12 Barris

Violències patriarcals del dia a dia

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Aquesta setmana, xerrades, formacions, manifestacions, accions i performance ens han recordat que el 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència envers les dones. A molts llocs arreu el territori i també a l’Hospitalet de Llobregat, les dones i els col·lectius feministes han portat al carrer la seva lluita.

Han estat molts els missatges públics contra l’expressió més cruenta del patriarcat: la violència física i les agressions, especialment les exercides des de la parella o exparella. També sobre les violències sexuals. Hem sentit de nou el nom de les desenes de dones assassinades aquests últims anys com a un funest ressò que ens recorda que totes seguim morint una mica per dins mentre el món sigui tan violent amb les dones. “Si toquen a una, ens toquen a totes” és molt més que una frase feta dins del moviment feminista; tanmateix, hauria de moure tot molt més.  

Des de fa temps, els feminismes alerten que els assassinats i les pallisses masclistes comencen molt abans del primer insult o el primer cop. El sistema perpetua altres violències patriarcals més subtils, fins i tot acceptades socialment, o almenys, no castigades. Sense aquestes violències estructurals, la societat mai toleraria tancar cada any amb desenes de feminicidis.  Amb desenes de les nostres veïnes assessinades.

Sobre tot això, volem parlar en aquest article i volem fer-lo de forma col·laborativa, amb testimonis de dones de l’Hospitalet de Llobregat que relaten situacions a les quals les ha impactat la violència masclista, anquilosada a l’estructura del sistema, només pel fet de ser dones. També, relats sobre violències quotidianes i tolerades que són el substrat d’una societat masclista.  

Violència per ser mare:

“Les dones veiem que la violència masclista s’incrementa quan som mares. Per exemple, es produeix un increment de la violència econòmica, degut a la implementació de la llei de permisos iguals i intransferibles. Ja són més els homes amb permisos per naixement tramitats que dones, mentre som nosaltres qui sol·licitem un 86,6% de les excedències sense remunerar i la majoria de reduccions de jornada amb pèrdua salarial per a poder cuidar (a causa del miserable permís de maternitat). Els homes tramiten més permisos per naixement remunerats, perquè tenen més i millors ocupacions. Les mares continuem cuidant de franc! 

Les actuals lleis que s’aprovaran (Llei de Salut Sexual i Reproductiva i Llei de Diversitat Familiar) continuen sense tenir en compte que som moltes les mares que maternem des de la precarietat. Aquesta absència de recursos remunerats i universals per a la criança empobreix encara més les mares que tenen ocupacions precàries o que estan desocupades, de fet, un 35% de mares ni tan sols tenen dret a un permís de maternitat. Les famílies monomarentals femenines, precàries, migrants, amb discapacitat, etc. pateixen especialment aquesta violència econòmica. Tampoc tenim un sistema de protecció a la criança que protegeixi mares i criatures de la precarietat i d’estar sotmeses a les dinàmiques del mercat laboral. Una vegada més veiem com, malgrat estar dins del debat polític, les nostres propostes no s’estan escoltant.

A aquesta violència econòmica se li suma la violència sexual que s’exerceix contra nosaltres quan s’invisibilitzen o violenten els nostres processos sexuals: embaràs, part, postpart, lactància materna i puerperi. Les dones transitem aquests processos sense drets ni recursos. Veiem com, encara que passem per un embaràs i un part, tindrem el mateix temps de permís que la nostra parella (si n’hi ha), fins i tot encara que hàgim de recuperar-nos d’un part traumàtic, una cesària, hàgim tingut problemes amb la instauració de la lactància materna, etc. Per això tornem a recordar que és urgent implementar un Permís Prepart (des de mínim la setmana 36 d’embaràs) i un Permís Puerperal (de 15 setmanes després del part).

Tots dos permisos addicionals i previs a l’actual Permís per Naixement. No obstant això, en la llei de Salut Sexual i Reproductiva gairebé no es parla de drets sexuals de les mares (només de la no reproducció!), i s’ha proposat un permís prepart, des de la setmana 39, que a les mares de l’Associació PETRA Maternitats Feministes ens sembla enormement insuficient”.

María José Burgos, mare, veïna de l’Hospitalet i activista a l’asociación PETRA Maternitats Feministes

Violència per ser una dona migrada i racialitzada

“Según mi experiencia como mujer migrada y racializada me he sentido violentada de manera muy explícita en el ámbito laboral. Destaco dos momentos clave. El primero, durante los primeros años después de haber llegado a Barcelona sólo tenía acceso a trabajos en sectores muy precarizados: limpieza por horas, cuidado de personas mayores, etc. Sentía que no se me valoraba y que se estaban aprovechando de mi situación, especialmente por no tener papeles. No se me pagaba lo que me debían, no respetaban mis derechos. Años después, pude trabajar en mi sector, en aquello en lo que tenía formación, en concreto en el ámbito de la Universidad de Barcelona. Incluso ayer mismo me pasó una anécdota que puede explicar estas situaciones que me violentan. Estaba en una tutoría con dos estudiantes y el portero de la universidad inmediatamente pensó que yo era también una alumna. Nunca imaginó que yo fuera la profesora. He vivido escenas como esta varias veces. Al ser una mujer racializada piensan que soy la chica de la limpieza, una visita, o una estudiante, pero no me ubican como profesora de la universidad de Barcelona”.

                                                               Zaida Franco, profesora y escritora de origen boliviano 

Violència, des de petites a l’espai públic:

“M’agradaria parlar de les violències que pateixen les nenes a l’àmbit escolar o l’àmbit públic, violència ‘relativa als espais. Generalment, s’envaeix l’espai al patí o al parc per fer uns jocs que moltes vegades van amb pilota, son jocs de contacte físic, li diuen lluites, li diuen futbol. Hi ha una gran invasió de l’espai. Elles aprenen des de la seva infància a buscar uns llocs on puguin estar al seu racó o al seu espai protegides. Tot i que cada dia es verbalitza més aquest tema, està molt invisibilitzat. Inclòs a les aules l’espai és ocupat per ells, i elles busquen els racons on posar-se. Per mi és un tipus de violència que es pateix”.

Karol, treballadora a una escola amb menors de 6 anys

Violència de no tenir temps

“Per mi, una de les violències que exerceix la societat actualment cap a les dones és que no ens permeten gaudir de la nostra maternitat i de la criança dels nostres fills i filles i mantenir o desenvolupar la nostra carrera professional a la vegada. Les persones que intentem apostar per fer compatible les dues coses, gaudint de la companyia dels nostres fills, això és sense deixar-los amb cangurs, avis, àvies, etc… Ho fem a costa de la nostra salut mental. Les dones de 40 anys i que som mares i treballem patim un nivell d’estrès molt allevat i això es pot veure en qualsevol conversa, on es veu la quantitat d’ansiolítics que prenem les dones. Ens diuen que siguem mares, que tindrem permisos, però és ridícul. Si vols gaudir dels primers anys dels fills, filles, cal demanar una excedència. Les reduccions de jornades no són reals. Primer perquè es nota al sou i no ens el podem permetre a moltes llars. Influeix que no pots aspirar a determinats llocs de feina sense fer jornada sencera. També, perquè amb una reducció de jornada, al final, fas la mateixa feina, però amb menys temps. Tot amb el consegüent augment del nivell d’ansietat”.

María, mare i treballadora

Violència per cansament

Tinc 26 anys, soc jove..  Però resulta que ja no tant! Aquesta és la primera violència subtil: “Ja tens una edat per asseure el cap… Quan aniràs a viure en parella? Quan buscaràs una bona feina? T’has plantejat estalviar i comprar un pis? Què fa una noia com tu vivint sola amb dos gats i sense el nòvio? Treballo a un bar, aquí a l’Hospitalet, i tot i que és una feina que gaudeixo, sento cada cosa… I resulta que evidentment faig pedagogia! Com una noia, amb el carnet de bona  feminista, no n’ha de fer? Doncs estic farta. Farta de fer pedagogia al bar, a la família, als meus amics tios que en cap moment es plantegen que assenyalar al seu colega que va abusar d’una noia a una discoteca de la nostra ciutat, “perquè ja ho farà la justícia si finalment ha estat així” perquè “total, ja sabem com és el pavo aquest…”. Simplement fer visible les violències que patim dia a dia és necessari, entre altres coses, perquè qui tenim al voltant no obre els ulls la resta dels dies de l’any. Perquè els clients del bar, bons tios generalment, però masclistes, al cap i a la fi, no volen perdre ni una mica el seu privilegi. No volen esforçar-s’hi. Com si no fos cansat per a mi fer la punyetera pedagogia amb un somriure a la cara, fent acudits, pinxant amb humor. 

Hi ha dies que una es pot permetre no estar d’humor. Aquí va un missatge per a tots aquells i aquelles que avui 25 de novembre broti per la seva boca el mot “feminazi”: estem cansades, no avui, sinó tots els dies de l’any. Tots i cada un, i la violència va més enllà dels assassinats, dels abusos, de les violacions o inclús des dels piropos incomodíssims i fastigosos que ens feu ja no per anar amb faldilla curta, sinó pel simple fet de ser dones. Violència és que qüestionem la vida de les nostres amigues, familiars o companyes perquè “potser no saben el que fan”, perquè no s’adiu als cànons cada cop més obsolets i impossibles d’acomplir. Violència és que siguem massa joves per accedir a alguns llocs de treball, però massa velles per d’altres que només fa dos anys realitzàvem (hostessa d’esdeveniments per al Mobile World Congress, per exemple)”.

Miriam, veïna de Sant Josep.

Acció realitzada el 25 de novembre de 2021 per el grup de Dones de Sant Josep al parc de la Serp

Violència cap a la Salut 

Para mí, otra forma de violencia es comprobar que la salud de las mujeres no importa. Es violencia llevar dos años en espera para poder hacerte una citología en el CAP de La Torrassa porque no hay citas disponibles. També, és anar al metge amb un dolor abdominal impresionant i que sigui “normal” perquè tens la regla. Sense proves, sense indagar.

Noemí, veïna de Torrassa

Violència per sororitat:

“Una de les situacions quotidianes on he sentit més violència patriarcal va ser un temporada a la qual vaig tenir que fer fora de la tenda on treballo a un home perquè acosava dia rere dia a la meva companya. Vaig sentir la violència a la por de la meva companya que patia cada vegada que tornava al treball per si aquest acosador tornava, especialment si ella es trovaba sola a la tenda”. 

Núria, veïna de Collblanc

Violència a la festa

“Una de las situaciones más violentas y machistas que he vivido tuvo lugar de fiesta, en la discoteca de mi pueblo con amigas, cuando un tío empezó a tocarme el culo. Lo hizo varias veces. Me acerqué a decirle que qué estaba haciendo, esperando que al menos se disculpara o diera la cara de alguna forma, pero lo que hizo fue reirse en mi cara. Ante su actitud yo no pude reprimirme y le dí un guantazo. Entonces su reacción fue ir a pegarme a mí. Lo tuvieron que detener y sacar a rastras sus amigos quienes encima me decían que yo me había pasado, que por qué estaba tan alterada. Tristemente son muchas las anecdotas de este tipo que podemos contar las mujeres y que hemos vivido en ambientes festivos”.

Alicia, veïna de Collblanc

Quan totes les violències cauen en algunes dones

A aquest article recopilatori hem recollit només algunes de les situacions on es mostren aquestes violències patriarcals que ens envolten, i que d’una o una altra manera, totes les dones hem viscut o experimentat. Són, per tant, potser, les violències més recurrents, però també són més visibles. 

Però, hi ha altres violències que encara es troben més amagades i silenciades, aquelles que es mouen a esferes on no arribem.

No podem obviar, igualment, que aquestes violències cap a les dones, conflueixin sovint amb violències racistes, amb violències xenòfobes i feixistes; les agressions masclistes se sumen sovint, igualment, amb violències arran l’empobriment; violències socials, individuals i institucionals per aporofòbia. Però, paradoxalment, aquestes dones, les que més violències patriarcals reben i pateixen, són també les que més complicacions reals tenen a l’hora d’accedir a qualsevol programa de suport públic en defensa de la dona, prestació econòmica o accés als serveis públics que garanteixen els drets sexuals i reproductius, entre d’altres. Sigui per manca d’informació o per no poder tenir la documentació que la burocràcia exigeix (padró, NIE, targeta sanitària, etc).

Foto de portada: Karol de Hogh

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat