Una ciutat trinxada per les vies del tren, amb una platja perduda i amb un riu amagat. 12 barris i 6 districtes que es miren de reüll, però amb un patrimoni comú i propi, l’arquitectònic, que s’ha de batallar per no perdre’l, però també el que ja configura el paisatge urbà, que reconeixem i ens hi reconeixem: els bars. De tapes, gallecs, andalusos, xinesos, equatorians, sirians, cuina mediterrània, casolana, de disseny, amb terrassa, de copes, musicals… sabem que hi són i que ens aixopluguen i així ens sentim més protegits i podem bregar amb pisos petits on seria impossible, moltes vegades, socialitzar-nos. Els reconeixem i ens hi reconeixem i des de fa un any ens sentim una mica orfes. La covid-19 que tot ho arrasa, els hi ha donat una bona estocada. Els ha assenyalat com un focus de contagi i molts, segurament, no sobreviuran a aquesta crisi o l’hauran de batallar. Ai, els bars!
Vamos allí a confesar, al psiquiatra o a apagar, simplemente nuestra sed.
Sitio para conversar, escuela de música, que nos vemos en el bar.
Ideal para reuniones, why para celebraciones, también residencia habitual, del que huye de la realidad. Reincidentes.
L’olor de bar inconfusible, els tiradors de cervesa freda, les ampolles que s’organitzen en una fila imaginària, la màquina que fumeja l’aroma del cafè acabat de fer, els barrils que obren que donen la benvinguda, el reflex de la llum que es filtra per la porta del pati interior, les veus de la clientela fidel, algú que fa dringar una copa que deixa sobre la gran barra que presideix l’estança… A l’altra banda, la Julita.
Aquest és el seu hàbitat des de ja fa molt temps, la seva segona casa, tot i això manté a través dels sabors el record de la seva terra. Ella és gallega, no ho pot amagar, l’accent la continua delatant. Una evidència que és un orgull i memòria del seu poble d’Ourense on va néixer i va viure fins que va decidir emigrar per “buscar-me la vida com podia”. No sap per què, però el destí sempre el va tenir clar: “li deia al meu pare, jo me’n vaig a Barcelona” i així ho va fer. Va arribar l’any 77, però Galícia seguia present, va conèixer un gallec en un ball a la Ciutat Comtal, el Serafín, el primer i únic xicot, potser coses de Meigas, com diuen que “haberlas haylas”.
Després de treballar cosint i fregant, va agafar el bar el 2007 amb el seu fill. Ella és una pencaire. Ara, el bar està en silenci, fa un any que no obre en el seu horari habitual de vespre-nit per les restriccions sanitàries. La Cerve, com es coneix al barri, bullia als vespres i a les nits quan s’omplia de joves i no tan joves que quedaven per fer la copa afterwork ,que a la ciutat també som moderns, o els cubates abans d’anar a ballar. Ara, tot això sembla un miratge i la Julita encreua els dits perquè el local torni a apujar el volum.
Ella recorda com els clients, els niños y niñas, com ella els anomena, li robaven somriures cada nit. Ara, no li veig els llavis, la mascareta amaga moltes emocions, però els ulls la delaten, enyora aquell xivarri. “Són molt fidels, nosaltres tractem molt bé a tothom i ells són encantadors. T’omplen, a mi m’aprecien molt, jo aquí soc la niña i ells los niños“.
La pandèmia, com a molts, els hi ha trastocat la vida i el negoci, la situació és insostenible. Explica que només tenen despeses i sense ingressos estan tirant d’estalvis. Aixequen la persiana quan els hi permeten, però la Julita necessita el caliu, diu que s’ha instal·lat una tristor generalitzada i creu que els bars són l’espai per escapar de la monotonia, de la rutina del dia, i això, ara és molt limitat.
Els inicis de la Cerve no tenen res a veure amb l’actualitat. Entre aquestes parets el guirigall de la gent amagava riures, converses, confidències, mirades fortuïtes o brindis de vida. Això és el que injectava alegria a la Julita que fins a les tres de la matinada estava al peu del canó. A la cuina, servint, netejant o xerrant amb la clientela. Sí que recorda un moment complicat quan van prohibir fumar als interiors dels bars, llavors va caure l’afluència i van decidir arreglar el pati per tenir un espai exterior.
El bar va significar per la Julita deixar de treballar per altres. Va començar a cuinar, no ho havia fet abans, però un dels seus secrets, la resta se’ls reserva, és que cuina per a la família, mengen el mateix que serveix. El seu plat estrella és el pollastre amb salsa. “Fem tapes. Tinc pollastre amb salsa, mandonguilles, el caldo gallec, les galtes, el pop gallec, el lacón. Soc una manetes per a la cuina, tot i que només he cuinat a casa, però sempre hem menjat molt bé.
Tothom em diu: però què té aquest pollastre? Doncs, que el que menges tu, ho menjo jo. Les mandonguilles que sobren, és el nostre dinar, els macarrons igual, tot especial”. Galícia a la carta. El pop si el congeles no li has de donar cops, ja s’han trencat els tentacles, l’únic que m’explica per publicar, en privat diu que el que vulgui. La cervesa, com no podia ser d’una altra manera, Galícia, directa dels tancs que hi ha a l’entrada; de fet, diu amb orgull que van ser el segon bar de Barcelona en tenir aquest sistema.
El bar guarda moltes històries que s’han anat enfilant tots aquests anys. La Julita recorda quan s’hi va filmar una pel·lícula, quan s’hi feien trobades de l’Ajuntament, celebracions d’aniversari, quan s’ajuntava la família, quan la seva neta era un bebè, ara ja té set anys, quan venen los niños cada cap de setmana, moments en la memòria d’aquesta segona llar.
La primera llar la té a prop, a Sant Josep, li encanta aquesta ciutat on diu que s’ha sentit acollida i protegida. Ara, la gaudeix menys, la covid-19 li ha pres les ganes de passejar amb les amigues, això sí, els llibres li permeten volar sense restriccions. Sobretot li agraden les novel·les històriques i els relats que escriu Mercedes Milà. En aquest últim any també ha repescat els llibres escolars dels seus dos fills que voltaven per casa i, ara, els llegeix. També es distreu amb el ganxet, els cabdells de llana es gasten a bon ritme, mentre s’ho mira el seu gat que no miola, però sap com reclamar el menjar. La Julita també és una apassionada dels documentals, diu que quan en troba un ja no es desenganxa de la pantalla. Si no s’està amb una agulla a les mans, un relat o un canal amb històries interessants, neteja. Obsessiva de la neteja, apunta. Té 60 anys i diu que sempre ha treballat, però ara que el bar està en traspàs, pensa que podrà descansar, o no, canvia d’opinió… no sap estar-se quieta.
Aquesta tot terreny necessita veure el bar ple: “aquí tots som molt de la broma, som molt feliços aquí, però ara no. Que ens deixin viure, si no pots pagar, no pots viure”, diu. Potser fa massa temps que el morrió no ens deixa veure les cares, les expressions i ens cal tornar a riure en companyia. Ella té clar que els bars són essencials per a l’ànima i que quan tornin del tot, la gent també se sentirà millor. Quines ganes de tornar “hacia los bares de siempre….” i de passada pitjar el play a una cançó de Los Planetas.
