Els jardins de la biblioteca Can Sumarro, al barri centre, són un oasi. Literalment. Els arbres, les parets de la masia del segle XVI i les cases baixes d’una de les zones més antigues de la ciutat creen el miratge de ser a qualsevol altre indret. Uns jardins des d’on es veu el cel.
Aquest ha estat l’escenari d’una nova edició del Primavera in Black. I ja en van vuit. Enguany el negre ha tingut un sentit diferent. Entre la celebració i la tristesa. I és que el PIB ha estat un homenatge a Amadeu Casas, un mestre del blues i el jazz a Catalunya que va morir el passat mes de desembre. Casas havia tocat al Centre Cultural Collblanc – La Torrassa, al Centre d’Art Tecla Sala. Coneixia la ciutat. I, evidentment, els jardins de Can Sumarro.
Dissabte a la tarda. A l’entrada de la masia els controls sanitaris de rigor i Big Mama Montse, la presidenta de la Societat de Blues de Barcelona -entitat promotora del PIB- passant llista. Amb una jaqueta blava, llampant, de mestressa de cerimònies. Tres hores més tard estaria a dalt d’un escenari a rebentar de músics, cantant “it’s so hard to say goodbye”. Amb aquesta música les penes passen diferent. El record, com la llàgrima, entre l’alegria i la nostàlgia. “La música ens fa bé -diu la Big Mama al porxo de la biblioteca, pràcticament un backstage improvisat-. Aquest és un acte de memòria i agraïment a l’Amadeu”. El primer. Es nota per la quantitat d’amants de l’escena blues, alguna boina, samarretes de festivals de jazz i moltes mascaretes de la Societat de Blues.
The Midnight Rockets obre la primera tarda d’homenatge a Casas. Amb camises negres, perfectament llises, trenquen el primer silenci amb una harmònica i “blues, blues, blues”. Balta Bordoy a la guitarra i el saxofonista Big Dani Pérez els acompanyen a mig concert. Es nota la complicitat entre els músics, que arranquen els aplaudiments del públic després de cada solo.
Si algú no sabia que es pot aplaudir a mitja cançó, ara ja ho sap. El PIB té aquest aire que combina divulgació per als no iniciats, i qualitat i identitat per la gent del món del blues. “És una música que té un gran ventall d’estils, des del més clàssic fins arribar pràcticament al rock and roll” diu Núria Vila, Cap del Negociat de Recursos Bibliotecaris de l’Hospitalet.
Així és quan comença a caure la nit. The King is gone, amb Erxart Casas -filla de l’homenatjat- Jonathan Herrero i Xavier Soranells, canvia el registre i accelera les pulsacions. Tant que Herrero, cantant de la mítica banda A contra blues, diu que ha de baixar el ritme. “M’estic fent gran”, afirma amb el mateix posat que tindria en una sala de concerts petita, a tocar del públic. Ningú ho diria quan, per uns segons, canta amb un raig de veu fora de micro que se sent fins al final dels jardins. “The King is gone, the King is Amadeu”. Es nota que el troben a faltar, no només perquè ho diuen, sinó perquè han vingut amb ganes de passar-s’ho bé, de brindar-li un homenatge amb totes les lletres.
A la terrassa d’un pis del costat, que veu el concert des d’una perspectiva privilegiada, dues nenes petites ballen com si ningú les mirés. Als jardins costa més, asseguts en cadires de plàstic les cames es mouen, però no és el mateix. Herrero recorda una frase cèlebre de BB King: “Si no quieres recibir una respuesta que no te gusta, mejor no preguntes”. Doncs millor no preguntem per què no hi ha cervesa en aquest concert. Se l’ha trobat a faltar, però per unes hores el públic s’ha oblidat de la pandèmia.
