En 9 metres quadrats, Pepe Dana té tots els discos que es poden trobar en una ciutat de 269.382 habitants
El Record Store Day, el dia de les botigues de discos, se celebra el 12 de juny i el 17 de juliol amb edicions especials limitades
Pijames i mitjons, geranis, rap fresc, tomàquets, cuixa de pollastre o llegums cuits, l’olor i els sabors del Mercat del Centre. Però entre les parades hi ha una botiga exterior que resisteix en l’era de l’Spotify. Són 9 metres quadrats replets de vinils, CDs, pel·lícules, llibres i cassets. El Pepe Dana capitaneja l’única botiga de discos de la ciutat, a la qual se suma una altra botigaa Martorell, les úniques de tot el Baix Llobregat. Com el mercat, el Pepe diu que ven productes de primera necessitat i la música en la seva vida ho ha estat. “Des que anava a l’institut, em comprava el paquet de tabac i la resta eren discos, discos i més discos, a la meva mare la tenia…. Sempre m’ha agradat la música i a finals dels 80 vam fer un grup de punk rock, perquè no sabíem fer una altra cosa. Ens agradaven moltes coses, a mi m’agradava molt Pink Floyd, però també coses molt extremes. Vaig començar amb el grup, després vaig treballar a Seat i a empreses més petites, però mai he deixat de comprar i comprar”, explica Dana. Recorda que a casa sempre ha sonat música, la mare cantava mentre cuinava i la copla i el flamenc eren la banda sonora a Pubilla Cases. Ara, s’ha reconciliat amb aquests gèneres amb els quals llavors no connectava.
L’octubre de 2013 obre la primera botiga de discos
Després de Seat i altres feines, el Pepe va provar sort enviant un currículum a Gong Discos, la tenda de música de La Farga i s’hi va estar 7 anys. Quan van tancar, va decidir intentar-ho pel seu compte. Va capitalitzar l’atur i es va embarcar en el seu propi projecte, primer en un local molt gran d’Enric Prat de la Riba, després al carrer de Roselles i ara, al carrer de Rossend Arús, fent una aposta pel comerç de proximitat. “Jo venia del món aquest, coneixia proveïdors, gent del barri… i jo el que volia fer era això, una botiga de barri. I més o menys, el 80% és com funciona, de botiga de barri. La gent que ve és de l’Hospitalet, gent de la Zona Franca, del Prat, de Cornellà, però la majoria és de l’Hospitalet.”
Riff-Raff discos és la irreductible aldea gal·la fora de la capital, que manté l’essència. Cubetes plenes de vinils on costa remenar, pòsters que t’observen, Bowie t’acull en l’entrar i Dylan et vigila des de Manchester. A les tendes de discos el món para de girar, de cop tornes a l’adolescència amb la referència d’una banda, et transportes a un viatge, recordes els pares o penses en la música que sonarà per Sant Joan amb un nou grup o cantant per descobrir.
Suport a la cultura local
El Pepe que ha apujat els altaveus de casa a Pubilla Cases, a la Torrassa i ara al Centre, creu que a l‘Hospitalet hi ha escena musical per a això, des d‘aquests 9 metres quadrats dona suport a les bandes emergents de la ciutat. “Hi ha un grup que està sonant fort, Streamer de heavy metal que són de Bellvitge, i han tret un EP i dos LPs i l’últim l’han tret amb un segell alemany, amb un vinil en color. Hi ha coses interessants, també hi ha els Search que és un grup d’electrònica amb esperit roquer i aires de New Order. Hi ha escena a l’Hospitalet, però no hi ha referències”. Creu que la pandèmia amb el tancament dels escenaris ha deixat els grups sense visibilització i la possibilitat de posar-se a prova amb directes. Ara les sales, que a la ciutat n’hi ha, tornen a programar i és una bona notícia.
Música, cinema i literatura, les passions de Pepe Dana
Riff–Raff uneix les dues passions del Pepe, d’una banda és el nom d’una cançó d’ACDC i de l’altra, una pel·lícula de Ken Loach sobre la precarietat laboral. També, és el nom del majordom del film The Rocky Horror Picture Show. Més tard, també es va assabentar “que a l’Anglaterra de postguerra, després de la Segona Guerra Mundial, se li deia Riff-Raff a la gent que passava gana, la que pitjor vivia, a qui no tenia pràcticament per subsistir i, és clar, em va de conya, més baix no podia començar. Em fico en una tenda de discos en una època que anava de baixada clarament.” Un nom meditat, però que li falta una pota que el Pepe no oblida, la literatura, per això porta escriptors o il·lustradors de la ciutat i històries de música. Sempre disposat a donar possibilitats al quilòmetre 0, a les iniciatives culturals que es generen al costat de casa. “Hi havia una cosa que tenia clara des del començament; a mi m’agrada molt donar suport a l’escena local, a la gent que comença. Aquí tinc el primer llibre de poesia d’un noi del barri, el primer de contes, el primer llibre il·lustrat d’una noia del barri, el primer llibre d’assaig sobre el heavy metal,… després també tinc el de Bowie o Bad Religion, però m’agrada molt donar-los una empenta, també tinc maquetes de grups locals, sempre suport”, afirma amb contundència.
La clau de la supervivència, el romanticisme
A la botiga sona de tot, diu que no és melòman, però si ha de triar un cantant, no ho dubta, David Bowie i els REM dels anys 80. Defensa els anys 90, de vegades desprestigiats, amb l’electrònica, la música industrial o el hip-hop. Creu que és una pena que només quedi ell a la ciutat i pensa que un dels factors és que s’ha perdut el romanticisme. «Aquesta és la clau, el meu fill té 16 i escolta música tot el dia, sempre està connectat, però tenir un disc li és igual, no té aquest punt de romanticisme». Ha canviat la manera d’arribar a les bandes i d’escoltar-les, però la sensació d’escollir un vinil, posar-lo al plat, triar la cançó, moure l’agulla i canviar de cara, aquesta és l’essència romàntica que busquen els que travessen la porta de Riff-Raff.
Coses del rock’n roll
La música també és inspiradora i molts proven de crear una banda, fer temes o versions dels seus grups. Dana no ha estat exempt de pujar a un escenari amb la seva banda de finals dels anys 80. Van començar assajant a Bellvitge i més tard en una nau industrial de Granollers, coses del rock’n roll, diu. «Jo tocava la bateria i feia cors i al final vaig passar a cantar. Vam començar amb punk, però després érem Red Hot Chilli Peppers, Faith No More, Pixies, Jane’s Addiction, un món variat de molts estils. Vam gravar un CD amb una discogràfica amb 5 grups més, i després maquetes, vam gravar-ne 4 o 5, tenim material. Vam tocar en un festival a Extremadura, al KGB, al Mephisto. Ens deiem Depaso i quan vam anar a registrar el nom per fer una maqueta i el CD, resulta que ens envien una carta d’un gabinet d’advocats de les benzineres Depaso del grup Cepsa, que no ens ho permetien. Això ho fèiem servir de màrqueting i al final, ens vam posar Thepaso. I l’última època, més fosca, ens vam dir Dulce Porvenir, el nom d’una pel·lícula d’Egoyan, tela de dura i com estàvem de bajón…» Finalment el grup es va dissoldre i, ara, el Pepe ho recorda amb un somriure i una mica de vergonya.
Potser aquesta experiència el fa estar a l’aguait de tot allò que es mou en l’àmbit cultural a la ciutat i, si pot, tenir-ho a la botiga o al menjador de casa seva, que s’ha convertit en una extensió de Riff-Raff , ple de música, cinema i literatura.
El dia de les botigues de discos independents
Tot i que el Pepe Dana està sol a l’Hospitalet, torna a participar el dia 12 de juny i el 17 de juliol en el Record Store Day, una iniciativa nascuda als Estats Units el 2007 per reivindicar les botigues de discos independents amb concerts i edicions limitades. Enguany, sense música en viu i havent superat la pandèmia, les tendes de discos tornen amb vinils especials. A l’Hospitalet hi participa Riff-Raff. El Pepe creu que seria genial poder fer un circuit d’establiments musicals. Una altra cosa són els preus, que considera de vegades abusius per part de les multinacionals i aposta per poder abaixar els imports durant el dia de les botigues de discos, com un Sant Jordi musical. «Una bona iniciativa seria que almenys l’IVA baixés un 4% com en els llibres, s’ha de començar per algun lloc, just for one day, com diria Bowie.»
La ciutat de les tres llibreries i l’única botiga de discos, els guerrillers de la cultura que necessiten companys de viatge per mantenir les persianes apujades i continuar sent un oasi on perdre’s, descobrir i, sobretot, sentir.
