin el permís de residència no tenen la nacionalitat espanyola. A les eleccions municipals del 28 de maig només van votar prop d’un miler d’immigrants sense nacionalitat perquè els seus països d’origen tenen un conveni de reciprocitat amb l’Estat Espanyol. Doncs bé, això només representa el 0,5% del cens electoral. Que a una ciutat amb un 21% d’immigrants només pugui votar el 0,5% és una anomalia difícilment justificable, sobretot quan a molts barris del nostre municipi la població migrada representa gairebé el 50%. Per això aquestes eleccions municipals reflecteixen només una part de la realitat de la ciutat. Representen un l’Hospitalet en miniatura.
