Portar un quiosc és d’aquelles professions que se’n diu sacrificades. La voracitat del món digital fa que ara pugui ser també una professió en perill d’extinció. Al bell mig de la rambla Just Oliveras, des del seu quiosc, l’Elena Llamas Rey mira de guanyar-se la vida i es resisteix a pensar que el diari en paper desaparegui i reivindica i reclama poder llegir articles “pensats amb calma, que et facin reflexionar”. Per aconseguir-ho, a banda d’oferir diaris i revistes, també mira d’atraure gent activitats lúdiques al voltant del quiosc. Com les trobades d’intercanvi de cromos que convoca periòdicament perquè el quiosc no tan sols fa barri, sinó que és barri.
A l’Hospitalet ja només quedeu 16 quioscos, que en els darrers mesos han tancat altres 10 quioscos, creus que acabaran desapareixent, els quioscos, o quants creus que podreu resistir?
La situació ja era difícil abans i ara encara ho és més perquè el paper ha pujat de preu i la gent ja no llegeix tant. I pel que jo conec, hi ha molta gent que està esperant a jubilar-se per tancar el quiosc, així que ben probablement en un parell d’anys quedarem dempeus encara menys quioscos.
I tu, com tu fas?
És tot molt complicat, és un ofici difícil, en què s’hi treballa tots els dies de l’any, diumenges, festius, moltes hores… i es fa molt complicat mantenir un quiosc obert. Avui en dia diria que el diari el llegeix només un 20% de les persones que passen pel quiosc i hem de donar gràcies que hi ha moltes revistes que porten promocions i encara funcionen força bé. Una altra pota essencial també son els àlbums, els cromos i les petites joguines, que si no fos així, hauria de tancar.
Dels ingressos que genera el teu quiosc, tens comptabilitzat quin percentatge correspondria als productes i articles complementaris i quin percentatge a les publicacions, de qualsevol tipus?
Com deia abans, un 20% encara és el diari, perquè a més de la gent d’una certa edat tenim els bars, que encara ofereixen el diari en paper a la clientela, un 30%, les revistes, de tot tipus, i tenen força sortida les targetes de transport. Però la clau son totes les coses que tenen a veure amb la canalla, com cromos, col·leccions de tota mena, joguines petites, llaminadures etc., que diria que son el 50% de les vendes. Si no, si fos només pels diaris i revistes, crec que hauria tancat.
Qui compra avui encara el diari, quin seria el perfil?
Començaré per dir que avui la gent de 40 cap amunt i sobretot la gent gran és pràcticament l’única que encara compra el diari com a costum habitual perquè encara els hi agrada el paper, la gent jove ja gairebé no té cultura de paper ni de notícies, la veritat és aquesta, segons el meu parer.
I les revistes?
Les revistes encara les compra gent de totes les edats, perquè hi ha revistes que parlen de temes més concrets i específics, com la salut, decoració, costura, cuina, etc, segons la passió de cadascú. I, en general, la gent de 40 anys endavant encara compra força la revista del cor. I pel que fa al jovent, doncs diria que el tipus de revista està molt marcat per les promocions que porten.
A banda de diaris, revistes i altres publicacions, què més véns al quiosc? De vegades, sembla que els quioscos d’avui siguin una mena de mini supermercat, sense targetes de transport, begudes, petites joguines, xiclets, llaminadures, etc, creus que el seria possible mantenir el teu quiosc?
Doncs sí, ens hem hagut d’anar adaptant i mirem d’encabir en un espai reduït, com és un quiosc, una mica de tots aquests articles que també ens faciliten els distribuïdors per poder subsistir.
Llavors, tu, que ho vius en primera persona, diries que les publicacions en paper els queda poca vida?
Jo vull mantenir un bri d’esperança perquè crec que la manera d’enfocar la notícia o el reportatge i la manera d’escriure de cada periodista és important i, a més, encara hi ha molta gent darrera del paper, crec que és compatible la informació en paper i la digital i defensaré sempre el paper.
Què creus que perd el periodisme, el dret a la informació, amb el retrocés de les publicacions en paper?
Jo crec que un article ben redactat en què puguis pensar bé tot allò que escriuràs, en aquesta era digital s’està perdent, perquè tot ha de ser molt ràpid, molt curtet, amb només 4 paraules. I, en canvi, al diari de paper encara pots trobar l’article d’una persona que ho ha pensat amb calma, que t’afegeix alguna cosa que reflexionar i crec que això ja no es valora. També soc conscient que moltes vegades els periodistes aneu a velocitats de vertigen perquè us obliguen…
En plena pandèmia, es va posar molt l’accent el caràcter de servei públic de la premsa, que troba la seva essència als quioscos, què se n’ha fet de tot allò, el discurs s’ha traduït en més suport?
Res, o sigui, em sento que vaig fer tot el que vaig poder -tots els quiosquers- i no hem rebut res a canvi. Me’n recordo que van donar guants i gel hidroalcohòlic als mercats, per exemple, i el nostre sector va quedar desprotegit totalment i pel que fa a possibles ajudes no hem avançat res.
Durant l’època més dura del confinament, tu t’encarregaves de fer arribar els diaris i les revistes a part de la teva clientela, sobretot gent gran en posició més feble, com va ser l’experiència?
El confinament va ser molt dur i molt difícil, veure la gent que tenia respecte, por de sortir al carrer… Jo vaig pensar: “Si no pots venir o cap veí a buscar el diari o la revista, no et preocupis, que jo t’ho porto”. I no era per fer caixa ni molt menys, sinó que vam intentar fer barri perquè sobre tot la gent gran necessitava distreure’s, llegint el diari o la revista, fent mots encreuats, etc. El sentit d’allò era comunitari, és a dir, que ja que no podien sortir al carrer, si més no que distraguessin la ment, que l’única opció d’entreteniment no fos la TV, que només parlava de la pandèmia.
Com va ser i per què que et vas engrescar a organitzar activitats ciutadanes lúdiques al voltant del teu quiosc, com ara la trobada de col·leccionistes de cromos que fas de tant en tant?
Ho fem sobretot per la canalla, perquè puguin bescanviar els cromos i acabar les col·leccions. I també vam pensar que si al mercat de Sant Antoni ho feien des de sempre i la gent hi anava i continua anant-hi, doncs, per què no fer-ho al barri, amb la gent del barri. I vam creure que estaria bé que els nens i nenes es coneguessin i poguessin dir-se una cosa tan senzilla com un ‘Hola’. Tret d’uns quans sobres de cromos, no suposa un increment d’ingressos, ho fem sobre tot per la canalla.
Que es trobin nens i nenes i que es diguin ‘Hola’, has dit?
És que és trist però és veritat, però és que ara estan molt centrats ens els grups de l’escola o de classe que ja coneixen, no és com abans, que baixaves al carrer i t’hi trobaves amb nens diferents i coneixies gent nova. I ho veig també en la meva filla… Llavors, vam pensar que també seria una bona iniciativa perquè la canalla del barri es coneguessin entre ells i elles, més enllà de l’escola. Cal tenir en compte que quan fa el pas al l’institut, ja no aniràs amb la gent de la teva classe, però si resulta que coneixes altre gent del barri, d’haver-la vist, llavors tot és més fàcil.
Això també valdria per als pares i les mares, no?
Doncs, sí, perquè d’aquesta manera t’hi trobes i pots parlar amb d’altres pares que no son del teu grup més immediat. I em consta que després de les trobades de cromos, força pares han quedat per fer altres coses amb les famílies plegades, tot i que els fills no vagin a la mateixa escola.
En un altre registre, com està funcionant la normativa reguladora d’àmbit metropolità que havia de facilitar que els quioscos puguéssiu incloure qualsevol tipus de publicitat, no només editorial?
La normativa ja és vigent, ja es pot posar tota mena de publicitat als quioscos, però és una època gens bona. Jo tinc sort perquè tinc dues empreses que s’anuncien al meu quiosc, però la majoria de quioscos de la ciutat no aconsegueixen captar publicitat i tampoc no tenim gaire ajuda. Ningú no ens ha facilitat una empresa que cerqui i ens gestioni la publicitat i això que els nostres preus son molt més assequibles que a Barcelona, però es va aprovar la normativa i au…
Què necessitaríeu?
Doncs, a banda d’algú que ens posés en contacte amb una empresa especialitzada, se m’acut, per exemple, que l’Ajuntament fa molta publicitat institucional per tota la ciutat, per què no que una part d’aquesta publicitat es col·loqui als quioscos, ni que sigui una vegada al mes o cada tres mesos, però de tant en tant sí que estaria bé que ho fes, que és molt difícil captar publicitat…
Per acabar, et veus amb cor de dir-me una frase amb aquetes tres paraules: ‘quiosc’, ‘barri’ i ‘gent’?
Va, sí… El meu quiosc és de barri i dels veïns i veïnes.
