Juan Cruz (1966) “explica mentides que semblen veritat”, diu la biografia del seu perfil a Instagram. Fantasies molt reals que han posat l’Hospitalet al radar cinematogràfic. Històries com Tapas, pel·lícula amb la qual va guanyar el premi Goya al millor director novell -juntament amb José Corbacho- o la sèrie Pelotas que expliquen de manera cuidada i detallada el dia a dia dels barris de la ciutat com Santa Eulàlia, la Florida o Pubilla Cases. En aquest qüestionari d’estiu parlem amb el director i guionista hospitalenc, que recomana un restaurant on fer-hi una bona sobretaula i deixa unes recomanacions cinematogràfiques d’alt nivell.
—Com portes la calor? Algun truc per escapar-ne?
Fatal, jo soc més d’hivern. D’edredons, xemeneies, mitjons de llana. El meu truc per escapar de la calor és no sortir de casa. Tinc la sort de poder treballar des de casa i evito sortir. Em tanco com un vampir amb les persianes baixades, quasi a les fosques.
—Explica’ns quin és el teu racó preferit de l’Hospitalet, especialment si és un lloc on pot fer plans a l’estiu.
Qualsevol que tingui aire condicionat. Sí ho sé, és poc sostenible, però molt menys que aquelles cent empreses que són les responsables del 71% de la contaminació total del planeta.
—Com recordes els teus estius de petit?
Recordo que els passava a La Manxa, al poble del meu pare: Alcázar de San Juan. Recordo descobrir la ‘siesta’, tothom la feia, jo no estava acostumat, no em podia dormir. Així que escoltava amb auriculars la música dels meus cosins. Els primers ‘cassettes’ al meu abast. Vaig descobrir The Alan Parsons Project, entre d’altres, i el seu efecte narcòtic.
—Tens alguna anècdota de trobades inesperades amb gent de l’Hospitalet durant vacances?
Recordo un vol a Roma, el destí final era Indonèsia, però fèiem escala a Itàlia. Em vaig trobar al meu pediatre, el Dr. Teruel, tenia la consulta a La Florida. Em va fer molta il·lusió. Jo era ja un ‘bigardo’, em vaig acostar i li vaig dir que havia estat pacient seu de petit. Imagino que l’home pensaria “qui coi és aquest tòtil?”.
—Què t’agradaria que tingués l’Hospitalet que no té per passar millor l’estiu?
El meu cunyat és de la Torrassa i sempre li dic que s’hauria d’enderrocar sencera i convertir-la en una estació d’esquí amb telecadira, avets, cérvols i àligues. Ja veieu que tiro més cap a l’hivern. Que ningú s’ho prengui malament: només és una conya per fer emprenyar el meu cunyat. Seria millor enderrocar… nah. Paro!
—Vius l’estiu de manera diferent uns anys enrere?
Doncs la diferència substancial és que no viatjo a l’estiu. Tinc la sort de poder fer-ho en altres èpoques de l’any. També viatjo menys, per responsabilitat i perquè la professió també m’ha obligat molt a fer-ho i no vull dir que estigui passat de milles, però el canvi d’hàbits provocat per la pandèmia, almenys en el meu sector, ha anat molt bé per estalviar-nos molts desplaçaments innecessaris. Dit això, crec que viatjar és fonamental per al creixement personal. Viatjar, eh? No anar a un ressort.
—Ens recomanes una sèrie, pel·lícula o llibre per l’estiu?
Una sèrie: ‘Better things’, una petita joia de la nova comèdia adulta; una pel·lícula: ‘El meu veí Totoro’, un clàssic de l’Estudi Ghibli que recomano veure amb la canalla; i un llibre que he acabat ara mateix i m’ha semblat meravellós és ‘El senyor Wilder i jo’ de Jonathan Coe. Una petita història al voltant d’un personatge pròxim al gran Billy Wilder a l’últim tram de la carrera del genial cineasta.
—Un bar, cafeteria o restaurant per passar una tarda a l’Hospitalet?
Tècnicament és l’Hospitalet, tot i que ja és Barcelona. Més que una tarda us recomano una sobretaula al Mitjagalta.
—El teu artista local preferit?
El que aconsegueix viure del seu art. Són herois.
