María Jesús Llop Giner
Els meus avis materns eren d’un poble molt petit d’Aragó, Nonasp. Van marxar del seu poble per vies diferents. La meva àvia es deia Rita i era d’una família molt pobra del poble i va venir a Barcelona a servir —com feien moltes noies a l’època—. Va servir en diferents cases i la sort li va somriure, ja que a través de gent que coneixia, va poder aconseguir dues parades de carn a la Boqueria de Barcelona. Era una dona molt treballadora, però alhora va saber gaudir dels diners que anava guanyant, li agradava la cultura, anava al Molino o al Liceu.
Paral·lelament, el meu avi va sortir del poble i va renunciar a fer la mili, per la qual cosa li van fer un consell de guerra i va haver d’emigrar a Cuba. En aquella època si no feies la mili i fugies t’havies de passar divuit anys pròfug. Primer va estar a Cuba i també sabem que després va anar al nord d’Amèrica, a Nova York i al Canadà. Quan es van complir els divuit anys de fugida va tornar es va retrobar amb la meva àvia, ja que eren cosins. Van decidir casar-se tot i que la meva àvia ja s’havia casat, però havia enviudat.
Es van casar a Santa Maria del Mar i la seva residència estava a Pla de Palau, a Barcelona. Quan va néixer la meva mare, la meva àvia es va desprendre de les parades de la Boqueria i amb els diners van venir a viure a Collblanc. Van trobar una caseta al carrer Martorell de Collblanc i era una casa amb un pati al davant. També van buscar algun negoci per muntar i van pensar que el millor era una botiga de comestibles. Ho van aconseguir, van posar un negoci al número 100 del carrer Llobregat i es deia La Cosmopolita. Però al cap d’un temps van decidir traspassar-lo, perquè la meva àvia va decidir que es volia dedicar a la seva filla. La van traspassar a unes persones que eren conegudes dels meus avis i fins i tot jo havia ajudat allà de tant en tant. La botiga era sempre molt present a casa, era molt important per nosaltres.
Després de la botiga, el meu avi va entrar a treballar a Can Jorba, al Portal de l’Àngel. Quan va venir la guerra, van continuar fent vida normal, però arran dels bombardejos de Collblanc a la meva àvia li va agafar molta por i va decidir marxar al poble amb la meva mare, on s’hi van estar fins al final de la guerra.
Poc després d’acabar la guerra, la meva àvia es va morir i el meu avi i la meva mare van continuar vivint al carrer Martorell fins que la meva mare es va casar amb el Santos (el meu pare), que era del mateix poble, de Nonasp. Els meus pares van fer vida al mateix pis del carrer Martorell, que és el pis on encara hi visc jo.
Jo vaig estudiar a les monges de Sant Ramon, al de les noies. Com el meu pare era molt religiós, teníem molta relació amb la parròquia de Sant Ramon i allà hi feien moltes activitats (teatre, esports, etc.). Vam tenir molt de vincle amb el bàsquet de Sant Ramon, el meu germà hi va jugar i els diumenges era habitual anar a missa, després anar a veure el partit de bàsquet (si jugaven a casa) i en acabat anar a fer el vermut al centre parroquial, que tenia un bar i ens trobàvem moltes famílies que ens coneixíem de l’escola o de la parròquia. Jo també vaig jugar a bàsquet, que era dels esports més populars.
El camí a l’escola, des del carrer Llançà fins a Sant Ramon pel carrer Creu Roja, era un camí ple d’olors: quan sortíem hi havia una vaqueria al carrer Llançà; més enllà, on ara hi ha l’escola Charlie Rivel, hi havia una escola pública i quan passaves per allà se sentia una olor de llapis, goma i els pupitres de fusta; passat el carrer Pujós hi havia un lloc on feien botifarres i el dia que en feien se sentia molt l’olor de bullit de l’embotit; més enllà, fent cantonada amb la plaça Sénia, hi havia un lloc on netejaven les pells dels conills i altres animals i feia una olor molt forta; al carrer Creu Roja hi havia un torrador de cafè, amb tota la seva olor; també hi havia un forn que escalfava els vidres i més enllà hi havia la fàbrica Fum d’estampa, que el dia que funcionava hi havia volves per l’ambient.
Els meus pares anaven poc a l’escola (reunions i similars), el meu pare era una persona molt autoritària i sempre recordaré que em deia “que no hagin de cridar el senyor Llop a l’escola”, referint-se que era millor que ens portéssim bé.
Quan érem petits, tots els nens sortíem a jugar al carrer. Ens hi passàvem moltes hores. A casa meva només hi havia un límit, i era el de no baixar les escales que donaven al carrer Vallparda, ja que tot el que ara és el mercat de Torrent Gornal en aquella època eren bòbiles i era un espai prohibit per nosaltres. Però era un ambient fantàstic entre els nens del barri. En aquella època hi havia molta diferència entre joc de nen i joc de nena. Les nenes acostumàvem a saltar la corda, la xarranca o el pilla pilla. Els nens jugaven molt al cavall fort (churro media manga mangotero) i al chepa (amb la pilota).
Recordo alguns oficis de carrer, com el drapaire —que cantava quan passava—, l’escombriaire —que tocava la trompeta— o l’esmolet —tocava el xiulet—. Me’n recordo que anàvem a portar les ampolles de cava i els diaris vells a un drapaire que hi havia davant del teatre Joventut i ens pagaven alguna cosa.
Recordo amb molt de carinyo el cinema Joventut, on ens havíem passat tardes senceres. És el cinema de la meva infància. Allà hi vaig veure pel·lícules com “Un hombre y una mujer”, que en la seva època va crear molta polèmica.
Una altra cosa que a casa meva se’n parlava molt és que abans se celebrava la festa major del meu carrer i hi decoraven els carrers. Hi havia molta germanor, amb sopars al carrer i molta festa.
