Setze anys després de la seva creació, el Servei de Mediació Comunitària de l’Hospitalet de Llobregat segueix sent un dels més reconeguts en el seu àmbit. La ciutat ha viscut grans canvis des que aquest servei va obrir la porta per primera vegada. En parlem amb el seu cap, l’Oscar Negredo, educador social i docent universitari.
Aquest professional de referència a nivell català en la mediació comunitària desprèn un gran coneixement de la ciutat i assegura que el sentiment de pertinença és un dels factors que més ajuda a prevenir conflictes. En barris amb molt moviment de població no només falta aquesta identitat, sinó que hi ha conflictes que es repeteixen i s’enquisten.
La pandèmia els ha dut més feina, més conflictes a causa d’una major convivència, amb els mateixos recursos de sempre. Negredo, però, confia que es faran realitat les promeses de l’àrea de convivència i seguretat d’incorporar nous professionals al servei en els propers mesos.
El Servei de mediació comunitària neix el 2006, com ha evolucionat des d’aleshores?
El Servei és hereu del pacte pel civisme, i s’ha d’ubicar en l’onada migratòria de finals dels 90. Un procés que va suposar l’arribada de més de 60.000 persones a la ciutat, i això va generar complicacions en la convivència. En aquell moment es va decidir que una de les eines que havien d’acompanyar l’acollida era la mediació.
Inicialment el servei s’ubica a l’àrea de Benestar i al cap d’uns any passa a l’àrea de Seguretat, que actualment s’anomena Convivència i seguretat. Aquest canvi d’àrea il·lustra l’enfocament. Un servei que neix d’una societat d’acollida que no té prou eines per assumir aquesta diversitat, i al cap de pocs anys evoluciona per ser un servei de ciutat.
Estar a l’àrea de Seguretat permet tenir accés directe a la informació, descarregar la policia de feina que no li pertoca i tenir una mirada més restaurativa dels conflictes veïnals. El discurs de la mediació a la ciutat ha canviat en aquest sentit.
La ciutat ha canviat molt des d’aleshores i si ens fixem en els darrers anys encara més, sobretot pel que fa a la rotació de població en molts barris. Com es practica la mediació en comunitats tan poc estables?
I hi ha una altra realitat que encara ho fa més complicat: els pisos turístics. Habitatges on cada dia hi ha persones diferents. És molt complex i confiàvem que s’estabilitzaria, però no ha estat així.
Tenim casos que es reobren periòdicament perquè canvien els veïns, i ens obliga a tornar a començar. També ens trobem amb persones que s’esgoten de fer mediacions cada vegada que canvien els veïns però es repeteixen els problemes. Anem dosificant estratègies però convivim amb aquesta realitat. A més representa una dificultat afegida: sense sentiment de pertinença a la ciutat és més difícil prevenir els conflictes.
A l’equip de mediació sou set persones per tota la ciutat, amb un pressupost que està per sota dels municipis de l’entorn i que porta anys pràcticament congelat. Aquesta situació us obliga a que el servei funcioni gràcies a la bona voluntat de les treballadores?
Ens obliga a anul·lar visites amb veïns quan tenim una urgència, per exemple. A deixar el que estem fent abans que un conflicte “exploti”. A l’àrea en són conscients i prometen posar un tècnic més a cada projecte del servei: el de mediació comunitària i el de suport a les comunitats de veïns i veïnes, tècniques que “porten de la mà” a les comunitats en allò que necessiten. Internament és el mateix, però són dos serveis diferents.
En el darrer anuari estadístic hi ha un resum molt breu de les vostres intervencions desglossades per districtes. Als barris on hi ha més densitat poblacional hi feu més actuacions. A què es deu?
Nosaltres no som gaire partidaris de fer rànkings entre districtes, és una comparativa injusta. On hi ha d’haver més conflictes? On hi ha més gent i menys recursos, és normal. Aquests infrahabitatges que tenim tan estesos en alguns carrers de la ciutat, sense insonoritzar, amb propietats verticals de tenidors que no fan cap manteniment de les finques en dècades i amb preus alts que obliguen a rellogar habitacions…és una realitat que tots coneixem i que genera conflictes inevitablement.
No és que hi hagi més conflictes en uns barris que en altres, es tenen els mateixos però la xifra augmenta en proporció a la densitat de població. Sí que penso que hi ha una relació directa entre densitat i conflicte, però també està relacionat amb la falta d’equipaments i espais públics. Tot això genera un ecosistema convivencial que no es dona en altres barris més benestants de la ciutat, on hi ha un altre tipus de conflictes.
En quins àmbits se centren els conflictes que ateneu?
El 80% de la nostra tasca és d’intervenció, el 20% restant és prevenció. Una societat democràtica ha de poder gestionar el conflicte i treballar per evitar-ne les conseqüències negatives, sobretot la violència. Les societats que treballen per erradicar el conflicte són les totalitàries.
Fet aquesta aclariment, cada any tenim entre 400 i 600 processos, l’any passat en pandèmia una mica més. D’aquests, la majoria són mediacions veïnals, de veïns entre veïns. Al top 5 tenim sorolls i “nens”. Cada cop les queixes pels sorolls dels nens i nenes dels veïns ens impliquen més hores de treball. Aquí hi ha problemes interculturals i intergeneracionals.
I a l’espai públic?
A l’espai públic la majoria de les sancions tenen a veure amb orinar, beure o pintar. En aquesta ciutat les ordenances inclouen la possibilitat de que si et sancionen per infringir les ordenances de civisme, et pots acollir a accions socioeducatives com a alternativa al pagament de la sanció.
Això es porta des del servei de mediació i les accions socioeducatives són el que anomenem mediació reparadora. Si reconeixes la teva responsabilitat i és la primera sanció, es dissenya una reparació en funció de la sanció i del teu perfil. Es fa a mida i defugim de l’esquema clàssic d’hores de treball per euros de sanció. Passem de la lògica retributiva a la lògica restaurativa.
Veïnal, espai públic… en què més treballeu?
Establiments. Si hi ha un conflicte amb un establiment es comprova que compleixen amb l’horari, l’aforament i que tenen totes les prescripcions tècniques en ordre. Si la part normativa es compleix però els veïns se segueixen queixant proposem una mediació. Parlo sobretot de bars i restaurants. També hi ha veïns que agredeixen a clients de locals.
A vegades també tractem amb entitats, equipaments municipals i escoles que generen conflictes a l’entorn. Per exemple escoles que fan entrenaments esportius fins tard, pares que fan servir escoles per activitats familiars. Amb petites mesures de correcció es pot arreglar.
En l’àmbit escolar també entreu?
A nivell escolar hi ha hagut una evolució. El servei de mediació va arribar a l’àmbit educatiu amb el problema de les mal anomenades bandes llatines i es van fer moltes mediacions en aquesta línia. Joves que es barallaven amb altres joves en l’espai públic, a vegades amb armes blanques o objectes contundents. L’any 2010 vam fer 54 mediacions en aquest àmbit i es treballava conjuntament amb mossos. Amb ells vam dissenyar un protocol per si un jove volia sortir d’una banda l’acompanyàvem des de mediació a l’inici i després passava a fer-ho mossos, i va funcionar molt bé. Per sort fa molts anys que no tenim problemes de bandes.
A nivell escolar tractem conflictes entre joves, entre famílies i assetjament escolar. Per aquest tipus de conflicte no apliquem la mediació, perquè en casos d’assetjament pot generar més problemes que solucions. Apliquem un marc més restauratiu, amb grups més petits, amb unes 15 hores de treball a l’aula en casos d’assetjament greu.
Algun àmbit més?
Tenim els centres de culte, amb molt poques intervencions i sobretot centrades en les esglésies evangèliques que tenen un tipus de culte que fa més soroll.
I pel que fa a la prevenció?
Participem en àmbits de ciutat com l’espai de ciutadania, el pla LGTBI…espais comuns on el servei aporta el seu punt de vista quan es reflexiona al voltant del conflicte. Coliderem altres projectes com el Projecte Cicerone, Criquet i convivència i la Xarxa de projectes restauratius.
El nostre esperit no és impulsar projectes, és quelcom que ha de sortir del protagonisme de la comunitat. Tot i això en portem dos. Un bastant controvertit que és l’estratègia municipal de prevenció dels extremismes violents, quan ho vam impulsar el principal problema era el gihadisme.
Ho vam impulsar en el marc d’un projecte europeu, no en fem gaire ressò públic perquè en aquesta ciutat no hi ha una problemàtica més accentuada que en altres llocs, però els fets de Ripoll ens obliguen a tenir una mirada per evitar que els ciutadans puguin ser radicalitzats.
Darrerament la radicalització que ens preocupa més és la de la ultradreta. Ens estem formant en aquest sentit. Aquí els perfils de radicalitzats i radicalitzadors són molt diferents i estem veient quina ha de ser l’estratègia.
A l’Hospitalet tenim un problema amb l’extrema dreta violenta?
Els cossos policials, que són els que en saben, estan més preocupats per l’amenaça d’aquest extremisme violent que no pas per el religiós, però no és el meu negociat, no en sé més.
Ens estem formant i prenem com a referència com ho fan a Alemanya o altres països amb més treball, estem començant.
I l’altra gran iniciativa que impulseu des del servei?
La xarxa de conciliadores i conciliadors comunitaris. Vam començar amb una prova pilot, formant una primera promoció de 15 persones clau a cada barri, agents amb els que treballem quan hi ha un conflicte. Vam facilitar el postgrau en mediació comunitària, la mateixa formació que tenim a l’equip, i a partir d’aquí han sorgit cinc micro projectes que comencen a fer coses complementàries i alineades amb els principis del servei. Ara estem treballant amb la segona promoció.
