Opinió

Benvingut Mr. Hoffman

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

El passat 22 de febrer John Hoffman, conseller delegat de GSMA, la patronal que organitza el Mobile Congress, va rebre de mà de l’alcaldessa el títol de fill adoptiu de la ciutat. El consistori espera que aquesta distinció ajudi a la ciutat a “posicionar-se en el turisme de negocis a nivell internacional” i contribueixi a la reactivació econòmica. La distinció va ser aprovada al mes de desembre amb els vots de PSC i ERC.

En principi, res a dir, si no fos pel contrast amb una altra notícia del mes de novembre que exemplifica totes les contradiccions que viu L’Hospitalet en aquests moments, el titular de El Periódico deia així: “Desallotjada una nau en L’Hospitalet en la que vivien 70 persones, entre elles, menors” Aquestes persones, que vivien a la nau des de feia mesos, van dormir al ras al llarg de setmanes en plena onada de fred. De fet, encara algunes d’elles pernocten sense sostre a la ciutat.

Les dues notícies reflecteixen les dues cares de la ciutat. La del sud i la del nord. La del discurs oficial i la de la tossuda realitat, la que se sent còmoda en el seu rol de coamfitriona d’esdeveniments que atrauen  turistes d’alt poder inquisitiu, i la que no sap què fer amb els ciutadans que malviuen als seus carrers. En aquest sentit, cal recordar que diverses entitats han denunciat recentment que a la ciutat ni tan sols existeix un cens de persones sense sostre. Negar la realitat no sembla la millor manera d’enfrontar-la.

Si aprofundim en el rerefons d’aquesta notícia, trobem diverses causes que poden explicar aquesta situació del tot inadmissible. Entre elles, òbviament la crisi econòmica que ens colpeja a escala internacional, que s’ha vist agreujada amb la pandèmia i que encara ho farà més després de la invasió russa a Ucraïna. A escala local cal destacar tres factors que em semblen determinants, sobretot quan ho comparem amb d’altres ciutats de l’àrea metropolitana.

La primera de les causes rau, al meu parer, en la manca de planificació urbanística. En els últims anys, s’ha deixat que sigui el mercat l’únic regulador de l’urbanisme a la ciutat, amb conseqüències catastròfiques que hipotecaran la ciutat de manera gairebé definitiva. No s’ha fet una relectura imprescindible de les necessitats de la ciutat després de la crisi del 2008.

La segona, la inexistència d’una política pública prou potent per garantir el dret universal a l’habitatge. Mentre d’altres ciutats del nostre entorn, amb Barcelona al capdavant, començaven a crear parc d’habitatge públic per donar resposta a situacions d’emergència habitacional, alhora que incrementaven places d’alberg municipal, el consistori de la nostra ciutat mirava cap a un altre cantói no feia ni una cosa ni l’altra. I no serà perquè no s’hagin generat plusvàlues prou importants els últims anys, oi que no?

I la tercera, la més flagrant, la política d’empadronament de l’Ajuntament, que segons alguns experts, voreja la llei que atorga el dret a l’empadronament a qualsevol ciutadà encara que no tingui una residència estable. Al contrari del que fan altres municipis, com l’Ajuntament de El Prat o de nou, el de Barcelona, sembla ser que L’Hospitalet no empadrona a les persones sense llar. Aquesta decisió els condemna a la invisibilitat i els nega de fet, la condició de ciutadania, perquè obstaculitza el seu accés a drets elementals, com l’educació, la sanitat o  l’habitatge.

I és aquí on fa mal la distinció d’en Hoffman com a fill adoptiu de la ciutat. El doble raser a l’hora de tractar els nouvinguts. Es premia als rics, s’invisibilitza als pobres. Catifa vermella i photocall per l’empresari americà, asfalt i cartró pels altres sense nom.

Finalment, hi ha una altra qüestió que traspua el nomenament i cal posar-hi nom: el complex d’inferioritat respecte a la ciutat veïna que denota un provincianisme tan infantil com vergonyant. Semblaria com si, amb la distinció de fill adoptiu, el nostre ajuntament li volgués arravatar l’empresari a la ciutat de Barcelona en un ridícul intent de compensar així la condemna “de viure a l’ombra de la gran ciutat” en paraules del propi Hoffman el dia de la cerimònia. Tant de bo el govern de la L’Hospitalet volgués rivalitzar amb Barcelona en d’altres qüestions com ara les polítiques d’emergència habitacional. Ara bé, si el que volien era homenatjar a Berlanga en l’any del seu centenari, llavors sí, res a objectar. Ho han aconseguit de llarg, benvingut Mr. Hoffman.

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat