De cap manera volia destorbar la seva feina. Atent a les diverses cubetes, el tiet Joan revelava les fotos. Amateur de la fotografia, lliurat del tot al seu amor per la cultura, assegut, quasi petrificat, envoltat de foscor, jo passejava la mirada i intuïa els lloms del llibres que omplien la seva habitació al fons del pis del carrer Llobregat.
En silenci, assistia a l’aparició de les imatges que penjava amb unes pinces per tal que s’eixuguessin. Del meu ànim brollava un fil d’esperança perquè, encesos els llums, agafés un volum d’algun prestatge i me’n fes un comentari. Amb el pas dels anys, el tiet es convertí en el meu primer bibliotecari. Un préstec fàcil, directe i ràpid, amb el plaer afegit d’escoltar les seves paraules quan li retornava el volum.
Quatre ulls atents a les escenes que brollarien de la química. Milers de lletres agermanades en paraules, freturoses de ser mirades, llegides, assaborides, comentades. D’aquell cau de cultura a la primera biblioteca pública que vaig consultar només hi havia un lapsus de temps a viure.
A l’entrada del Parc de la Marquesa, la presència del bibliobús m’atreia com un imant. Quina emoció pujar els pocs graons i endinsar-m’hi. Un passadís també estret però menys llarg que el de casa. Quants quilòmetres recorrien aquells exemplars? No era el correu del tsar, jo era el príncep de les lletres, l’ambaixador del tiet a la cerca de noves pàgines. L’enviat amb plens poders per als intercanvis llibrescs.
El tiet rebia els llibres per totes les vies possibles. Seriós i ben vestit, periòdicament ens visitava l’agent de l’editorial Sopena. Ara sí, tiet i nebot, asseguts al menjador, gaudint de la sala noble del pis, acollíem el visitant. “Vale la pena tener un Sopena” era l’eslògan de la casa.
La fotografia de la meva infantesa i dels primers anys de joventut és un home inclinat, atent, reverenciant la imatge oculta i la paraula nua. Uns silencis fecunds, unes foscors plenes de claredat. En un humil pis de barri, les mans molles dins de les cubetes, les que un cop eixutes passaven pàgines amb delicadesa, m’empenyien de forma invisible a convertir-me en el lector que ara soc.
F. Xavier Simarro Montané
