És de justícia començar aquesta ressenya amb un reconeixement: va ser la Irene Jaume, de La ciutat invisible, la que ens va posar sobre la pista de l’Annie Ernaux abans que no li donessin el Nobel. Visca la Irene i visca les llibreteres que ens coneixen i ens obren senders pels quals transitar en la selva de les novetats! Sobretot ara que es publica tot el que faci olor a experiència de classe o de precarietat, i que ja està bé, però on no sempre prima la qualitat literària. D’Ernaux hem llegit “Los armarios vacíos”, el seu primer llibre de 1974, i “Los años” que va publicar el 2008 i que és segurament la seva obra més ambiciosa, traduïts per Lydia Vázquez. Un altre nivell. Nivell Nobel.
És raro una Nobel perifèrica. Sembla un oxímoron. Però cap dubte després del discurs que va es marcar en recollir-ho: escriu per venjar la seva raça, i quan diu raça vol dir la seva classe social i les dones. Pocs discursos de Nobel tan situats. No deixeu de llegir-ho. Li han donat el Nobel a tota una carrera d’autoficció, gènere al que li ha costat anys ser reconegut, i que ella ha utilitzat conscientment per canalitzar una força i una ràbia de segles, i convertir-lo en la manera de fer-li un lloc a la literatura a la seva gent, i colar-se ella mateixa i la seva veu, “de dona i de trànsfuga social”, en la història de la literatura.
“Los armarios vacíos”, consciència de classe des del minut zero
Per sempre més amb nosaltres el concepte de trànsfuga de classe que ella utilitza. “Quién soy yo. Antes que nada, la hija del tendero, luego la primera de la clase, siempre”. A aquesta primera obra ens explica la seva infantesa i el seu èxit acadèmic, i trobem moltes coses en comú amb nosaltres, com ser les primeres universitàries de les nostres famílies. El seu desclassament però, acaba sent determinant per a la seva obra: “Escriure per entendre les raons, dins i fora de mi, que m’havien allunyat dels meus orígens”.
La petita Ernaux es descobreix inferior i renega: “No puedo separar lo que hago mal y el medio del que vengo. / Ser una Jeanne, menos ruda y ordinaria, me faltaba lo que flotaba a su alrededor, la gracia, esa cosa invisible, innata, la tienda rutilante de gafas de concha, de monturas rosas, el salón, la criada. Pero yo no lo relacionaba. Pensaba que su ligereza, su chispa, eran puros dones.”
La petita Ernaux troba però a la seva intel·ligència la via privilegiada d’ascens i revenja social: “mi revancha estaba ahí, en los ejercicios de gramática, de vocabulario, para acabar con el miedo al destino fatal, a acabar vendiendo patatas”. Però creix plena d’inseguretats: “solo empleo las palabras nuevas para escribir, en la boca no lo conseguía”.
Des de bon principi la petita Ernaux és conscient d’estar creuant constantment fronteres culturals, de portar dins dos llenguatges diferents, “un sistema de contraseñas para entrar en otro universo”, i que els llibres que llegia no parlaven d’ella i la seva gent, i ella “no podía escribir, hablar de mi familia como hacen los novelistas de los pobres y la gente inferior”.
Si durant molts anys la seva obra va ser menyspreada per femenina, personal i poc florida i francesa, al discurs del Nobel certament es va venjar en explicar d’on sortia el seu estil literari: “necessitava trencar amb escriure bé, per extirpar, exhibir i comprendre l’esquinçament que em penetrava. Va emergir en mi l’estrèpit d’una llengua que arrossegava la ira i la irrisió, fins i tot la vulgaritat, una llengua de l’excés, insurgent, sovint utilitzada pels humiliats i els ofesos, com l’única manera de respondre a la memòria de els menyspreus, de la vergonya i de la vergonya de la vergonya”.
“Los años”, el poder polític de l’autoficció
Si a “Los armarios vacíos” acompanyem la primera Ernaux, “Los años” conté i desborda tota la seva obra anterior i és pura ambició: explica la història de França i del món des de la postguerra fins a l’entrada al nou segle, a través de la seva vida, del seu àlbum de fotos, de les seves celebracions familiars, i els entrellaça amb tots els canvis socials, polítics i culturals de l’època. Aprofita de pas per explicar els fonaments de la pròpia novel·la, i la seva intenció tècnica i política.
Copsa el pas del temps a través d’unes sobretaules familiars a les quals quan era petita es parlava del que havia passat a la guerra, més tard constata allà mateix com s’hi allunya (“nuestras ideas no sabían de enfermedades, de hortalizas que plantar en cuarto creciente, de los despidos en la fábrica”), i progressivament descriu com la memòria del passat i el món es dilueix, mentre la societat de consum ocupa cada vegada més temps a les vides i les converses. Des d’una postguerra d’escassedat de tot, “de objetos, de imágenes, de distracciones, de explicaciones de uno mismo y del mundo”, a uns anys on “el tiempo de las cosas nos aspiraba y la certeza de un progreso continuo quitaba las ganas de imaginarlo”. Anticapitalista molt allunyada del pamflet, ens ajuda a entendre com “la profusión de cosas escondía la escasez de ideas y el desgaste de las creencias”, i com l’opulència material corre paral·lela a una profunda decadència política i social: “No había un nombre concreto para esa impresión de encontrarse a la vez en el estancamiento y la mutación”.
Gràcies a ella coneixem el Maig del 68 per dins (“nada de lo que habíamos considerado normal era evidente”), i la gran decepció posterior. De voler provar-lo tot i canviar-ho tot, al desencantament i la mort de totes les il·lusions, als 80 de l’austeritat i l’aburgesament, de la consciència del colonialisme i de la superioritat moral europea. Particularment interessant la presència permanent no tant dels suburbis, com de la relació dels francesos amb ells, i com segueix el fil des de la massacre d’algerians del 61 fins a la tercera generació de migrants: “secretarias o vigilantes, parecía secretamente absurdo que se dijeran franceses, como un título de gloria usurpado al que todavía no tenían derecho / los indígenas de una colonia interior que se nos había ido de las manos”.
A més d’explicar-nos la història de França, a la pròpia novel·la explica el que pretén amb ella i les dificultats que hi troba: “escribir una especie de destino de mujer, algo parecido a Una vida de Maupassant, que haría sentir el paso del tiempo en ella y fuera de ella, en la Historia / cómo representar a la vez el paso del tiempo histórico, el cambio de las cosas, de las ideas, de las costumbres y lo íntimo”.
El que fa Ernaux és una autobiografía impersonal. Com va explicar a Estocolm, “totes les coses es viuen, inexorablement, de forma individual, no es poden llegir de la mateixa manera tret que el “jo” del llibre es torni, en certa manera, transparent, de manera que el del lector o el de la lectora ocupin el seu lloc”. I, efectivament, amb aquesta obra coneixem millor la història recent i a certa esquerra francesa, i com travessen la vida i els cossos de les dones i ens reconeixem, i quasi sense adonar-nos-en, fem l’exercici mental d’encaixar els nostres moments personals o històrics, en la seva narració. Ens ajuda, si hi entrem, a reconstruir la nostra pròpia història.
PD: Ara volem llegir-ho tot d’ella, d’aquesta senyora que sembla tan fràgil a les fotos, però que ha estat capaç de construir una obra literària excepcional a partir d’una vida aparentment molt normal, però molt plena de reflexió i consciència de classe. Per sort, i per una immersió més completa, Filmin ha estrenat “Los años de Super 8”, un docu on comparteix gravacions familiars dels anys 70 i 80, una espècie d’epíleg de la seva pròpia vida, que resulta molt útil per entendre la seva obra.
Recordeu que sempre podreu trobar els llibres a les nostres llibreries de referència a la ciutat Espai Llavors, Perutxo Llibres i Re-Read Hospitalet. I com en aquest cas, també a Barcelona a La Ciutat Invisible.
