Tot va passar en els primers anys seixanta del segle vint. Tenien quinze anys i compartien carrer. El carrer anava de punta a punta del barri de La Torrassa. Havia portat nom de planta curativa i d’olor i en aquell moment tenia nom de general sanguinari. Van coincidir en aquell club renovat (que era més roig que escarlata) del capdamunt del turó. Allà es trobaven els divendres a la sala teatre que era la seu del club i de moltes de les seves activitats. També sortien d’excursió gairebé cada diumenge. Fins i tot van tenir la oportunitat de perdre’s, sols a la montanya unes quantes hores, mentre participaven en una marxa d’orientació.
Tot i la cançó de moda del Duo Dinámico, ella no ballava rock ni, malgrat en Serrat, no es deien cap mena de paraules d’amor. Tenien quinze anys, això sí, i es queien bé. Però allò no era amor. Per ser-ho, per ser amor calia un coneixement mutu, en tots els sentits de la paraula coneixement, que estaven lluny de tenir.
Xerraven de coses insubstancials mentre ell visitava amb qualsevol excusa la botiga d’ella, tan propera a les vies del tren i al pont del Metro. Alguna vegada, com de casualitat es tocaven les mans, tot evitant mirar-se. Els dies anaven passant i mentre ella sembla que anava centrant el seu interès el el món de la fotografia, ell, des de la fàbrica a Sants, iniciava un camí de reivindicació social i de clandestinitats.
Entre ells dos hi havia hagut enamorament o només un enlluernament? És difícil saber-ho. En tot cas, aquesta història els va servir per ajudar-se a construir-se i començar a ser. La vida va seguir per camins diversos. Ara, en el millor dels casos els hi queda algun record amb més o menys nostàlgies, o ni tan sols això.
Joan Font
