Memòria de les Llambordes

Petit record del batibull de les boletes de sutge del Fum d’Estampa

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Ernest Giménez

Allà pels començaments dels anys seixanta del segle passat, quan jo tenia set anys, se’m va quedar gravat en la memòria l’atrafegament que provocava a les veïnes del barri quan bufaven els vents del Garbí o Ponent i portava les boletes de sutge de la propera fàbrica del Fum d’estampa. Em recordo la primera vegada que vaig viure l’enrenou de les maleïdes

boletes de sutge. Jo estava malaltó i no havia pogut anar al col·legi, i, per no perdre el temps, feia els deures escolars al llit. De sobte, vaig sentir a la meva mare cridar: “Carmen, Rosita, Manuela, Pepita, Manolita! Afanyeu-vos i traieu la roba de l’estenedor! Que el vent està portant les boletes de sutge del Fum d’Estampa!

Aleshores, vaig sentir com totes les senyores sortiren a les galeries i començaven a fer els seus comentaris: “l’acabo d’estendre i està tota mullada, i si es queda enganxat el sutge, l’hauré de rentar de nou”. “Jo la tinc mig seca, però l’estendré al bany”. “La meva ja està seca, a punt per a la planxa”. “Quin horror el fastidiós Fum d’estampa”. “Gràcies, senyora Maria, per donar la veu d’alarma. Que bo que l’ha vist a temps, si no hauríem de rentar la roba de nou”, deien totes. “Ai, Senyor! Quin patiment!”, deia la meva mare amb la roba a la mà.

Quan va acabar el tràfec de la roba als estenedors, jo vaig sortir de l’habitació i li vaig preguntar a la meva mare quin era el problema del sutge i la roba. “Fill, que l’hauríem de rentar de nou perquè el sutge queda tan agafat al cotó que ni amb lleixiu se’n va. Has de fer diverses rentades perquè quedi la roba neta. És un desastre”.

Immediatament, em va fer una de les seves sentències: “fill, la vida és com aquest estenedor, tot està agafat amb pinces i sempre hi ha quelcom que ens ho posa ben difícil.

Nota:

Aquest escrit, a part de ser un record d’infantesa, pretén servir per reflexionar sobre la contaminació al barri, que no només tenia efectes sobre la quotidianitat, sinó també sobre la salut dels habitants i de la qual suposo no n’eren conscients. Evidentment, ni el govern municipal del règim dictatorial, ni la Governació de la regió els importava el menys mínim el que li pogués passar a la població envers la Salut.

El més xocant és que l’any 1987 es va construir l’Institut Margarida Xirgu en part del solar de la fàbrica i es va haver de tenir tancat durant força temps perque els alumnes es marejaven. I el que és més incomprensible és que, per casualitat, va caure una paret de contenció fronterera a l’edifici i es va descobrir sota terra una càmera de 50m³, 50.000 litres, plena de naftalens i altres pous cecs replets de matèries contaminants. Evidentment, que si des del consistori haguessin consultat als veïns del barri, aquests els haurien informat del que hi havia en aquella fàbrica i la seva Història. Però, com sempre, es fan les coses menystenint a la població. (opinió personal).

El Fum d’estampa la va crear Joaquim Rosich l’any 1850 i fins a l’any 1957 no constava registrada en cap estament municipal ni d’Indústria.

Això sí, va deixar quasi dos segles de vivències poc agradables entre el veïnat.

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat