Parlo amb l’Emma Cortés Maurel i penso si ens cal que hi hagi persones que ens plantegin objectius i reptes idealistes, com dissenyar ciutats on la infància pugui jugar en qualsevol indret. I em responc que sí, que gent com l’Emma, que ens convidi a imaginar coses noves, diferents, fan que el món no es quedi en pause. L’Emma ha acompanyat l’Associació Som Santa Eulàlia en el procés de la futura àrea de joc del Parc de les Palmeres, un espai cridat a ser una referència, -un ideal?- en relació amb un dret principal, sinó el primordial, de la infància: jugar.
Si féssim una enquesta al carrer preguntant si jugar és un dret essencial de la canalla, recollit en la Declaració dels Drets de la Infància, de l’any 1959, a les Nacions Unides, què creus que passaria?
Crec que no tenim gaire clar que és un dret i un dret reconegut amb el mateix grau d’importància que el dret a la salut, a l’habitatge i l’educació, etc. I potser intuïtivament podem pensar que el primer dret, el més bàsic, sigui el menjar i tenir un sostre, tenir les necessitats bàsiques cobertes, però des de la perspectiva del Dret no hi cap dret per sobre d’un altre i cal garantir-los tots. I sí, potser el dret al joc no és gaire conegut, però ho faria extensiu al conjunt de drets de la infància, perquè crec que el conjunt de la població no n’és conscient que hi ha una convenció internacional que reconeix tot aquest ventall de drets i que obliga a respectar-los i garantir-los.
Emma Cortés Maurel, pedagoga social. Fotos: Bibian Escudero
Llavors, diries que aquest document internacional serveix d’alguna cosa efectiva o és més aviat simbòlic?
Crec que aquest document és indispensable i és imprescindible que tots els països el ratifiquin i que es respecti. El que sí que és més simbòlic, però també necessari, és celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants. Aquest dia no és suficient per garantir els drets, però sí permet recordar, encara que sigui un dia a l’any, l’existència de la Convenció i la seva importància. De fet, en l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància de Barcelona de 2021 vam preguntar a 5000 nens i nenes de la ciutat sobre el seu coneixement sobre els Drets de la infància i ens va sorprendre que el seu coneixement ha baixat respecte l’enquesta que vam fer al 2017. Una de les explicacions que hi donem és que amb la pandèmia les accions de sensibilització envers aquest tema van baixar, a les escoles i, sobretot, a les ciutats. Tot i això, el repte més gran, coneixement a banda, ha de ser garantir l’aplicació efectiva d’aquests drets.
Però, en efecte, el principi 7 d’aquesta declaració diu, explícitament, que “l’infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d’estar orientats a les finalitats perseguides per l’educació. La societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret”…
Quan diem que el joc és una activitat “vital” vol dir que és del tot necessària per al desenvolupament saludable dels infants. Ara bé, la dificultat que trobem perquè sigui una activitat socialment reconeguda és que els beneficis del joc no es veuen de forma immediata. Però, cada vegada hi ha més evidència científica que demostra la importància que té el joc per al desenvolupament de competències socials, emocionals, corporals i cognitives dels infants. Fins hi tot, el joc pot disminuir efectes dels problemes de salut mental. Però no cal posar-nos en situacions tan excepcionals, sinó que de forma quotidiana tots els infants necessiten jugar per interpretar el món que els envolta, perquè és en aquell context quan li donen significat a coses que han pogut veure o copsar, però de forma, diguem-ne, passiva. La Pedagogia fa anys que ho posa en evidència i els avenços de la neurociència també corroboren que mentre juguen i s’ho passen bé els infants aprenen molt. Hi ha competències per la vida que com millor s’aprenen és jugant.
I el joc a l’aire lliure?
Jugar a l’aire lliure té molts beneficis a nivell de desenvolupament saludable, el més evident és per al desenvolupament psicomotriu dels infants, i per combatre el creixent sedentarisme i els greus problemes d’obesitat infantil, però també l’important que és estar en contacte amb elements naturals, com el sol (vitamina D) o per poder experimentar i manipular sorra, vegetació, palets de fusta, etc. I un aspecte cabdal de jugar a l’aire lliure és que els posa en contacte amb altres nens i nenes i jugar amb iguals és una font molt rica de socialització i de noves experiències d’aprenentatge. La pandèmia ho fa ver palès perquè es va limitar la vida social, però, a més, a l’Hospitalet va ser molt dur, ja que els únics espais naturals que tenien els nostres fills i filles eren els pocs parcs que hi ha, ja que no tenim accés a la platja, ni a la muntanya i l’accés a la llera del riu està molt poc cuidat. I l’aire lliure ens dona un tipus d’espai de joc que no el trobarem en cap altre lloc. A les ciutats com l’Hospitalet és imprescindible que generem espais de joc enriquit arreu de la ciutat, perquè no els tenim de forma natural com ho poden tenir els infants que viuen en entorns rurals a prop d’un bosc o d’un riu.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet. Fotos: Bibian Escudero
Aconseguir que a la canalla li vingui de gust sortir a jugar al carrer, quin repte, no? Ho dic perquè deu ser difícil contrarestar el joc sense interacció social, el ‘pantallisme’, és així? En teniu dades?
Abans de cap altre consideració, el que hem de tenir clar és que la indústria del videojoc i les xarxes socials està dissenyada perquè tant els infants com les persones adultes ens hi enganxem. Quin és el problema aleshores? Doncs que no acostuma a haver-hi alternatives prou potents que convidin a fer altres coses més enllà de les pantalles. Realment és un tema molt complex, multifactorial, però sí que és cert, que des de la nostra esfera d’espai públic, un dels reptes és oferir parcs i zones de joc més atractives. En general, les que hi ha ara ofereixen poc repte i són poc motivadores i això és un peix que es mossega la cua: perquè com menys atractius hi ha al carrer menys ganes et venen de jugar al carrer. I quan tens 8 o 10 anys el que vols és trobar-te amb altres nens i nenes per jugar, perquè llençar-se sol per un tobogan ja no és suficient per passar-s’ho bé. I si no hi ha altres infants jugant tampoc resulta atractiu. Si parlem que els espais de joc per si sols ja no son atractius a partir dels 9 anys, a no ser que et trobis amb altres nens i nenes d’edats similars. I ja no parlem dels infants a partir de 12, és a dir dels adolescents.
Cal que els infants s’avorreixin de tant en tant?…
Un aspecte important és que quan els infants estan exposats a les pantalles no és només que els treguin temps de fer altres coses, que també, sinó que van perdent la capacitat de jugar de forma lliure, espontània, no tan pautada, de forma més creativa, inventant-se coses. Els espais d’avorriment et mouen a crear, a inventar alguna cosa, però ara s’acaben omplint amb un joc de pantalla.
Coordines el programa Ciutat jugable de l’Institut Infància i Adolescència, que presta assessorament a l’Ajuntament de Barcelona, quins son els eixos més primordials d’aquest programa?
El que fem és acompanyar l’Ajuntament de Barcelona en el desplegament de polítiques que permetin construir una ciutat on la infància pugui viure millor. La nostra tasca és posar una lupa sobre joc i pensar que no tan sols es tracta de diversificar les zones de joc, sinó que tota la ciutat s’ha de dissenyar pensant que s’ha de poder jugar a tot arreu perquè considerem que els infants son ciutadans de ple dret, son ciutadans del present. I si una de les seves activitats vitals és jugar, doncs bé que la ciutat els ha de garantir poder fer-ho de forma segura, enriquidora. Posant especial cura en els barris més desafavorits, on els infants tenen poques oportunitats de sortir del seu barri i la seva ciutat. I també donem molta importància no només a poder disposar de més espais de joc, sinó als criteris d’inclusió, de naturalització, de diversitat de joc, de confort, d’integració amb l’entorn, etc. S’hi ha de tenir en compte. I com a institució pública, tot el coneixement que generem el posem al nostre web perquè serveixi a altres municipis.
Llavors, voleu oferir alternatives diverses al model tradicional d’àrea de jocs de gronxadors i tobogan…
Una clau en el canvi metodològic a la intervenció urbana és, justament, que dissenyar una àrea de joc no és decidir que si un tobogan o un gronxador, sinó que el gran repte és pensar les activitats lúdiques que hi haurà en aquella àrea de joc, perquè com més diversitat d’activitats hi hagi vol dir que més infants hi trobaran resposta als seus interessos, més aprenentatges diferenciats es faran. Per exemple, no son les mateixes habilitats que un infant desenvolupa o el que aprèn quan només llisca per un tobogan que les que propicia fer escalada, que permet més desenvolupament motriu, a més de la capacitat de superar pors… I el mateix passa quan es juga amb la sorra. Així que com més divers i ric és el joc, més aprenentatge i també més estona s’hi estaran els infants. I, sí, el nostre objectiu seria que qualsevol persona, especialment els responsables polítics, entenguin que els infants han de poder jugar arreu de la ciutat i per això necessiten espais de joc de qualitat i també carrers pacificats i carrers més verds. I que pogués concloure que una zona de joc amb un tobogan i una molla i prou no és una zona de joc prou bona.
Fent una ciutat més favorable al joc de la mainada, modificaria substancialment la dinàmica de les ciutats?
I tant, de fet, Tonnuci, gran pedagog, defensor del joc lliure i de la necessitat de donar veu i autonomia als infants, ja deia que una ciutat per als infants és una ciutat millor per tothom. Si dissenyem una ciutat més favorable al joc estem dissenyant una ciutat que pensa en les necessitats dels infants: gaudi, descans, seguretat, confortabilitat, inclusió… i per tant estem construint una ciutat més saludable, una ciutat més educadora, una ciutat que ajuda a combatre l’emergència climàtica perquè per jugar necessites espais més verds, carrers més pacificats…, que avançar cap a una ciutat més jugable fa avançar cap a altres reptes importants de les ciutats.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. Fotos: Bibian Escudero
En el debat de gènere s’ha encunyat el terme ‘ulleres liles’, calen ‘ulleres d’infant’ per mirar les ciutats?
Jo crec que un element clau és que a l’hora de planificar la ciutat es tingui en compte als infants com a actors de ple dret. Tot i que el disseny d’una plaça no inclogui una àrea específica de joc, sí que cal tenir en compte que els infants aniran a jugar a aquella plaça i llavors hem de considerar, per exemple, la possibilitat d’instal·lar una grada perquè puguin seure o evitar que tot l’espai l’ocupin les terrasses. Una pràctica que fem molt sovint a l’Institut és que els infants avaluïn els espais de la ciutat. Perquè no es tracta tant que nosaltres recordem com eren les coses quan érem petits, sinó que tinguem constància de les coses que plantegen els infants d’avui. Hem d’escoltar els infants perquè posar-se les ulleres d’infants ha de ser saber què pensen, què necessiten, què demanen per poder usar la ciutat i el seu ús bàsic és el joc.
Què son els ecosistemes lúdics?
És un concepte clau, que vol dir que en un radi raonable qualsevol infant ha de poder trobar diferents àrees de joc, àrees de joc que també generin estímuls diversos. Per explicar-ho amb un exemple planer, si en un espai de joc tenim una zona de sorra, molt naturalitzada, doncs potser n’hem de tenir, amb una idea de complementareitat, una altra amb terra accessible, si cal de cautxú.
Lliga el concepte de ‘ciutat jugable’ amb la diversitat funcional, amb les àrees de joc inclusives?
Aquest ha estat un treball molt potent de desplegament del nostre projecte, perquè hem fet una feina compartida amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i l’equip d’arquitectes de la Direcció d’estratègia urbana. I, sens dubte, Ciutat Jugable va encaminada a crear espais de joc més inclusius i que tots els infants puguin jugar i trobin resposta a les seves necessitats, inclosos, és clar, els infants de diversitat funcional o que tenen alguna qüestió relativa a la salut mental. Així que el concepte de ‘joc inclusiu’ el tenim ben present. Però és cert que hi ha una dificultat d’abastar totes les possibles diversitats. Per exemple, si pensem en l’accessibilitat d’un infant amb cadira de rodes no podrem fer zones de joc de sorra perquè no és prou accessible i llavors has de poder combinar les zones de sorra amb altres zones de sauló, per a on sí que es poden moure amb cadira de rodes. Vull dir que hi ha tot un seguit de condicionants, tant tècnics com de disponibilitat d’espai, que condicionen cadascuna de les zones de joc.
Inclusió i accessibilitat van de la ma…
L’accessibilitat és una condició indispensable perquè hi hagi inclusió, però perquè hi hagi inclusió cal que l’activitat de joc inclogui el major nombre d’infants possible. La normativa ens diu que 1 de cada 5 elements ha de ser accessible. En una zona de joc es pot posar un panell de quatre en ratlla i ja es considera que allò seria una zona de joc inclusiva, tot i que el gronxador, el tobogan i la molla no ho siguin. Llavors, quina gràcia té que, per exemple, un infant amb cadira de rodes només pugui jugar al quatre en ratlla però no pugui interactuar amb d’altres infants a la resta d’elements d’aquella zona de joc? Segons la norma legal, seria una zona de joc inclusiva, però no hi ha dubte que el model de joc que proposa no seria gens inclusiu.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. Fotos: Bibian Escudero
Com està l’Hospitalet, hi ha zones jugables òptimes, en podries esmentar alguna de ben dissenyada?
Segurament, com a tot arreu, no n’hi haurà cap que sigui perfecta, però comentaré algunes que crec que estan en la bona direcció, també en la meva qualitat de mare i veïna de l’Hospitalet. Diria que a nivell de diversitat de joc és espectacular el Parc de Les Planes, l’àrea de joc té elements innovadors, elements de repte, és atractiva per als infants de diverses edats…, si de cas diria que potser s’ha tret poc profit del fet, del potencial, de ser un espai naturalitzat i, per posar un parell d’exemples, no hi ha jocs per explorar amb sorra ni tampoc amb aigua. . I que estant al costat d’un dels barris més densos d’Europa, com la Florida, potser es queda, fins i tot, petita.
Cap altra més?
Doncs, el Parc de la Serp, que és on jo jugava de petita, quan hi havia aquella serp de ciment, que per disseny no et diria que seria la més adient, però que ara té força punts a favor, com que hi hagi una zona per a infants petits que poden jugar amb sorra, hi ha una pista esportiva…, vull dir que és un espai multifuncional i complementari, i, a més, en un entorn peatonalitzat. I com a la majoria d’àrees de joc de la ciutat, potser que els elements son massa estàndards i, tot i que ara hi ha restriccions per sequera, aquí tampoc hi ha la possibilitat de jugar amb aigua.
I pel que fa a mancances?…
El principal dèficit de l’Hospitalet, sense haver fet, però, una diagnosi exhaustiva, diria que és que en la majoria de barris hi ha molt poc espai públic disponible pel joc, hi ha molt poc verd (som de les ciutats amb menys m2 de verd per habitant) i, finalment, crec les àrees de joc son molt estandarditzades i poc atractives, poc naturalitzades o no son del tot o realment inclusives.
Has assessorat l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia en el projecte de la plaça de les Palmeres, quins criteris heu compartit amb l’Ajuntament per dissenyar els futurs espais de joc?
El que hem plantejat és que hi hagi diversitat de jocs i activitats lúdiques, per a diverses edats, que es tingui en compte els infants amb discapacitat, que incorpori el verd i jocs d’aigua, amb aquesta línia que ja hem comentat de naturalitzar les àrees de joc dels infants, i també que hi hagi jocs i elements de fusta, que diria que és un dels principals dèficits, la manca de fusta, de la major part de les àrees de joc de la ciutat, perquè el mobiliari urbà de fusta també ens apropa a la Natura. I un aspecte essencial ha estat promoure el joc col·lectiu i compartit, tot entenent, posem per cas, que un gronxador de cistella és un element de joc que et convida a relacionar-te amb els altres, que necessites que hi hagi més infants per poder jugar-hi i, a més, afavoreix que hagin de ‘negociar’ com fer-lo servir, si més ràpid o més lent, i això també és un aprenentatge.
Emma Cortés Maurel pedagoga social i veïna de l’Hospitalet de Llobregat. Fotos: Bibian Escudero
I en aquest ‘ecosistema lúdic’ del Parc de les Palmeres quin rol tindran les famílies, les mares i els pares?
El rol dels pares és cert que és un dels grans temes. Per una banda, he de dir molt clarament que per aprofitar el potencial educatiu d’un joc no és imprescindible que hi hagi un pare o una mare intervenint-hi perquè el joc, com diu Tonucci, ha de ser una activitat entre iguals. I que els infants puguin jugar sols a l’espai públic té molts més beneficis en termes de desenvolupament, d’autonomia i d’autoestima. Però no tot ha de ser blanc o negre, a vegades hi ha situacions, com un infant ha fet mal a un altre o un atzucac en el joc, en què les persones adultes poden ajudar a fer una mediació i resoldre aquella situació. De la mateixa manera, que també és una bona postura no intervenir en el joc però ser-hi present per quan se’ns necessiti. I si bé l’objectiu ha de se el joc autònom entre iguals, també és cert que participar en els jocs dels infants és una oportunitat d’or per comunicar-se en família i crear vincles. I els pares i les mares no hi hem de renunciar, sinó que cal trobar un equilibri entre aquestes tres situacions: Joc autònom (sense cap adult que t’acompanyi), joc acompanyat i joc compartit, família, fills i filles.
En aquest terreny de la participació i la interacció, si no m’erro, heu tingut en compte, per exemple, suggeriments de les famílies perquè hi hagi zones de joc a tocar de la porta de l’escola, oi?
Al procés de diàleg al voltant de la plaça de les Palmeres sí que ha participat l’Associació de Famílies de l’Escola Pompeu Fabra. A l’Institut Infància i Adolescència, ens agrada molt el concepte de co creació perquè implica que tothom, també els infants, tothom posa damunt la taula quines son les seves necessitats, que de vegades son contraposades, com ara que volguéssim obrir una zona de jocs allà on la gent gran té per costum seure. El terme de co creació també implica tenir en compte les necessitats dels altres. I, a partir d’aquí, es mira conjuntament si un projecte és viable a nivell tècnic i pressupostari. I jo diria que en el procés de la plaça de les Palmeres s’ha donat tot això. De fet, crec que és molt rellevant que la vocalia d’Infància de l’Associació de Veïns i Veïnes ‘reclamés’ participar en el disseny d’aquest espai i s’hi impliqués. És un molt bon punt de partida per tenir en compte els infants en el disseny urbà de la ciutat.
Les últimes informacions parlen d’un nou ajornament d’altres sis mesos en el projecte de la plaça de les Palmeres, caldrà esperar, doncs, però tu penses seguir vinculada a aquest projecte?
Doncs jo treballo a Barcelona però visc el joc com a veïna i mare de l’Hospitalet, perquè, de fet, jo he jugat als parcs de l’Hospitalet. I quan l’associació Som Santa Eulàlia em va demanar que hi col·laborés van confluir el meu vessant professional i el vessant de veïna, així que si puc continuar aportant el meu bagatge o la meva expertesa, doncs ho faré, també per convenciment, per aportar el meu granet de sorra a millorar la vida dels nens i nenes, també de l’Hospitalet.
