Entrevistes

Eugènia Delgado Mata: “Una obra sobre la salut mental, Cr#sh, ho està petant perquè és un reflex dels efectes de la pandèmia entre el jovent”

Entrevista a la directora de Plàudite Teatre
Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

‘Plàudite Teatre’, l’entitat de promoció de les arts escèniques al capdavant de la qual hi és l’Eugènia Delgado Mata, dinamitza la programació del teatre Joventut adreçada als centres educatius. L’Eugènia vindica les arts escèniques com a palanques de pensament crític i reflexió sobre les coses que passen al nostre voltant, sense que això s’hagi de confondre amb l’adoctrinament, amenaça que planeja sobre tantes educadores pel sol fet d’obrir un tema al  debat de l’aula. I un d’aquests temes, potser tabú, son les seqüeles que el confinament i el conjunt de la pandèmia han deixat entre el jovent. Aquest tema i molts altres també punyents serà seran presents, a partir del 25 d’octubre, en la programació educativa del teatre municipal. 

Enceteu temporada amb 13 espectacles de formats i temàtiques ben diverses, com creieu que anirà? 

Jo crec que anirà molt bé. De fet, ja tenim reserves a tots dels espectacles i ja en tenim dos espectacles tancats per la quantitat de públic que s’hi ha interessat. I, per tant, diria que ha estat una programació que ha arriba a la comunitat educativa, que ha agradat i que s’hi està engrescant. 

Heu programat adaptacions de lectures obligatòries, com ‘La plaça del diamant’, teatre documental sobre l’escola de l’Espanya republicana i propostes que aborden qüestions ben actuals, com les migracions i les persones refugiades, la salut mental i la identitat de gènere, entre d’altres. En tens cap de predilecta o que et generi més expectatives pel que fa a la resposta del públic? 

Sí, i té a veure amb la salut mental i els joves. Ara com ara la proposta estrella és ‘Cr#sh’, que entoma el tema de la salut mental entre el jovent, que podríem dir que la pandèmia actual també es aquesta. I això ho hem copsat molt clar, perquè va ser publicar la programació i tot d’una el professorat en contacte amb adolescents i joves ha vingut directe a demanar aquesta obra i ho està petant. La programació del teatre Joventut mira de ser un reflex de tot allò que passa a la vida, a la ciutat i al món en general. I té una característica cabdal, que desenvolupa el pensament crític i la reflexió. Per tant, les obres que es programen ja tenen aquest punt, de reflexió sobre el món contemporani que ens envolta. I creiem que temes com aquests generen molta empatia. 

I amb motiu de Dia de la Salut Mental s’han publicat informes que apunten en aquesta direcció… 

Sí, he llegit notícies sobre això i tot i que no les recordo exactament sí que recordo que eren xifres molt preocupants. Mira, nosaltres, a Plàudite, en els nostra escola de teatre ja fa temps que aproximadament la meitat de la gent ha vingut per la necessitat de sortir de la situació d’aïllament i el malestar emocional que els ha causat el confinament i el conjunt de la pandèmia. I fins i tot concretaria en 2on de la ESO, el tram d’edat que va viure l’inici de la pandèmia quan estava a l’últim curs de Primària, aquí hi ha un abans i un després en la nostra població juvenil. 

L’Eugènia Delgado al seu despatx observant el portal web de Plàudite Teatre

Diries que plantejant aquests temes tan punyents esteu fomentant consciència cívica crítica? Ho dic perquè son temes ben controvertits i el debat sobre si l’escola adoctrina encara és present. 

Nosaltres ens dediquem a la transformació social a través de les arts escèniques. Llavors, quan nosaltres vam començar a prendre part en la programació educativa del teatre Joventut ja vam parlar amb la direcció l’estil, la línia de programació que nosaltres estàvem disposades a desenvolupar a implantar, o sigui estava parlat de bon començament amb la direcció del teatre que Plàudite volia potenciar el pensament crític a través d’aquesta programació adreçada als centres educatius. I l’altra pota és la relació que establim amb la comunitat educativa, és a dir, el contacte del dia a dia amb el professorat i les sessions que fem a les aules ens fa reflexionar sobre que sensibilització, conscienciació o, simplement, expressió del que estan vivint pot veure’s reflectit en alguna obra de teatre que sigui possible programar al Joventut per tenir un espai compartit a l’escenari. I agafant el fil d’això, cal dir que una part fonamental és que les obres sempre venen acompanyades d’una guia didàctica. I sabem que això dona peu a debatre a l’aula, així que no estem parlant de cap mena d’adoctrinament perquè és expressió artística, basada en l’empatia i el respecte i que permet al professorat involucrar l’aula en un procés que no és adoctrinament sinó reflexió sobre les coses que passen a la vida. 

I quin valor afegit pot tenir el teatre en comparació, per exemple, a una tutoria convencional a l’aula? 

Doncs, hem tingut obres que teatre en què hi hagut col·loquis posfunció que han estat molt durs perquè en aquest clima d’empatia, el jovent diu coses que sovint sorprenen d’allò més i no sempre a fi de bé, sinó malament. Però això també forma part de la realitat i el teatre posa al descobert coses que passen a l’aula en el dia a dia, entre els amics i les amigues. Doncs, això és una oportunitat d’aprenentatge, d’educació, de creixement personal que el tutor o la tutora ha de gestionar. 

En el context de l’obra, doncs, han emergit opinions i punts de vista que encenen un llum d’alerta? 

Sí, per exemple amb el bullyng, la violència de gènere, la manca de respecte, la mort, que també hem tingut obres que parlaven obertament de la mort, de l’eutanàsia… I, evidentment, tot i que es tracta d’una expressió artística, també hi ha un posicionament ideològic, no pas en nosaltres, sinó en les persones i companyies que presenten el seu punt de vista a través d’una obra de teatre, això no es pot obviar, però es tracta d’un posicionament que vol ser una eina per pensar, no per assumir aquella postura concreta, sinó per pensar-hi i reflexionar sobre aquell tema. 

Enguany incorporeu espectacles de clown, és una aposta conjuntural o tindrà continuïtat en el temps? 

Doncs, ja veurem perquè la configuració final de la programació és una tasca de la direcció del teatre, tot i que sempre hem tingut molt bona entesa. Però sí que et diré que el clown va tenir entrada la temporada passada perquè venint d’on veníem, de la pandèmia, vam creure que era un bon moment per oferir el riure, sense cap altre contingut més que el fet de passar-s’ho bé, sense cap altra motivació que el fet de riure. Tot i que el clown sempre té una ironia que et porta a una altra capa de contingut. I en aquest cas, ‘Atracament perfecte’, a banda de la part humorística pot donar peu a pensar sobre el que tu tens i el que no tens i perquè hi ha aquestes diferències. I aquí sí que hem fet una versió per a la gent més petita i per a la gent més gran. Però, tornant al que deia abans, tot plegat amb la mateixa pretensió del benestar emocional. 

I diria que gairebé per aclamació popular, també hi haurà un muntatge en què les danses urbanes tindran un paper essencial. Tenint en compte, el perfil del públic, garantia d’èxit, suposo. 

Agrada molt i és també una manera de connectar la comunitat educativa de L’Hospitalet amb la Quinzena de la Dansa. I com que la programació general del Joventut ja inclou dansa clàssica, doncs, juntament amb la direcció del Joventut, vam pensar d’introduir aquest altre llenguatge de les danses urbanes, que és molt proper per al jovent i l’adolescència i s’ho passen d’allò més bé perquè n’entenen molt, coneixen els codis, saben de què s’està parlant, perquè son experts i expertes, amb la música d’avui que els agrada… i al final acaben cantant i ballant, sí. 

El vostre plantejament és portar obres que no estigui allò que se’n diu ‘adaptades’ al públic infantil i juvenil, sinó que al teatre Joventut es poden veure els mateixos muntatges que es van veure o que es veuran a d’altres teatres, per què opteu per aquesta fórmula, quin valor afegit té? 

Jo crec que una de les experiències que ha de tenir la persona que vingui al teatre, ja sigui infant, jove o adult, és que allò que vegi a l’escenari sigui de qualitat perquè serà això el que el connecti, el lligui al teatre. Es com, per exemple, quan vas al mercat i compres en una botiga que és bona, sempre que hi tornis a passar te’n recordaràs que allà hi ha productes de qualitat. I si la teva experiència al teatre és bona segur que també te’n recordaràs. I la nostra experiència ens diu que si l’obra és de qualitat, que podria estar en qualsevol cartellera, generem una empatia, una experiència positiva en el públic. I també és important que qui ve amb la canalla i el jovent és el propi professorat, així que també hem de tenir en compte que han de ser obres que qualsevol profe pogués anar a veure pel seu compte un dissabte a la tarda. 

Eugènia Delgado és la directora de Plàudite Teatre

Ara que ho dius, no et sembla que sovint tendim a subestimar la canalla i el jovent, tot pensant que no entendran prou una pel·lícula, una novel·la o una obra de teatre, quan, segurament, les persones adultes segurament que no som capaces de copsar-ne tots els matisos? 

I, a més, no tothom entén les mateixes coses d’una obra, perquè hi ha sovint ens passa que quan posem les obres en comú allò que ha vist el professorat no és el mateix que ha vist o interpretat el seu alumnat i sembla que hagin vist dues obres diferents. Però potser els més petits s’hi fixen en unes coses i els que son més grans s’hi fixen en unes altres i el cas és que han vist la mateixa obra. Un cas podria ser una obra que parli de la immigració i una part de l’alumnat interpreta que es parla, en efecte, de la immigració, la xenofòbia, etc. I una altra part de l’alumnat el que veu és que és la història d’un viatge molt llarg. O sigui que què hem d’entendre d’una obra de teatre, allò que ens han dit que hem de veure o allò que copsem o sentim a partir de l’experiència artística d’anar al teatre i rebre la creativitat d’un artista o d’una companyia? I crec que allò guai és que et deixin interpretar allò que tu creguis perquè sigui realment una experiència única, que mai serà igual a la del company o companya de butaca. 

I encara us hi trobeu amb la por de portar l’alumnat al teatre per por a allò de ‘portar-se’ malament? 

Doncs, hi torno a la qualitat perquè la nostra experiència és que si la obra és bona en un tres i no res el públic està en silenci i concentrat. Vam portar Rafael Álvarez ‘el Brujo’ amb el Lazarillo, va sortir a escena amb tot de joves i no va trigar ni tres minuts a tenir la platea a la butxaca i crec que va ser la primera vegada, emocionant, que el jovent es va posar dempeus a aplaudir aquell actor, cosa que jo no havia viscut mai. Llavors, nosaltres el que els hi diem als profes és que això d’anar al teatre és un entrenament, potser el primer dia fan xivarri, però quan hagin anat tres vegades i hagin tingut bones experiències llavors ja estaran expectants aviam què hi passa a l’escenari. Però una cosa que potser sí que hauríem de canviar la mentalitat de cert professorat que quan porta el seu alumnat al teatre es retira i es queda en un segon pla, com si llavors ja fossin nostres. I això mai funciona bé. Quan el professorat està implicat, i no per di que callin ni coses així, sinó que està al bel mig de la platea, implicat en l’obra, al costat dels seus i les seves alumnes, llavors aquests grups sempre funcionen molt millor, que si el profe o la profe es queda en segon pla. Hem d’aconseguir que anar al teatre no sigui una ‘sortida’ escolar. 

Un aspecte troncal és el material didàctic que prepareu i que poseu a l’abast dels centres educatius, tant per preparar la sortida al teatre com per fer-ne una anàlisi posterior a l’aula, oi? 

En efecte, nosaltres acompanyem en tot moment  la comunitat educativa, és a dir, cada obra té una guia didàctica, mantenim contacte amb el professorat, ens oferim a anar a l’aula abans del dia de la funció per explicar tot allò que calgui i treballem amb molta intensitat aquesta relació. I una altra cosa que ens trobem és que hi ha centres que no venen al teatre per manca de recursos econòmics de les famílies. I en aquest punt cal dir que la direcció del teatre Joventut entén molt bé aquesta situació, entén molt bé el que és un centre educatiu d’alta complexitat, que hi hagi 10 euros per alumne per a tot un curs i té molt en compte que això és un teatre públic. 

Hi ha abonaments o descomptes? I per apuntar-s’hi, com s’ho han de fer les escoles i instituts? 

La frase que acompanya la programació escolar del teatre Joventut és que el tema econòmic mai ha de ser un obstacle perquè els infants i joves de la ciutat gaudeixin de les arts escèniques. Això té un preu, evidentment, que son 5 euros per espectacle, 4 si s’ha d’agafar el transport públic. Però al web del teatre Joventut tota aquesta informació és a l’abast i, com deia, els centres educatius han de tenir clar que els diners no han de ser un obstacle per gaudir del teatre. 

Finalment, creieu, de veritat, que la programació escolar és pedrera de públic teatral per al futur? 

N’estic convençuda, però també et diré que ni que fos només un nou espectador o una nova espectadora ja pagaria la pena, només que hi hagi una persona que en el futur passi pel teatre Joventut i li vingui el record d’una obra que li va agradar, ja haurem complert amb la nostra tasca. 

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat