S’ha inspirat en autors com Fredric Brown o Agatha Christie. De fet, la novel·la que ens presenta, té influències de llibres com “Night of the Jabberwock” o “And Then There Were None” (Deu negrets en la versió catalana) d’ambdós autors. Es pot autodenominar escriptor, doncs ja ha publicat dues obres, i això és una cosa que somiava des de petit. Parlem amb Samuel Giménez (10 d’abril de 1994), que acaba de fer els 28 anys. És professor d’institut a un col·legi d’Esplugues, i natural del barri de Pubilla Cases, d’on ha tret idees per inspirar-se en els racons i escenaris de les seves novel·les. Anem a coneixe’l una mica més d’aprop. Ens visita a la Llibreria Llavors.
Com et trobes després d’escriure aquesta segona novel·la?
Doncs em noto força bé, alliberat, un cop he pogut plasmar el que tenia dins. El primer llibre el vaig publicar al 2018, i aquesta segona part vaig acabar d’escriure-la al juny del 2020, just després del primer confinament de la pandèmia de la COVID-19. Estava tot tancat, les llibreries, les editorials, el mon literari vivia un sotrac. Vaig decidir presentar el llibre a un concurs de novel·la negra de la mateixa editorial que em va publicar el primer i al gener de 2021 vaig ser escollit com a guanyador.
És a dir, participes en un concurs essent ja un escriptor amb una novel·la publicada…
Per guanyar temps! No sabia cap a on aniria tot plegat i per tant vaig pensar “bé, si guanyo doble premi”.
Entenc que el moment del confinament residencial l’aprofites per escriure-la…
Els primers cinc capítols els vaig escriure al 2019, després vaig continuar tot aquell any i cap a la nit de cap d’any acabo el 15è capítol. Després tinc un petit parèntesi, ens agafa la pandèmia i aprofito per enllestir-la. Realment vaig saber aprofitar una situació delicada.
Per tant, dones la volta a la situació…
Si havíem d’estar igualment tancats… el període de confinament em va servir per acabar d’organitzar les idees.
Pels desconeguts de la teva obra, estem parlant de novel·la negra. Quin és el motiu d’endinsar-te en aquest gènere?
Des de petit és el gènere que més m’ha agradat. Des de les sèries de televisió fins a les novel·les, sempre intentava seguir tot el que sortia. El món dels policies, les deduccions, les pistes sempre m’han fascinat, i per tant pensava que seria la millor manera d’enfocar la meva carrera literària. La meva intenció amb l’anterior novel·la era escriure-la policíaca però amb el meu toc personal. Jo vaig estudiar filologia hispànica, per tant, barrejo thriller amb crims que tenen com a posada en escena una inspiració de la literatura clàssica castellana.
Per tant, les teves influències són aquestes? O en tens més?
Bé, aquestes existeixen segur, doncs les he estudiat i m’hi baso sovint, però si parlem d’autors de novel·la negra, està clar que m’he influenciat pels grans autors, com Agatha Christie, Sir Arthur Conan Doyle, John Dikson Car, Raymond Chandler, John Verdon, Dan Brown o Fredric Brown.
Per tant, des de petit, t’interessen aquestes aspectes…
Vaig créixer amb ells i ara m’agrada que surtin plasmats a les novel·les.
Ara publiques la segona novel·la, una continuació de la primera. Què es trobarà el públic?
Doncs en la primera vam conèixer en Pablo, un ex inspector de policia (dic “ex” perquè participa en un cas que el porta a l’enfonsament) que té un caràcter extremista, és capsigrany, té un llenguatge molt vulgar, i ha de viure situacions veritablement difícils. Aquest primer va començar amb un crim d’un escriptor famós, que a l’inici sembla un suïcidi en circumstàncies molt retorçades. Ara li encarreguen a ell, doncs és un crim que res té a veure amb el que ell era abans (policia dedicat al narcotràfic), però se li va de les mans. És quan demana ajuda al segon personatge important de la saga, Clara, que és una escriptora universitària experta en literatura. Són dos extrems, ell és molt inculte, ella molt brillant.
Sembla que malgrat tot, tenen un símil en tenir vides molt solitàries…
Totalment, tenen això en comú, per això es retroalimenten. L’inspector és un home que s’ha deixat perdre i la Clara és antisocial. Em semblen uns prototips interessants d’utilitzar…
I a on situem aquesta segona trama?
Doncs la trama principal, en aquest cas, succeeix en un recinte tancat. En Pablo té un ofici complementari al de policia, el d’entrenador d’un poliesportiu, i té els abonats com si fossin els seus fills, amb un estil de germandat. Arriba el moment on aquí es produeixen dos assassinats i queden tancats dins, algú ha instal·lat càmeres fora i no es pot sortir. És com una espècie de joc macabre. Com he dit abans, introdueixo moltes característiques dels clàssics literaris.
En una anterior entrevista deies que no t’agrada ser políticament correcte. Això et fa guanyar adeptes o te’ls fa perdre?
Jo crec que una mica de tot. En els llibres introdueixo sang, una mica de gore, a més a més, el personatge d’en Pablo no és gens agradable, doncs deixa anar moltes paraulotes, parla amb un to d’una altra època… em vaig arriscar força, doncs hi haurà gent que no li agradarà pas, donat que diu coses que, per exemple, jo no diria mai. Però crec que passa com a d’altres personatges de l’estil. Al principi l’odies o et cau malament, però després, com la trama es complica, hi acabes agafant empatia.
A vegades trobem aquest debat intern, amb un personatge que ens cau malament pels seus valors però després no saps si estimar-lo o odiar-lo…
M’agrada perquè en el primer llibre li succeeix una cosa que li passa a viure una espècie de viatge de redempció. En aquest nou inclou flashbaks sobre el seu passat i en part, intento “justificar” que tingui aquest caràcter, tot i que espero que el lector ho jutgi per ell mateix.
Ets professor de Batxillerat en un col·legi d’Esplugues. Li has parlat dels teus llibres als alumnes?
Als actuals els hi he parlat. Abans tenia alumnes de 1r d’ESO i clar, aquests tipus de llibres no els hi podia recomanar, però com eren molt curiosos em buscaven per internet i acabaven veient que era escriptor i llavors s’hi interessaven. Als d’ara, a Batxillerat, els hi estic promocionant el llibre amb més comoditat.
Creus que pots ser una influència per a ells com a escriptor i professor? Sembla que la literatura costa d’arribar a la gent jove…
Jo crec que sí, la gràcia dels meus llibres és que combinen coses que els hi agraden (el thriller policíac) amb informació de clàssics que jo mateix he impartit a classe. Així que si ara em poso a explicar part del meu llibre i ells el llegeixen doncs trobarien coses que han estudiat.
Et centraràs només amb novel·la negra? O tens alguna temàtica apart que et molaria tocar?
Porto escrivint des de molt petit. Quan era adolescent vaig començar a escriure una novel·la de ciència ficció que no vaig acabar. Vaig ser una mica ambiciós, doncs volia escriure el típic llibre de 500 pàgines. Després vaig escriure un llibre més petit, en format juvenil, i una segona part i tercera més curtetes, tot i que no ho vaig arribar a publicar mai. La primera versió del Suicidi in media res tenia 400 pàgines i em van recomanar que ho reduís. Ho vaig deixar en 250. De moment, és el gènere que més m’agrada.
Déu n’hi do retallar un llibre amb tantes connexions…
Doncs sí! Però ho vaig aconseguir, deixant-ho amb 250 pàgines. Potser m’haguessin publicat l’altre versió però no ho sabrem mai.
El tens guardat per si un cas…
Ho guardo tot. A més, tinc una manera de treballar que fa molta gràcia als meus editors, doncs redueixo la lletra fins a la més petita, sense gairebé espais entre línies, perquè així tinc perspectiva de tot.
Samuel, tu ets de l’Hospitalet. Actualment encara hi vius?
Sí, correcte, al barri de Pubilla Cases.
No se fins a quin punt els escenaris de les teves novel·les s’influencien en la teva ciutat…
Doncs molt, de fet apareixen molts llocs coneguts. En els meus llibres publicats surten moltes escenes en carrers de l’Hospitalet. M’agrada que surti la ciutat, essent de Pubilla Cases és el més natural.
Aquí hi hauria per fer moltes novel·les negres…
(riu) No ho saps prou! Vivim en una ciutat amb moltes barreges de persones arribades de tot arreu, amb molta gent en un espai reduït. Amb tot, m’agrada molt escriure de l’entorn on visc, m’aporta molta confortabilitat. Realment em fa sentir millor, com a casa, perquè tu camines per aquells carrers, per la biblioteca… la primera novel·la, per exemple, es desenvolupa en part a la Universitat de Barcelona, escric per allà on he trepitjat.
Els personatges que surten són un reflex de gent que coneixes?
Sí, i no m’agrada ser trampós. Sempre em diuen que miri de crear personatges nous, però és molt complicat! Atribueixo personalitats pròpies però basades en gent que conec. He escrit sobre personatges els quals m’han dit “ep! jo no soc així”, però clar, no són ben bé ells…
Tenint en compte la teva vessant de professor i escriptor, quin paper creus que ha jugat la literatura en els moments que hem viscut de confinaments?
Pel que jo he escoltat, segons experts que han tractat la matèria, el número d’obres escrites durant aquests dos anys ha augmentat respecte a anys anteriors. Jo crec que la gent recorria a fonts artístiques per passar l’estona i aquí juguen un paper clau les obres literàries, ja siguin en format paper o digital. En aquest sentit, crec que el fet de tenir les dues opcions millora la situació, tot i que la gent segueix preferint el paper, com a mínim els meus lectors.
La gent prefereix el llibre físic…
I tant, vaja, crec jo… és molt més real, l’autor sembla que estigui present perquè surt a les pàgines, el tacte i l’olor són conceptes interessants per atraure a lectors.
La literatura segueix sent una referència cultural, oi?
Sí, i no només per dates com les de Sant Jordi, que estan a punt, també en èpoques de baixada de ventes, la gent compra llibres.
Com atraure als indecisos?
Doncs escrivint una novel·la que no sigui densa, que tingui un ritme dinàmic, intens, amb emocions. No podem començar amb descripcions feixugues, desconnectarien ràpid.
Però a molts escriptors els hi agrada descriure…
Bé, a mi m’agrada perquè sóc partidari d’explicar bé cada situació, però crec que el ritme de la història ha de ser frenètic i han d’existir molts diàlegs lleugers i que expliquin bé cada moment. El lector ha d’entrar dins de la història. En el Suïcidi In Media Res ens trobem de cop i volta amb un assassinat en una escena brutalment impactant. Amb això captem l’atenció del lector.
Com a escriptor novell, veus que les administracions donen molt suport a la gent que comença?
No, has de ser tu mateix qui empenti. Una editorial petita, independent, doncs és més fàcil que et doni un cop de mà, i això que té pocs recursos. A nivell global, l’administració pública li has de demostrar quelcom, quan hauria de donar suport a tothom. A més, les grans editorials, si no ets famós, solen fer-te poc cas. Jo, almenys, ja puc posar al currículum que tinc dues obres escrites i publicades.
Acabem Samuel, quins plans de futur tens ara?
Doncs deixaré la saga començada una mica apartada. Estic en una fase de bloqueig creatiu i encara no he trobat el fil. Sí que m’agradaria escriure una novel·la que barregés situacions de thriller amb tocs espirituals i místics, coses paranormals. Veurem que sortirà de tot plegat!
