Parlem amb Agnes Essonti (L’Hospitalet de Llobregat, 1996), fotògrafa amb arrels africanes, sòcia de la cooperativa Brotes i tècnica de La Col·lectiva. Essonti va viure a Londres, després d’estudiar el batxillerat artístic a l’escola barcelonesa de La Massana. És graduada en fotografia i veïna de la ciutat.
L’artista va ser guardonada, durant el passat desembre, amb el Premi Art Jove Creació 2021 pel projecte ‘Chef Mbixi’. El premi, dins la categoria Sala d’Art Jove, tenia per objectiu facilitar als artistes joves el desenvolupament de projectes de creació en arts visuals, des d’una perspectiva crítica i contemporània, que poden incloure diferents fases del procés creatiu.
La jove hospitalenca viu una època daurada i aquest divendres, 20 de maig, presenta l’exposició fotogràfica “Fragments en Bozal” a l’Institut Cervantes de Dakar (Senegal), una obra que arribarà a l’Hospitalet el dia 3 de juny.
D’on surt la teva iniciativa pel projecte ‘Chef Mbixi’?
Porto una mica més d’un any fent una investigació, era un procés, no era un projecte tancat. De fet per mi la investigació és més important que el resultat final. ‘Chef Mbixi’ és un projecte el qual hem estat treballant sobre el menjar a través de molts mitjans, la fotografia, la pintura, els vídeos… tenia ganes d’alguna manera de lligar tot això amb els coneixements que tinc i proposar quelcom amb cara i ulls.
Aquest procés ha estat molt enriquidor però no me l’imagino en un museu o en una galeria. Era una cosa molt personal, però quan surt l’opció del premi “Art Jove Creació 2021” doncs m’hi vaig posar realment a redactar el projecte i a que sortís un treball real.
Aquest no era el teu primer projecte. Quina lògica té dins la teva obra artística?
Porto fent projectes o tenint processos d’alguna manera seriosos des del 2015, quan vaig començar a fer-me conscient de les coses que m’afectaven com a dona racialitzada que viu en la diàspora i tot el que feia anava encaminat cap a la identitat, ancestralitat. La veritat és que en els últims anys he treballat això des de diverses perspectives, una mica reivindicatiu, fent activisme, i parlant de les coses que em feien mal, que eren violentes.
No obstant, recentment he tingut un procés maduratiu del meu camí artístic que m’ha portat a parlar del meu testimoni com a dona negra, no només en allò dolent, sinó també en les coses bones. La gent blanca sembla que només vol escoltar el teu patiment, i crec que el menjar és quelcom important, crea comunitat, la gastronomia està molt present en les nostres vides.
Què representa per tu la cuina, l’alimentació?
Per mi el menjar és un valor que em connecta molt amb mi mateixa però també amb la meva família. Parla de nostàlgia, de tradicions, de les ancestres. A mi m’agrada explorar el tema del temps en altres cosmologies, a l’art urbà el temps no és una cosa amb passat, present i futur, sinó cíclica: tu ets l’ancestre d’algú que vindrà en el futur, estàs fent honor a aquestes persones. És una connexió a tots els nivells, amb el món, la família, quelcom que viatja. Hi ha menjars que es troben a l’Àfrica i després a Amèrica, fet provocat per un moment històric cabdal, com va ser l’esclavitud.
Com arribes a aquesta concepció de l’art?
Jo sempre he dit que vaig tenir moltíssima sort. Vaig començar a fer fotos amb 12 anys, els hi feia als meus amics, a les flors, a les coses que m’agradaven. Sempre vaig tenir al cap l’art de la moda, és quelcom que ve imposat des de dalt, i quan vaig arribar a Anglaterra, allà el tema dels referents el tenen molt clar.
Vaig obrir un llibre d’història de l’art i ho havia molts artistes negres. Tenia professores negres. Aquí en canvi no hi havia manera de trobar cap referent en aquest sentit. Allà parlaven de persones que tenien a veure amb la cultura asiàtica, africana i no tenien cap problema. Una amiga em va deixar un llibre del MoMa (Museu d’Art Modern de Nova York) i em va impactar que tinguessin obres d’artistes negres. Aquí és quan sento que tinc legitimitat per fer-ho, que puc fer-ho. L’art va més enllà en aquest sentit. Cal lluitar contra el fet de veure una foto d’un negre i pensar en una persona negra i no en una persona.
Vas haver de marxar al Regne Unit per descobrir-ho.
Sí, jo vaig fer el batxillerat artístic a La Massana. Quan estava apunt d’acabar volia fer art i disseny, però en aquell moment aquests estudis costaven 6000 euros l’any. Vaig marxar a Anglaterra i allà vaig trobar una via molt més barata.
Què passa aquí? No hi ha referents diversos?
Ara sí que hi ha referents. Abans existien però estaven invisibilitzats. Gent que havia vingut de Guinea Equatorial de 50 o 60 anys, existeixen però estaven silenciats. Abans em costava de trobar, no hi havia les xarxes necessàries. Hi havia gent fent coses pel seu compte, però per mi va ser exactament quan vaig viure a Anglaterra que vaig anar-los descobrint.
Allà, per exemple, vaig saber que en Ruben H. Bermúdez feia una exposició a Madrid d’un dels seus projectes i li vaig escriure i vam començar a parlar, es va generar una espècie de sinergia amb “Conciencia Afro”, que posteriorment crearien el primer centre cultural afro. Va ser llavors, durant el 2016, i sembla que ha passat molt, però en el fons l’avanç ha sigut molt ràpid. Hi ha gent treballant en diversos projectes (com Back to the roots), directoris catalogats per temes… ara és més fàcil trobar artistes amb els quals emmirallar-te.
Fins a quin nivell és important que una persona racialitzada guanyi el Premi Art Jove Creació?
És important perquè normalment no aconseguim accedir a aquest tipus d’espais, tenim molt pocs espais de representació. Normalment s’esperen que creem certes coses, que parlem d’un trauma, des de la violència. Estic segura que un projecte que parla de la mutilació femenina el compraran mil vegades més que un tema on es veu quelcom positiu de la persona racialitzada.
S’explota la pobresa.
Sí, tot el que són els traumes, els fetitxes… Òbviament també hi ha històries que haurem d’explicar que seran de temàtiques dures, eh? I crec que és molt important posar-les al centre. Els afroespanyols estem construint una identitat, donem forma actualment a una manera de ser, no hem de parlar només de racisme o antiracisme, són moltes coses les que vivim a banda de la discriminació, a banda de genocidis i guerres.
Cap a on creus que ha de caminar aquesta identitat afroespanyola?
Jo crec que ha de caminar cap a la diversitat. Ens trobem que som molt diverses, no totes ens descrivim com a afrodescendents. Els llaços d’algunes no són tant forts com els d’altres amb el continent africà. Algunes se senten ja catalanes o espanyoles, hem de vetllar per acollir a totes les identitats.
Per mi l’afroespanyolitat o la catalanitat són experiències i totes en compartim una part, o cap d’elles. Ens podem trobar una noia adoptada de Guinea que digui “jo no en vull saber res dels meus orígens” i en canvi jo, que vaig néixer aquí dic “Camerun a tope!”. Llavors buscaria generar espais diversos on totes puguem dir la nostra.
La teva exploració està centrada en el menjar. Què passa amb totes les comunitats que tenen una cuina que no es produeix aquí?
Doncs no tinc una resposta concreta a això, tot i que em sembla molt important. Jo treballo en l’economia social i solidària, la sostenibilitat està molt present i és una cosa que s’ha quedat pendent. Es vol arrossegar a la gent racialitzada però em sembla un escull molt gran si no estàs contemplant el seu menjar.
Per a mi, el menjar o la gastronomia és molt més que l’acte de posar-te un aliment a la boca. És el que et connecta amb el teu passat, un punt màgic com a forma de benestar. No ho sé, per mi menjar una yuca o un plàtan em fa bé i porta a estar connectada amb mi mateixa, que flueixi.
Parlem dels artistes de l’Hospitalet. Quin és el seu lloc a la ciutat?
Jo el que crec, sense ser-ne una experta, és que els artistes de l’Hospitalet són invisibles i precaris. No sé com es podria acabar amb aquesta situació. És trist que als pocs espais de creació que hi ha a la ciutat hi acabin accedint artistes que no són de la ciutat.
A mi per exemple, l’exposició que hi va haver al Tecla Sala de “Este jardín tiene sus propias flores”, parlant de gentrificació per artistes gentrificadors em va semblar una provocació. Crec que a Barcelona hi ha moltes més opcions i oportunitats i és curiós que vinguin aquí a ocupar el poc espai que tenen els artistes locals.
Quin espai de representació teniu els artistes locals?
Per part meva, crec que hi ha un espai molt petit. Tenim un centre d’art contemporani al Tecla Sala i poc més. Òbviament amb el creixement del Districte Cultural hi ha més galeries, però és complicat que puguis llogar un estudi o tinguis el teu espai. Em passa que parlo amb comissaris o galeristes i em pregunten “on tens l’estudi?” i jo a vegades contesto “no en tinc, treballo a la sala d’estar de casa meva”. Si gairebé no puc pagar un lloguer, com he de pagar un estudi? Ens hem de replantejar el sistema.
A la ciutat no hi ha espais públics com estudis o locals d’assaig.
No, a Anglaterra (i en concret a Londres) tenen molts espais accessibles. També a Gal·les, conec un col·lectiu d’allà que està molt ben organitzat, amb ajudes públiques per pagar als artistes, que tinguin espais per poder treballar. Si que és cert que s’han aprofitat de moviments de crítica i denúncia, no amb coses positives. Per exemple, amb l’auge del Black Lives Matter, moltes consultories artístiques s’han beneficiat d’això per tirar endavant projectes i utilitzar l’avinentesa per parlar d’artistes negres.
Ho dius mig rient… creus que es comercialitza el tema?
No va fer Nike una campanya? Jo crec que s’aprofita tot i amb això s’està usant l’art negre per dir “mira, estem cobrint la quota”. Poc a poc està baixant, ara fa dos anys de la manifestació, crec que moltes marques s’han aprofitat. Certament, millor això que res. Estats Units o el Regne Unit han aprofitat tot plegat per donar suport a iniciatives de persones racialitzades. A Espanya? Sembla que visquin en un món apart.
En quin sentit?
Per exemple, aquest any he aplicat a moltes beques i premis d’adquisició i molts d’elles eren a Espanya. Doncs em donava compte que es seleccionava 40 artistes i cap d’elles eren persones racialitzades. Em sembla molt descarat. No tenen aquest mínim de consciència del que passa, potser ara hauríem de donar aquest mínim de visibilitat.
Ets mare, has estudiat, tens una feina de responsabilitat. Com es pot desenvolupar una obra creativa amb tants fronts oberts?
Jo sempre he pensat que tinc molta sort. Quan vaig començar a treballar a Brotes estava en un moment de no fer tantes fotos, havia tingut un fill, no em sentia per produir coses. Però la veritat és que l’últim any i mig d’alguna manera m’ha sortit sol i una cosa donava lloc a tal connexió i això sortia per un altre lloc i he estat fent i existint sense plantejar-me el tema de si arribaria a tot, si era sostenible a nivell de cures.
Des de certs sectors del cooperativisme es critica molt a l’artista perquè es diu que és molt individualista, però crec que això no és així. Quan escric la meva obra tinc present el meu passat i la meva gent actual. Tot el que és ancestral és important, el present també ho és. Jo soc jo, però també el meu pare, la meva mare, la història de migració de la meva família, les meves àvies, els amics que he conegut viatjant…per mi tota la meva construcció artística parteix de la comunitat.
