Opinió

La història d’en Pablo Díez

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

No passarem a la posteritat. No ens recordaran més enllà de dues o tres generacions familiars. Els nostres noms no es llegiran als llibres d’història. Diuen que la història l’escriuen els vencedors. Però no només, també els rics. Sinó recordeu aquell poema de Bertolt Brecht: Preguntes d’un treballador que llegeix. Als llibres d’història no es diu qui va construir Tebes, la ciutat de set portes. Qui la va construir de veritat. O és que potser van ser els reis els qui van arrossegar les pedres? No ho creiem. Tantes histories, tantes preguntes. Els nostres noms només figuren a les bústies dels blocs de formigó que es van construir quan els pares van arribar a la ciutat. Les bústies són els nostres llibres d’història. De fet crec que una de les millors maneres de començar a conèixer un barri és donant una ullada a les seves bústies. Perquè clar, als llibres no sortim. Nosaltres vivim en un silenci inadvertit i les nostres vides es perden a la intrahistòria, que és la història dels éssers anònims oblidats pels llibres. Això sí, algun dia hauríem d’escriure la història de la nostra gent. Perquè hi ha noms que no podem oblidar. Que mereixen sobreviure al nostre record. El de Pablo Díez és un d’ells. Aquesta és la seva història.

Pablo Díez va néixer a Castrillo de Rucios, un petit poble burgalès amb poc més d’una dotzena de cases. Un d’aquells indrets que avui anomenem l’Espanya buida. Pablo, com tants joves de la seva comarca, va acabar emigrant a la recerca d’una vida millor. Va arribar a l’Hospitalet i es va establir al barri de Sant Josep. La vida semblava somriure a Pablo quan va aconseguir una feina a TMB com a conductor d’autobús. Entre els seus companys era molt apreciat i estimat. No era el que més destacava, més aviat era un treballador discret i prudent. Però era ferm en les seves conviccions. Ja portava treballant més de 16 anys a TMB quan va demanar un canvi de ruta. Ho va demanar per dues raons: primer per estar més a prop de casa i del seu barri i segon per poder veure els partits de futbol del seu fill. Li van assignar la línia de Zona Franca. Per aquella època l’empresa havia ascendit a un antic company de Pablo que es va convertir en el seu supervisor. Des de llavors si Pablo necessitava un dia de festa ho havia de demanar al seu nou cap. Però aquest mirava més per l’empresa que pels treballadors. Potser per això el van promocionar.

Un dia Pablo va demanar un canvi de torn per poder acompanyar al seu fill al partit de futbol que jugava diumenge. El nou supervisor li va contestar que no amb males maneres. Pablo va tornar a demanar-li que si us plau li canviés el torn. La resposta del seu cap va ser que no “porque no le salía de la punta del capullo.” Aquell cap de setmana Pablo no va poder acompanyar el seu fill al futbol. Però el pitjor encara havia d’arribar. Al cap d’uns dies es van presentar a les cotxeres de TMB uns inspectors de l’empresa. Acusaven Pablo d’haver-se quedat amb els diners d’un bitllet d’autobús. Un total de 1,10 euros. L’empresa va donar a Pablo l’opció d’escollir entre l’acomiadament o que reconegués ser l’autor del robatori i, en aquest cas, assumir una sanció de sis mesos de sou i feina. Era el 30 de març de 2004. Al migdia Pablo va trucar a la seva dona per explicar-li el que havia passat. Li va dir que no es preocupés i que no aniria a casa perquè desitjava donar un tomb per pensar. Aquella nit no tornaria a casa.

Pablo Díaz a una foto d’arxiu

Pablo va passar la tarda del 30 de març a la muntanya de Montjuïc. Va passejar una estona després de sortir de la feina i encara duia el seu uniforme de TMB. A la nit va començar a ploure. Centenars d’imatges i records passarien pel cap de Pablo, segurament es va recordar del seu poble, dels seus pares, de la seva adolescència i de quan va arribar a l’Hospitalet, del seu barri de Sant Josep, de la seva dona, dels seus fills. Cap a la mitjanit va prendre la seva decisió. L’endemà van trobar a la zona del Polvorí de Montjuïc el cos d’un home vestit de conductor d’autobús penjant d’un arbre. A una de les seves butxaques guardava la carta d’acomiadament de l’empresa. Pablo Díez tenia 47 anys el dia que ens va deixar.

L’enterrament de Pablo es va celebrar al cementiri de Collserola. Va ser una cerimònia profundament emotiva a la qual van assistir tots els seus amics i companys de feina. Perquè com ja sabreu, Pablo era molt estimat entre els seus. Però de Pablo no es va parlar ni a la premsa escrita ni als informatius de televisió. Aquells dies l’atenció mediàtica estava centrada en el Fòrum de les Cultures que es va inaugurar una setmana després a Barcelona. El Fòrum va ser inaugurat el 8 de maig per un rei que alguns anys després va haver de marxar a viure a una mansió de luxe de l’Orient Mitjà. Perquè aquest, a diferencia del nostre Pablo, va robar i molt. Molt més de 1,10 euros. A la inauguració van acudir la plana major dels governs central i de la Generalitat així com una representació de l’Ajuntament de Barcelona. De ben segur que entre els assistents també es trobaven els directius de la TMB amb els seus amples somriures. Ja s’havien oblidat de Pablo.

Els companys de Pablo sí se’n recordaven d’ell. El dia de la inauguració del Fòrum de les Cultures els treballadors de TMB estaven en vaga. El dia següent també. Van mobilitzar-se fins que a finals d’octubre l’empresa va reconèixer en un acte de conciliació al Jutjat social la improcedència de l’acomiadament disciplinari de Pablo. Cap directiu va ser processat. No van haver-hi dimissions ni es va fer fora a cap dels responsables. I és clar, als diaris molts pocs van escriure sobre la història d’en Pablo Díez. Ni molts menys es van escriure llibres sobre ell. Només el periodista Gregorio Morán va escriure un article sobre Pablo a la seva columna de La Vanguardia. Un petit oasi enmig d’un gran desert d’indiferència i oblit. Aviat es compliran 18 anys de la mort de Pablo. Ja va sent hora d’escriure la història dels nostres i de recordar que un veí de l’Hospitalet es va treure la vida per 1,10 euros. Per dignitat.

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat