Caminem per la Rambla Marina tot entrant al barri de Bellvitge. Ens desviem per la travessera industrial i arribem a una àmplia esplanada on, durant el setembre, descansen les caravanes dels firaries de les festes majors (aquest any, fins i tot, hem pogut veure les atraccions de fira). Davant nostre s’obre un magnífic escenari pels amants de l’esport. Una mal anomenada “ciutat esportiva”, doncs trobem dos estadis de futbol, un pavelló de futbol sala, bàsquet o handbol, un camp de rugbi, una piscina i un camp de beisbol. Precisament, aquest és el primer que es veu davant nostre.
Curiosament, en el camp de beisbol, vetust i amb mancances evidents, però amb una aura nostàlgica que el fa especial, entrena i juga un club que no va néixer a la ciutat de l’Hospitalet. És dels nostres, però és adoptat. La seva història es remunta a l’any 1940 i el barri que el va veure les primeres passes va ser el de Les Corts, a la veïna Barcelona. Això sí, pot presumir de ser el més antic de Catalunya en actiu. Pot presumir, també, d’haver jugat a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc i haver estat tres anys l’inquilí de l’estadi de l’Hospitalet, entre el 1992 i el 1995, abans de convertir-ho en camp de futbol i que el CE L’Hospitalet fos el beneficiari.
En els últims anys s’han creat nou categories noves i s’han impulsat esports relacionats, com ara el Kickingball o l’Slowpitch. Precisament, aquests últims han portat una munió de nens i nenes del barri que han volgut descobrir noves experiències esportives, destacant la tasca integradora i social del club per donar sortida a persones amb menys facilitats per accedir a d’altres tipus d’esports.
I ara? Doncs arriben aires de canvis. Aquesta setmana s’escull a una nova Junta Directiva i a un nou president. Des del 1996 dirigeix el club en Juan Luís Giménez de Cisneros, que a l’edat de 73 anys ha decidit posar punt i final a 26 anys de lluites i esforços, sovint força mal pagats. “Amb el que més decebut estic és amb no haver aconseguit el camp de gespa. Fa anys que ho reclamem i que ens ho prometen, però marxaré sense veure’l. L’any 2008 vam baixar de categoria per no tenir instal·lacions reglamentàries i des de llavors, aquí estem” ens explica el president sortint.
Giménez de Cisneros ho té clar, s’ha de reivindicar, però sempre amb respecte. Agraeix l’esforç econòmic de l’àrea d’esports del municipi, però també es mostra decebut per no haver tingut l’opció real de poder canviar les instal·lacions. “jo els hi dic als dos candidats que reclamin, però amb respecte. Després de la pandèmia el club està en una situació delicada i no podem perdre l’ajut municipal. Però necessitem un camp de gespa” explica. Els dos candidats que es presenten són Jose Miguel Guerra i Miguel Ángel Pingarrón.
l’Hospitalet està rodejat de camps de beisbol i softbol de nivell alt, i amb clubs a la màxima categoria, com el CB Sant Boi o el CB Viladecans. Els ajuntaments pertinents van fer una aposta en el seu dia per un camp de gespa que els permetés disputar la màxima categoria. I a l’Hospitalet, no tenir-ne, provoca problemes greus: “Els jugadors que arriben a sènior i destaquen normalment busquen altres objectius que no els hi podem donar. Els cries i els ensenyes i marxen al Viladecans, al Sant Boi… i no sol ser un tema econòmic, doncs malauradament es mou poc diners en sous, és per un tema de logística” admet Giménez de Cisneros.
Per arribar a la selecció del seu país, els jugadors de beisbol necessiten jugar, com a mínim a la màxima categoria estatal. Diem com a mínim perquè la lliga espanyola té per sobre a d’altres lligues, com la italiana, la belga o la txeca, a nivell europeu. Durant el 2019, just abans de la pandèmia, les instal·lacions del camp de beisbol van passar a ser 100% de l’Ajuntament, per tant, els treballadors del complex són una despesa en la qual el CB Hércules ja no hi compta. Però aquests dos darrers anys, les coses han anat a pitjor. S’han perdut activitats, com la intro de 10 a 12h dels matins, les extraescolars d’alguns col·legis, i fins i tot algun grup, com el de softbol juvenil.
El CB Hércules compta amb dos equips sèniors, quatre equips de softbol (modalitat practicada sobretot en àmbit femení), i la gran majoria dels jugadors del roster són de l’Amèrica llatina o de centreamèrica, entre els que destaquen cubans, dominicans o nicaragüencs. Els jugadors de beisbol solen pagar-se la fitxa, perquè sinó la subsistència no seria viable. “Els jugadors de centreamèrica ens han donat un suport molt important. Ara tenim secció d’slowpitch, tres de sotball màster, un de slowpitch salut, i això ha sigut gràcies a poder comptar amb les persones arribades de països amb més tradició. Això sí, amb tot fem una labor social molt important, ja que acceptem a tothom, sovint tenim famílies que apunten al nen o la nena i no poden pagar, però els hi fem fitxa” ens comenta el president actual.
Fa 30 anys, l’Hospitalet va ser ciutat Olímpica. Precisament, en aquest aniversari, on la ciutat es va engalanar per rebre el millor beisbol, el club li hagués agradat estar en una situació millor. Però una cosa no va de la mà de l’altra. Segons el que es parla al club, l’impuls que havia de donar aquell fet es va quedar a mitges, almenys per la ciutat. Durant els actes de celebració del 25 aniversari dels JJOO, el CB Hércules va posar un estand, va portar els jugadors destacats d’aquells jocs, va preparar actes i va tornar a reivindicar el beisbol a casa. “Però ara si ve la selecció mexicana a fer tornejos van a Sant Boi o a Viladecans, no venen aquí” es resigna Giménez de Cisneros.
l’Hospitalet és la segona ciutat en habitants de Catalunya, i això li recorden molt a la Junta Actual de l’Hércules, que sap que malgrat tot, no pot competir amb els equips del Baix Llobregat. La promesa anual en la nit de l’esport sobre la creació d’un camp de gespa ressona en les orelles de tots i totes. “Jo penso que canviar la superfície no és complicat, ni tampoc car si trobes un projecte amb temps. De fet nosaltres mateixos hem portat estudis per posar gespa. Però de moment res, només s’ha pogut pintar un mural al vestuari, com els que veus als camps yankees” explica Giménez de Cisneros. Això sí, en els darrers anys, han pogut obtenir un contenidor nou on poder guardar el material.
Ara mateix, el CB Hércules compta amb 240 socis. El temor dels candidats actuals és que aquells qui porten més anys, un cop es canviï la Junta i si no segueixen entrenant, puguin decidir marxar. L’objectiu és recuperar situacions favorables, com la tornada del grup juvenil (on la gran majoria de les jugadores eren d’origen llatí i després de la pandèmia ja no van tornar a jugar), o també poder trobar sponsorització o acords amb les federacions catalana i espanyola per poder tirar endavant activitats que els ajudin, com a mínim, a mantenir-se. L’un, Guerra, és un ex jugador de tota la vida del club i se’l coneix molt. L’altre, Pingarrón, és veneçolà amb residència espanyola i aporta la idea fresca d’una zona molt arrelada al beisbol, amb intenció de potenciar també el softbol. Les cartes estan sobre la taula, el futur del CB Hércules es decidirà en un vot que pot canviar el destí de l’equip arrelat a la ciutat que va viure uns Jocs ara fa 30 anys.
