“La part d’Andalusia que més m’interessa és l’Hospitalet.” Això va afirmar el cantaor de flamenc Manuel Gerena a una entrevista de 1972 parlant de com va viure la seva arribada a Catalunya i de com aquesta el va influir tant a nivell personal com artístic. Manuel Gerena, nascut al poble sevillà de La Puebla de la Cazalla, va emigrar a Catalunya als 24 anys fugint de la censura franquista que el va prohibir actuar a les vuit províncies andaluses degut a les seves lletres de denúncia social.
Va viure a l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet entre 1969 i 1974. L’any 1974 va ser el primer cantaor de flamenc que va actuar al Palau de la Música Catalana i el mateix Manuel Gerena explicava que aquell dia va ser el primer cop en què centenars d’emigrants andalusos, que vivien als barris de la perifèria i a les anomenades ciutats dormitori, van trepitjar un edifici tan exclusiu i fins aquell moment reservat a la burgesia catalana.
Quan Manuel Gerena es va establir a Catalunya a principis dels anys 70 va trobar amb un nombrós col·lectiu d’andalusos. L’any 1970 residien a Catalunya més de 840.000 andalusos i a l’Hospitalet d’una població de 240.000 habitants unes 60.000 eren persones nascudes a Andalusia. És a dir, gairebé el 25% de la població de l’Hospitalet era natural d’Andalusia. En aquells anys es va començar a parlar de Catalunya com “la novena província d’Andalusia”, una etiqueta amb certa intencionalitat política i que va ser utilitzada per alguns sectors com el Partit Socialista d’Andalusia (embrió del Partit Andalusista) que va arribar fins i tot a presentar-se a les eleccions a la Generalitat de Catalunya de 1980 obtenint dos diputats.
La influència de l’emigració andalusa a Catalunya a la dècada dels 70 es va traslladar al terreny social i polític. La seva presència tant al moviment obrer i veïnal com a l’esquerra política va ser cabdal i no s’entendria la lluita antifranquista a Catalunya sense la contribució de milers d’emigrants andalusos. En aquest sentit, podríem parlar de la participació en les mobilitzacions de la Diada Nacional en defensa de les llibertats i dels drets lingüístics de Catalunya. Vist amb la perspectiva actual potser podria sorprendre que el 4 de desembre de 1977, una jornada històrica de mobilitzacions a totes les capitals d’Andalusia en defensa del seu autogovern, es manifestessin a Barcelona unes 300.000 persones per demanar l’autonomia d’Andalusia. De fet, la manifestació de Barcelona va ser la segona amb més assistència només per darrere de la de Sevilla amb mig milió de manifestants, però molt per sobre de la tercera que va ser la de Màlaga amb 150.000.
Què queda de tot allò? Aquesta és la pregunta que molt sovint ens fem avui dia. És una pregunta que es fan els mateixos protagonistes i que també ens fem els que som fills d’emigrants andalusos. L’any passat l’antropòloga Juana Ibáñez va estrenar el documental Cultura de origen andaluz en L’Hospitalet al Teatre Joventut. L’audiovisual, un seguit d’entrevistes a emigrants i a les seves famílies, revela la pervivència tant de l’empremta andalusa a l’Hospitalet com d’una important xarxa d’entitats culturals. Anys enrere la pròpia Juana Ibáñez ja va elaborar un extens i recomanable estudi sobre l’associacionisme andalús a la ciutat que va publicar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i que es pot consultar al seu web. Una xarxa associativa que segueix molt viva a la ciutat i una bona prova d’això són les celebracions anuals del Dia d’Andalusia a l’Hospitalet que aquest any arriben a la seva 35a edició.
Però tornem a la pregunta que ens fèiem abans. O millor dit la reformulem. És l’associacionisme cultural andalús tot el que queda? Són la representació dels andalusos que van arribar ja fa més de mig segle a Catalunya? En aquest punt hem de recordar que el gruix de les entitats andaluses formen part de la totpoderosa FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) fundada l’any 1982 amb l’objectiu d’aglutinar a totes les entitats culturals i cases d’Andalusia d’arreu de Catalunya. Actualment, la FECAC agrupa un centenar d’entitats andaluses i la seva ombra és allargada, tant és així que molts l’anomenen La Federación del Gran Poder. Perquè de poder és del que s’ha envoltat la FECAC des de la seva fundació. Conegudes són les relacions del seu anterior president Francisco García Prieto amb la classe governant i empresarial de Catalunya. Com dèiem, l’ombra de la FECAC és allargada. També les seves ombres.
La FECAC ha estat notícia els últims anys per diversos casos de corrupció. L’any 2013 una part de la mateixa direcció de la FECAC va denunciar Francisco Garcia Prieto per falsedat documental, apropiació indeguda i pel desviament dels fons de l’entitat en benefici personal. Va haver de dimitir després de presidir la FECAC durant més de 25 anys. Dos anys després la Fiscalia va imputar tota la Junta Directiva de la FECAC i es va acusar de nou a García Prieto per apropiar-se d’1,7 milions dels ingressos de la Fira d’Abril de Catalunya. Al cap d’un any la FECAC va perdre la seva seu del carrer Mallorca de Barcelona per deutes.
El substitut de Garcia Prieto a la presidència de la FECAC va ser l’hospitalenc Daniel Salinero. L’any 2015 el seu nom ja es va veure esquitxat per un cas de concessions irregulars. A Daniel Salinero, que en aquella època treballava com assessor a l’Ajuntament de l’Hospitalet, se li va atribuir que s’encarregués del seguiment de les subvencions que el consistori destinava a la FECAC, l’entitat que ell mateix presidia. Finalment Daniel Salinero va deixar l’Ajuntament de l’Hospitalet per acabar treballant a l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Més recentment, a maig de 2022, la presidenta de la Casa d’Andalusia de Barcelona, una de les entitats més importants del teixit cultural andalús, va denunciar a la direcció de la FECAC d’irregularitats i va acusar Daniel Salinero d’un tracte vexatori i humiliant en públic cap a la seva persona.
El cas és que el nom de la FECAC ha estat acompanyat de l’escàndol i l’ombra del dubte. Òbviament, aquest dubte no és aplicable ni s’hauria d’estendre al conjunt d’entitats andaluses que des dels seus barris i ciutats fan una notable labor sense cap més interès que la divulgació de la cultura andalusa a Catalunya. Potser per això mateix s’hauria de revisar el paper d’aglutinador de la FECAC. Precisament perquè el moviment andalús és molt divers i ample del que representa la FECAC. No només des d’un punt de vista cultural sinó també polític.
La FECAC, que des de la seva fundació ha defensat el seu apoliticisme, va signar un manifest l’any 2009 conjuntament amb la CECREC (Confederació d’Entitats Culturals Regionals a Catalunya) en contra de les consultes sobiranistes en defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. Qui va atorgar aquesta representació a la FECAC per posicionar-se contra el dret a decidir en nom dels andalusos de Catalunya? Aquesta posició de la FECAC va rebre les crítiques des de diversos àmbits del moviment associatiu andalús. El col·lectiu “Els Altres Andalusos”, un espai de trobada de l’emigració andalusa al marge de la FECAC, va criticar durament aquest posicionament i va fer públic un manifest en defensa de la cohesió social a Catalunya i a favor de les consultes sobiranistes. Amb la posterior eclosió del procés i de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 la FECAC ha seguit remant a la contra en el reconeixement del dret a decidir de Catalunya fins i tot arribant a qüestionar el model lingüístic del català que no oblidem va ser una reivindicació que va néixer als anys 80 a barris on predominava l’emigració andalusa.
El problema és que des de la FECAC s’ha alimentat en certa manera el tòpics atribuïts no només a Catalunya sinó a la mateixa Andalusia. Una visió construïda i difosa des dels centres de poder de l’Estat des del temps del franquisme i que en el cas d’Andalusia va anar acompanyada de l’apropiació de la seva identitat cultural per acabar reduint-la a un imaginari de folklore regional associat a la imatge d’Espanya. Les generacions d’emigrants andalusos que van arribar als anys 60 i 70 a Catalunya escapaven d’una realitat que els sotmetia no només en l’àmbit social i de classe sinó també com a poble. Per això milers d’ells van participar de la lluita antifranquista unint llaços amb la classe treballadora catalana. Hauríem de mirar enrere per aprendre del passat, però no per vendre nostàlgia d’un temps que no tornarà sinó per conèixer la nostra pròpia història i poder així construir un futur basat en la cohesió i la solidaritat entre els pobles.
Veure com des de 2019 es permet al partit ultradretà VOX tenir una caseta a la Fira d’Abril de Catalunya ens hauria de fer sagnar els ulls. Un partit que ha insultat sistemàticament Andalusia i els seus símbols, que ha negat la seva realitat com a poble i que ha contribuït a la fòbia contra Andalusia. Un partit que fa dels discursos racistes i d’odi el seu reclam electoral a molts barris de classe treballadora de Catalunya. Aquí també hauríem de tenir memòria. Recordem que als anys 40 i 50 molts emigrants andalusos eren els reclosos a centres de detenció a la seva arribada a Catalunya. Es tracta d’una història silenciada: la del Palau de les Missions de Barcelona a on es recloïa als andalusos que no podien demostrar tenir un contracte laboral i un habitatge. Se’ls tancava en condicions infrahumanes i al cap d’uns mesos i se’ls tornava amb tren a Andalusia. El Palau de les Missions va ser finalment enderrocat l’any 1969 però la seva història ens hauria de fer recordar que va haver-hi un temps en què els CIE estaven destinats als nostres pares i avis.
A l’assaig Lo Andaluz. Historia de un hecho diferencial, obra de referència sobre la història d’Andalusia, Carlos Andrés Posadas escriu com l’arribada dels emigrants andalusos a Catalunya no va gens amigable i com des de la premsa local es titllava als nouvinguts de “lladres, analfabets, escandalosos, sorollosos, violents i com una massa que rebutjava la cultura de l’entorn.” Ja sabem que molt sovint la història tendeix a repetir-se. Per això de tornar a escoltar avui dia aquestes mateixes expressions dirigides, aquest cop, als nostres veïns magrebins o pakistanesos hauríem de respondre parafrasejant Blas Infante: “A l’Hospitalet no hi ha estrangers”. És així com també mantindrem viva la nostra identitat andalusa.
