Encara hi ha rockers. Sembla mentida però existeixen i, a més, s’han colat a la final del concurs Hospisona. Perfecto Desorden defensarà el seu repertori aquest dissabte a la Sala Salamandra amb el que millor saben fer: aixecar la festa i fer ballar fins i tot a aquell que no se separa de la barra del local. Per a ells “jugar a casa” és tocar per al seu públic tot i que prometen alguna sorpresa. Coneixem una mica més aquest grup jove, descaradament jove, que porta tres anys tancat al local i un cop ha començat a trepitjar escenaris no hi ha qui el pari.
Aquest dissabte sereu a la final de L’Hospisona. Com us la plantegeu?
Sergio Gabal: L’Hospisona és el concurs més gran de l’Hospitalet i el teníem entre cella i cella des de fa temps, fins i tot abans de treure cançons. Aquest any hem publicat temes i ens hem professionalitzat una mica més. Sembla que vam agradar prou per arribar a la semifinal i un cop allà el nostre públic, que no falla, ens va animar molt. Gràcies a ells estem a la final.
Ara amb moltíssimes ganes de la final, a animar al públic i passar-nos-ho de puta mare. I si podem guanyar, divino.
Com heu arribat a moure tanta gent en tan poc temps?
SG: Sempre és la mateixa gent, són els nostres col·legues, molt màquines i sempre estan al peu del canó. Conviden a més gent als concerts però hi ha un nucli dur que és la clau.
Carles Valdeolivas: Un grup sense públic per qui tocar no té sentit. Per sort ja al primer concert vam tenir 150 persones davant, amb això fem carrera segur.
SG: I la família! Que al principi pensàvem “que no vinguin que la liarem” i al contrari, estan flipats i porten més gent.
Us agrada fer-la grossa en directe?
CV: És el nostre ADN principal, en directe segur. Ho preparem tot perquè la gent pugui saltar, ballar, fer els pogos i si tenim la oportunitat fer com el Sergio, que deixa el micròfon i baixa a ballar amb el públic. Un directe així és més graciós, de moment tenim la llibertat de passar-ho bé, de liar-la i no patir per si la caguem, perquè la gent ve a fer festa.
SG: Tampoc està súper preparat. Els concerts sempre comencen una mica més freds però ràpidament s’escalfa la cosa. Hi ha molta reciprocitat amb el públic. Nosaltres hem de donar una mica i normalment responen i s’enganxen i ballen. La clau és el públic.
Sou l’únic grup hospitalenc a la final de L’Hospisona, jugueu a casa. Esteu preparant alguna cosa especial?
CV: Crec que són uns 30 minuts de concert, tampoc canviarem gran cosa, segurament incorporarem alguna cançó nova. Per nosaltres jugar a casa és tocar a qualsevol lloc amb el nostre públic. Ara bé, el Sala és un lloc especial.
SG: Hem estat anant cada cap de setmana al Sala durant molt de temps, vindran tots els col·legues… Alguna cosa nova farem, algun guiñito.
Sou roquers i ja no en queden… o sí? Com està el panorama?
SG: Estan amagats.
CV: Estem en procés. Això de les etiquetes tampoc ens va molt, per als concursos també ens costa definir-nos: no sabem si soft-rock, hard-pop… fem el que ens dona la gana. Hi ha dies que fem més rock nacional, americà o anglès, però també podem escoltar música clàssica o flamenc. Això de les etiquetes no va amb nosaltres però anem al públic roquer.
Els dos porteu samarretes de Marea avui, no us podeu amagar.
SG: Som rockeros, rockeros. I ell és rockero que te cagas. Jo a vegades porto idees més salseres i ell sempre vol posar més canya. Això passa. Ens atrau molt l’essència rock amb tot el que comprèn. És un món molt obert i ample.
CV: Capitán Cobarde, Poncho K…
SG: El Fito deia en una entrevista que “la gent del rock sabem quan algú té rock a dintre”, no cal dir-ho. La forma de cantar, d’expressar-se o fins i tot de parlar. Això és el que busquem.
Aquest estiu vau guanyar el premi L’Hospitalet té talent i no heu parat de fer concerts. Què representa per vosaltres?
SG: Ni en el millor somni ens haguéssim imaginat tocar tant. Els premis són més subjectius, estan molt bé però hi ha molta gent que val la pena i a qui podrien premiar. D’abril a octubre hem fet 15 concerts, no ho esperàvem de cap manera.
Perfecto Desorden va començar fa tres anys, però fins a l’abril del 2022 no feu el primer concert. Com ha estat tot el procés de conformar la banda?
SG: Ardu.
CV: Ens vam conèixer el 2018, nosaltres dos jugàvem a l’AESE. Jo tenia 18 anys i en Sergio 24. Se’m va apropar un dia perquè sabia que tocava la guitarra i vam anar quedant i tocant a diferents cases. Així van sortir les primeres versions, poc a poc. El Sergio a vegades portava una cançó nova i ens agradava. Després va sortir un concert a un bar de per aquí i vaig portar un parell d’amics perquè ens ajudessin amb el directe. A l’Universal vam estar tocant per hores i vam anar sumant gent.
SG: Sonava fatal però ens semblava que era l’hòstia. Amb aquestes primeres cançons vam acabar liant a més gent, sobretot amics del Carles que venien del conservatori. Els músics d’aquesta banda són molt bons, menys jo que no he estudiat res: el Pau, el pianista; l’Oriol amb el saxo; el Roberto a la bateria i el David, que és el baixista.
El procés ha estat complicat en alguns moments: hem anat millorant molt, i és emocionant, però estar-te tres anys fent coses poc a poc, sense acabar de treure’n res, ens ha portat a moments complicats.
CV: Vam generar molt de hype amb els amics, que ens han acompanyat als concerts.
Després de la pandèmia la gent també té ganes de veure música en directe.
CV: Nosaltres en directe tenim una adrenalina que ens fa donar-ho tot. Una vegada ens van dir “les cançons estan bé però el directe és tot molt més bèstia, us passeu bastant”. Això és el que hem portat tres anys vivint entre nosaltres.
Els assajos també són tan intensos?
SG: Assagem un parell de dies a la setmana i normalment el diumenge fem l’assaig general, hi ha molta més cervesa al local i li fotem canya. Ens posem en el paper.
CV: Abans cada diumenge era un concert. Ara ens mesurem més pels que tinguem la setmana següent.
Estem fent l’entrevista al vostre local d’assaig que està a l’edifici de Fabregada 38. D’aquí han sortit molts grups i encara hi assagen molts més. Com veieu el panorama hospitalenc?
SG: A nosaltres ens expliquen què era abans la Fabregada, quan estava ple de bandes de rock. Nosaltres ho escoltem una mica però ara sembla que el món urbà del trap i de l’autoproducció està més present. Hi ha una amalgama d’estils i gèneres. La música urbana està bé però també reivindiquem que el rock està present.
CV: I volem trobar altres bandes amb qui compartir i fer concerts junts. Ara mateix és difícil.
Heu tocat a uns quants espais de la ciutat, què us sembla el circuit musical?
SG: Pel circuit no hem trobat gaire bandes de rock, però tampoc ens han posat problemes quan hem volgut tocar. Vam tocar als jardins de Can Sumarro, va ser molt guapo, i ells encantats tot i que som 6 persones dalt de l’escenari i tècnicament no és senzill. De cara a tocar a les sales no ens estem trobant gaire grups que facin el que estem fent nosaltres però igualment ens hi volen.
Quines sales de l’Hospitalet us queden per conquistar?
CV: El mític Oncle Jack, les Festes de Primavera, de cara a l’estiu ens agradaria participar a les festes majors dels barris. Si tot queda a casa fem un sentiment de barri i de ciutat especial. Girona té molts programes de suport a grups, a Barcelona hi ha moltes sales i aquí podem fer un pas endavant en la cultura.
SG: Nosaltres estimem molt l’Hospitalet i volem créixer amb l’Hospitalet. Tenim el sentiment de barri, els membres de la banda som d’aquí. I haver tocat en una sala no és cap impediment per tornar-hi.
