La primera activació del protocol en cas d’assetjament al Parlament de Catalunya ha acabat, de moment, amb la denúncia de Junts a les professionals que van redactar-ne l’informe. Parlem amb Laura Labiano, veïna de l’Hospitalet experta en violències masclistes i una de les denunciades. Per a Labiano aquesta querella representa “un atac al criteri professional” de tot el sector. Un àmbit que s’ha convocat en solidaritat i suport el proper divendres 12 d’abril, a les 10h, a la Ciutat de la Justícia per acompanyar a les denunciades en la seva entrada als tribunals.
Junts s’ha querellat contra les tres treballadores que vàreu fer l’informe de la Comissió d’investigació de situacions d’assetjament del Parlament de Catalunya en el cas Casol. Com s’inicia aquest informe?
És una comissió que contempla que, quan es fa una denúncia i s’activa el protocol, l’Oficina d’Igualtat emeti un informe dient si creu que hi ha indicis o no per fer una investigació.
Quan creu que sí que n’hi ha, s’inicia aquesta comissió d’investigació externa per tal de garantir que sigui imparcial, amb criteris de neutralitat i que no entri dins del joc polític del Parlament.
Què representa aquesta querella dirigida directament contra vosaltres?
Òbviament, la lògica em va fer pensar que això aniria contra l’empresa, jo soc una treballadora externa, no funcionària. Fins i tot pensava que podria anar contra la mateixa oficina d’Igualtat del Parlament, però no ha estat així.
Aquesta querella ataca directament el criteri professional. No ataca el fet que hi hagi un protocol ni l’estructura que el sosté. Ataca a les treballadores, que som l’última baula de tot aquest procés. Ens denuncien a nosaltres per emetre un criteri, que és precisament el que se’ns ha demanat. Nosaltres hem fet el que se’ns ha encomanat laboralment. Som expertes en una sèrie de temes. Se’ns ha demanat un peritatge, una investigació, i l’hem fet.
Jo entenc que ha de ser un treball que fa una comissió externa, perquè es busca la neutralitat, però també ens hauríem de preguntar quines garanties tenim les treballadores especialitzades en aquest àmbit.
Creieu que es tracta d’un avís a totes les professionals de l’àmbit social?
Per nosaltres aquesta querella és una represàlia, però també una amenaça. Si es crea un precedent en què es pot denunciar a qualsevol persona per emetre el seu criteri professional, estan fent un xantatge a totes les treballadores del sector. Estan dient ‘si no m’agrada el que dius et puc denunciar’.
Per tant, estan coaccionant que les professionals puguem treballar com se’ns encomana i com nosaltres sabem. En un àmbit com el del gènere o de les violències masclistes, els perills són molts i, a més, com sempre, qui en sortim castigades som les que ens trobem en les posicions més subalternes i més precàries.
Estem parlant, per exemple, de serveis externalitzats que hi ha arreu del territori com ara el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE), o de qualsevol altre en l’àmbit de les violències, també en l’àmbit social, sectors molt feminitzats, molt precaritzats. Tenim moltes dificultats, a vegades, per poder treballar, i aquesta precarització també afecta les dones a les quals atenem, perquè l’externalització té aquesta doble vara.
Creus que té relació amb l’onada antifeminista que estem vivint?
Totalment. A nosaltres el que ens va cridar molt l’atenció és que, fins i tot amb un protocol institucional -que no és el propi d’un col·lectiu feminista revolucionari o d’una organització política – es donés aquesta querella. Estem parlant d’un protocol en un marc institucional, parlamentari, que és segurament la màxima expressió de la institucionalització del feminisme.
Que es pugui fer això també representa el retrocés d’uns avenços i un consens social que estava assentat. És una amenaça prou greu fins i tot pel feminisme institucional.
El feminisme en l’àmbit parlamentari està més coaccionat per les lògiques del poder?
Quan toquem el poder, i el poder polític, és més fàcil que es posi a les professionals i al feminisme a la diana. A més, crec que això surt del fals consens que som una societat feminista. Hem comprat molt ràpid el discurs que som feministes sense qüestionar-nos quin feminisme i cap on anem. Aquí es donen aquestes males interpretacions o fins i tot la pugna per determinar qui és i qui no és feminista, perquè no ho hem definit com a societat.
Ens hem posat d’acord en el fet que les violències són dolentes. Hi ha uns marges interpretatius molt diferents depenent, no només dels espectres polítics, sinó de la posició on estàs. T’interessarà més interpretar-ho d’una forma o d’una altra.
Tothom és feminista?
Tothom és feminista però, no hi ha res definit. Hi ha una pugna per definir quin és el feminisme correcte que volem posar a les institucions, a més. I aquí, amb les aplicacions d’aquests protocols, aquestes figures de poder també juguen amb això. La majoria de partits polítics no diran que no són feministes quan, òbviament, vivim en una societat patriarcal amb dinàmiques masclistes i desigualtat. Mentre hi hagi bretxa salarial hi haurà masclisme. Qüestionar aquest idea de què ‘tots som feministes’ pot suposar una pèrdua de poder polític.
En quin estat es troba l’atenció a les violències masclistes a Catalunya?
És molt delicat. Per una banda, i en això a Catalunya tenim molta sort, crec que hi ha un enfocament molt bo en alguns aspectes com ara no centralitzar l’atenció a les víctimes en la denúncia i poder accedir als recursos.
Però al final fem unes lleis precioses que després no compten amb recursos per aplicar-se. Si mirem la llista d’espera que hi ha al CAID a l’Hospitalet, és un esperpent. O l’escassetat de places que a les cases d’acollida. Les llistes d’espera llarguíssimes, les condicions en què estan treballant les professionals…
No vam pensar si volem internalitzar aquests serveis o els han de seguir gestionant empreses del tercer sector. I després hi ha tota la part més simbòlica de plantejar-nos quins marcs referencials estem comprant d’abordatge de les violències.
S’han de revisar?
Ens hem de plantejar què estem fent amb la figura de les dones. De les dones en general, ja no només de les víctimes de violència.
S’està victimitzant a totes les dones, desempoderant-les. Hi ha una centralitat de les violències interpersonals sense tenir en compte violències sistèmiques i violències econòmiques. Pensant en quines són les dificultats de les víctimes de violència de gènere que viuen amb les seves parelles, la primera dificultat és no tenir diners per marxar de casa.
El model d’atenció limita, d’alguna manera, les estratègies individuals i sempre fa passar les estratègies col·lectives per les institucions. Això ens dona molt poc marge a la gent de classe treballadora. Fem uns protocols molt marcats: d’una banda les víctimes de violència i de l’altra les dones en general.
