No és el primer cop que les ressenyes de Narratives Perifèriques posen l’accent sobre la relació entre salut i feina. Des de la primera dedicada a Amiant de Prunetti fins a Desde la línea de Joseph Ponthus i la futura ressenya sobre Panaderos de Nicolás Meneses, la visió de classe obrera no pot deixar de mirar cap a l’individu i traslladar-la cap a la societat.
Parlant del constructe de l’abús dins el món laboral, l’amo fa servir tota mena d’eines per aconseguir els seus objectius, el que diuen “aconseguir uns bons números”, a costa de qui sigui i deshumanitzant qui toqui.
Anem aterrant el tema. A la dreta tenim l’amo, a l’esquerra tenim els treballadors. A la dreta tenim la cúpula d’executius de France Télécom i a la dreta 120.000 treballadors. Som a 2006 i al mig de l’escenari hi ha el “pla NExT”, la restructuració d’un empresa pública en companyia privada que consistia a persuadir 22.000 treballadors d’una empresa de 120.00 perquè demanessin l’acomiadament. En paraules del seu conseller delegat, Didier Lombard:
“Farem les reduccions de personal d’una manera o una altra, per la porta o per la finestra”.
Alguns van marxar per la porta i uns quants, malauradament, ho van fer de la manera més truculenta i terrible, per una finestra a la mort. Tan lluny va arribar l’assumpte que France Télécom va ser denunciada i condemnada a 2019 per l’onada de suicidis i depressions al període 2007 i 2010. Es va provar que els directius havien posat en marxa un sistema d’assetjament generalitzat en què 19 treballadors es van suicidar, 12 ho van intentar i 8 patiren una depressió aguda. Si voleu endinsar-vos més en aquest terrible episodi, googlegeu una mica.
En aquesta cerca ensopegareu amb una curiosa coincidència: des de 2013 France Télécom no és altra que Orange. Aquesta sí ens pica de prop, potser teniu contracte amb aquesta companyia o l’heu tingut. Cal conèixer l’amo per saber amb qui estem tractant.
Fins aquí el context en què Glòria de Castro, l’autora de la novel·la-dietari que avui ressenyem, enmarca El instante antes del impacto (Penguin Random House) / L’instant abans de l’impacte (Edicions del Periscopi).
La protagonitza una dona de 40 anys amb dos nens petits i amb un company que ha decidit deixar la seva feina per avorriment i per dedicar-se a la música que és el que li apasiona. Horacio no pensa “volver a tener uno de esos laburos del orto” i ella sentencia que justament per culpa d’aquesta decisió unilateral, ella haurà de continuar aguantant la seva feina de merda.
Treballa per a una companyia telefònica, no sabem quina, però recorda molt a France Télecom-Orange perquè està en plena reestructuració i ja s’han suicidat 60 treballadors a les seves instal·lacions. S’hi assembla perquè ja porta 5 anys patint mobbing (cap encàrrec, cap feina assignada,cap futur). Anar a treballar cada matí es fa costa amunt. L’empresa vol que marxi (per haver demanat jornada reduïda després de dues baixes maternals), però ella no pensa fer-ho sense ser acomiadada i amb la liquidació que li pertoca. Més ara tenim en compte que el seu serà l’únic sou que entrarà a casa i servirà per mantenir la família i pagar l’escola.
El seu sentiment d’injustícia es tan gran que decideix venjar-se en forma de diari deixant per escrit com està vivint aquest moment tan dur de la vida. Cada dia fa una petita acció per fer la seva pròpia revolució en contra del sistema capitalista on vivim. Cada dia és com si tirés una màscara a terra i que s’apropès més i més a l’essència i gira i regira el concepte de felicitat.
Aquí només alguns exemples:
- Día 1. No compro bragas de blonda.
- Día 33. No compro cosas envasadas en bandejas de poliestireno.
- Día 161. No compro tortitas de arroz.
- Día 252. No compro mochilas infantiles con rueditas.
- Día 277. No compro un pintalabios de marca anunciado por una top model a la que no me pareceré en la vida.
I entre les entrades del diari, va passant la seva vida d’angoixa en angoixa. La veiem fent de filla d’uns pares que s’hi van esforçar per pujar les filles i fer possible que es formessin i tinguessin un futur segur. No és fàcil tornar a seure a taula amb la família (classe mitja de comarques) després d’haver marxat a Madrid sobrevivint en la precarietat del precariat. La veiem recordar que de joveneta havia tingut plans que resten arraconats perquè cada vegada més el que li toca fer són gestions de logística i no pas gaudir de les experiències. La veiem sentint-se interpel·lada pel seu nou marit, l’estrella de rock, i alhora incapaç d’apartar-lo de la seva vida.
La seva vida discorre amb alts i baixos, però marcada profundament per la falta d’esperança que motiva l’extenuació de la treballadora-esposa-mare 24/7 sense cap tipus d’ajuda. La seva feina és purament alimentícia, ha après a ser transparent i a no tenir res a fer en tota la jornada, però no renuncia a destapar la falta de compromís del sistema amb la conciliació familiar.
Glòria de Castro té una manera d’escriure tan propera i natural que de seguida sembla haver-se colat a casa teva i estar llegint-te la novel·la com si fos un audiollibre. Converteix la càrrega mental de les cures en una manera espontània de comportar-se, deixant de banda heroïcitats i permetent a la seva protagonista que deixi anar el que vulgui. En aquest sentit, El instante antes del impacto / L’instant abans de l’impacte és una novel·la que sembla un docu sobre l’amor i la felicitat en temps de crisi.
