Ubicada a l’equipament municipal de Can Arús, molt a prop de la Rambla i el metro d’Avinguda Carrilet, es troba l’oficina de Merche García, la Síndica de Greuges de l’Hospitalet. Des de 2018, quan es va crear aquesta institució municipal, la Síndica i el seu equip reben les queixes de la ciutadania respecte als tràmits en relació amb l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Merche García, qui prové del món de l’esplai al barri de La Florida, afronta aquesta nova etapa post Covid en la qual detecta que els seus recursos i serveis cada dia són més coneguts per la ciutadania de l’Hospitalet.
Com explicaria què és i per a què serveix la figura de la Síndica de Greuges de l’Hospitalet?
La meva funció com a Síndica de Greuges o Defensora del poble es vincula amb les queixes o reclamacions que fan les veïnes i veïns cap a l’Ajuntament. Si després de registrar dita queixa, l’Ajuntament no està d’acord o no dóna resposta, la Síndica actua fent un requeriment reclamant explicacions i l’Ajuntament està obligat a contestar.
Quin tipus de queixes rebeu o podeu rebre?
Doncs hi ha queixes de tots tipus. Hi ha persones que demanen canvis a la ubicació de contenidors, presenten queixes per molèsties per soroll, per activitats, etc… L’any passat, amb la pandèmia de la Covid, van augmentar molt les queixes relatives a Serveis Socials. Ara mateix per exemple, atenem i volem donar difusió del dret de la gent a reclamar la plusvàlua. És a dir, si una persona fa una venda d’un pis i no ha augmentat el seu patrimoni amb aquesta venda, té dret a reclamar aquest impost que se li va cobrar. Això prové de la crisi immobiliària de 2007-08, quan molta gent es va veure obligada a vendre casa seva per sota del preu que havia pagat per ella. Una sentència del Tribunal Constitucional ha obert les portes a aquestes devolucions. Les quantitats que poden obtenir amb aquesta reclamació depenen de cada operació, però poden arribar fins als 900 euros. Són quantitats importants.
D’altra banda també rebem queixes sobre temes que no són de la nostra competència o no són de competència municipal, com per exemple, en temes d’educació. Aquestes reclamacions que ens arriben les deriven al Síndic de Greuges de Catalunya, donat que tenim un conveni de col·laboració. Fins i tot, derivem les queixes que ens arriben davant les companyies elèctriques, com l’altre dia amb l’apagada. El Sindic de Catalunya té competències sobre les queixes relatives als subministraments d’energia: aigua, llum i electricitat, per exemple. Derivem i fem seguiment.
Des d’aquesta oficina sempre diem que davant el dubte si aquesta queixa es pot presentar o no, que ens truquin i ens consultin. Enguany hem atès 340 consultes telefòniques per preguntar sobre qualsevol aspecte i nosaltres l’orientem sobre com actuar.
Creu que els serveis i rol de la Síndica són encara poc coneguts en la ciutat i per tant és un servei poc aprofitat?
Aquesta Sindicatura de Greuges es va crear en 2018, per tant, tenim encara poc recorregut, però crec que hem avançat. Aquest any 2021 hem obert 107 expedients, mentre en tot el 2020 en van ser 85. Tanmateix ha augmentat el nombre de consultes. Al gener vam enviar una carta a totes les cases de la ciutat i creiem que ha tingut impacte. Molta gent ha trucat. També hem arribat a un acord amb el Diari de l’Hospitalet i en cada edició publicarem informació sobre temes d’interès general com ara la plusvàlua que hem comentat abans o com el següent article que serà sobre el dret de les veïnes i veïns de canviar el seu referent de Serveis Socials.
Aquest octubre, igualment, engeguem un projecte que es diu “la Síndica als barris” on visitarem cada districte i cada barri i ens reunirem amb les associacions de veïnes, les entitats i tota la gent que estigui interessada. Volem agafar el pols a la ciutat, sentir les seves necessitats i preocupacions, al mateix temps que difonem el servei que fem des de la sindicatura.
A una ciutat com l’Hospitalet, amb problemes greus de densitat de població, empobriment de molts barris i dificultats d’accés a l’habitatge, són molts els greuges que pateix la ciutadania… Quins és el greuge que més l’ha afectat?
Allò que més m’impacta és quan rebo queixes de persones demanant alimentació i que expliquen que viuen al carrer. Entenc que hi ha altres problemes com el tema de l’habitatge que són de difícil solució, però em sembla increïble avui dia que ens trobem en aquestes situació, amb persones que es dirigeixen a la Síndica perquè necessiten menjar.
És per això que des de l’oficina de la Síndica de Greuges hem pres una decisió: tots els casos que ens arriben o dels que tenim coneixement respecte a dificultats per accedir al padró municipal, amb problemes d’habitatge o desnonaments o de demandes d’alimentació, obrim expedient d’ofici. És un gest, un posicionament. Tant de bo que mitjançant la nostra actuació es puguin resoldre aquests casos, però volem deixar palès que des de la Sindicatura es veuen aquests temes com de primera necessitat.
Actuem d’ofici amb tots els casos que ens arriben de desnonaments, padró i demanda d’alimentació com a temes de primera necessitat.
És important encara visibilitzar aquestes realitats? Estan les administracions allunyades de les problemàtiques socials que viuen a peu de carrer?
L’altre dia a una reunió de Síndics vam dir que: el fet que una administració no tingui constància d’alguna cosa que passa, no significa que no està passant. La Síndica no és l’única que fa aquesta visibilització, també ho fan entitats, associacions… però la nostra és una institució que evidencia allò que està passant i que no s’ha valorat amb la importància que des de la Síndica sí que considerem que té el tema.
La pandèmia de la Covid ha traslladat molts tràmits del camp presencial cap als tràmits electrònics, però què passa amb col·lectius, com la gent gran i altres, que no tenen les habilitats, capacitats ni recursos per a realitzar aquests tràmits?
Aquest és un tema, el de la digitalització, que em preocupa molt. No és un tema només de l’Hospitalet, és general. Hem passat d’una administració del segle XIX a una de gairebé el segle XXII sense passar pel mig ni per a l’adaptació al nou sistema. És curiós que una de les primeres queixes que vam rebre l’any 2018 venia de les llargues cues a l’oficina d’habitatge municipal i la meva resolució va ser proposar com a millora la cita prèvia. Ara, a 2021, només es pot sol·licitar cita prèvia i això ha exclòs a molta gent. És com està passant a les oficines bancàries. La gent gran ja no pot anar com abans sense demanar cita o per realitzar presencialment determinants tràmits. Estan aïllant a la gent gran que ara se sent més vulnerable i necessita suport per a fer qualsevol gestió. És necessari fer compatible allò online amb la cosa presencial.
Hem passat d’una administració del segle XIX a una de gairebé el segle XXII sense passar pel mig ni per a l’adaptació al nou sistema.
Això imagino també es trasllada a l’atenció de Serveis Socials, oi? Té a veure amb l’increment de les queixes rebudes al respecte?
Sí. És veritat que els Serveis Socials tenen molta pressió i estan desbordats, però s’ha de repensar tot el sistema. Han canviat moltes coses, però no estem redimensionant el que allò significa. Potser hi ha tràmits que necessiten un suport administratiu i no pas tot un expedient. Aquest és un tema que no afecta en exclusiva a l’Hospitalet i que amb la Covid s’ha evidenciat, perquè segur que abans també passava. Òbviament, a una ciutat amb la situació de densitat i amb la població que tenim a l’Hospitalet tota aquesta qüestió s’evidencia més que en altra ciutat sense aquestes dificultats.
Respecte a les queixes en matèria d’habitatge... Quina és la diagnosi dels problemes que detecteu?
Bàsicament, les queixes van enfocades a problemes de desnonaments. També, amb dificultats per accedir a llogar un habitatge. És un tema general important. L’altre dia vam atendre un cas paradigmàtic… una família necessitava el suport de Serveis Socials per a fer front a la fiança del lloguer. Tot i ser un ajut d’urgència, aquest va trigar dos mesos en arribar. Cal revisar els procediments. Si un ajut arriba als dos mesos, no és un ajut d’urgència.
El problema a l’Hospitalet és que no tenim un sistema d’habitatge social per poder assumir les persones que pateixen desnonaments. Això genera problemes molt greus. Som conscients que no s’ha pogut trobar solució moltes vegades a famílies amb menors. Això no pot seguir passant. De vegades l’Ajuntament concedeix un parell de dies d’allotjament a una pensió i amb això no n’hi ha prou temps per trobar un pis, és impossible.
Nosaltres diem que cal actuar de forma preventiva. Començar a treballar el cas des del moment en què es coneix que hi ha data de desnonament. Som conscients que és un problema molt complex, però per això tractem de recollir d’ofici tots els casos dels quals som coneixedors. Tractem d’aquesta manera de visibilitzar el nombre més gran de casos possible, perquè així potser es pot generar el canvi necessari. Entenc que no està en la mà de serveis Socials aturar el desnonament, però entenc també que cal activar-se abans que aquest es produeix. Tot i que no és un tema fàcil i el procés es complicat, calen més recursos i canvis a l’estructura. S’han de posar tots els recursos per a evitar que els nens i nenes acaben al carrer sense casa o amb les famílies dividides. Cal evitar-les el trauma i les conseqüències d’un desnonament que són moltes. La nostra proposta recollida a una resolució és que cal una reorganització perquè l’urgent vagi per una banda i l’ordinari per una altra.
Tractem de visibilitzar el nombre més gran de desnonaments, perquè així potser es pot generar el canvi necessari.
Un altre tema que porteu d’ofici són les dificultats per accedir al padró municipal. Aquesta va ser una de les primeres queixes rebudes a 2018 per aquesta oficina i també una pregunta que ens traslladen les subscriptores de Districte7. Com es troba el tema ara mateix?
Accedir al padró i vetllar perquè tothom pugui comptar amb el seu empadronament és molt important perquè és la porta d’entrada a molts drets: atenció sanitària, atenció des de Serveis Socials, escolarització, etc… Vam detectar problemes per accedir al padró de persones que viuen al carrer o en un pis, però sense cap títol oficial sobre l’habitatge (lloguer o compra). La llei contempla aquests empadronaments, però de vegades es demanava un informe a Serveis Socials que constati això i davant la manca d’aquest document no es feia l’empadronament.
Des de la Sindicatura de Greuges vam començar a articular el procediment perquè sempre es tramités via instància perquè així, com a Síndica puc intervenir. Hem estat treballant amb alguna entitat que ens va traslladar expedients i documentació. També hi ha el compromís des de l’OAC del carrer Girona d’omplir les instàncies i escrits que calguin, quan la persona no sap escriure o no coneix la llengua. Tot i que el primer any vam tenir molts casos, ara mateix en tenim menys. Durant aquest temps hem aconseguit que la pàgina web es publiquin els dos protocols que permetin empadronar sense títol oficial o a persones que viuen al carrer o a una barraca, cotxe, parc…
Però, com deies, són casos que, si ens arriba la informació, obrim expedient d’ofici. Podem agilitzar tot. Intermediem amb el departament oportú i quan tot està constatat, totes les persones acaben empadronades. Per això faig una crida a qui tingui problemes per obtenir el seu empadronament a l’Hospitalet de Llobregat que ens contacti, podem ajudar. Per a nosaltres aquest és un tema prioritari i del que fem un seguiment especial, però l’objectiu és que sigui un tràmit ordinari en un futur pròxim.
Faig una crida a qui tingui problemes per obtenir el seu empadronament a l’Hospitalet de Llobregat que ens contacti.
Des de la nostra comunitat lectora, a banda de preguntar-nos sobre l’estat del padró, també s’han interessat pel seguiment de les seves actuacions després de diverses reunions i compromisos. El primer cas és respecte a la mort a la presó de Brians del veí de la Torrassa Lewys Orraca i les demandes de suport i acompanyament de la seva família, cap a elles i també cap a altres famílies de la cituat que tenen a algú en presó.
La reunió va ser molt impactant per a mi. És una família meravellosa. El que estava a la meva mà va ser posar en contacte a la família amb l’alcaldessa. D’aquesta reunió amb Núria Marín va sorgir el compromís de demanar una reunió amb la conselleria de Justícia i també valorar posar en marxa una oficina municipal d’assessorament i atenció a les famílies que tinguin alguna persona en presó, com a suport i orientació en temes com a seguiment mèdic, transport al recinte penitenciari, etc.
Després d’aquesta reunió va arribar la pandèmia i va quedar tot una mica congelat. Aprofitant aquesta pregunta, invito a la família a reprendre el tema i preguntaré a alcaldia sobre la qüestió.
I sobre el cas de Pedro Álvarez, el jove assassinat l’any 1992 a l’Hospitalet i que mai ha estat jutjat…
Vaig fer una resolució sobre el tema. Vaig demanar que hi hagués un carrer o plaça amb el seu nom. Em va saber molt greu que no s’arribés a fer. És un gest d’afecte, perquè mai podrem reparar el dany i dolor de la família. Com a ciutat, segons la meva opinió, ha quedat pendent aquest tema. També m’ha arribat que han tingut algún problema amb els permisos i suport municipal per a desenvolupar actes o esdeveniments. No conec els detalls, però aprofito també per dir a la Plataforma i la família que sóc aquí si això torna a passar. Faré tot el que estigui al meu abast perquè puguin dur a terme la seva activitat a la ciutat com es mereixen.
Per últim, com valores la participació ciutadana a la ciutat i quina és la seva vinculació amb les decisions polítiques?
A la situació social a la qual ens trobem, la participació ciutadana és bàsica per encertar en allò que volem fer. La gent cada vegada està més formada i informada i vol decidir sobre aquells elements que són comuns i que afecten la vida quotidiana. Aquesta voluntat de participar és musculatura de la ciutadania. Jo ho veig com a un valor. Dit això, és una decisió política decidir quan, en quins temes i com es fa o canalitza aquesta participació. També penso que tot allò que es fa amb la participació ciutadana és més volgut, més respectat per tota la ciutadania. Aquesta és la meva opinió, però és una decisió política decidir en quins casos i com el fa o si volen o no assumir el resultat d’aquesta participació.
