Magí Garcia, conegut artísticament com a Modgi, és un dels nous humoristes catalans més influents. És una de les cares de La Sotana, programa d’humor esportiu autogestionat després de veure com els feien fora de diversos mitjans, i de l’Està Passant a TV3. Criat al barri de Collblanc, Garcia creu que “és mentida que al cinturó roig només es parla castellà” i per a ell és la llengua “normal” per fer humor, encara que no sempre ha estat així. Districte7 ha parlat amb ell sobre la ciutat que l’ha vist créixer, el seu humor i un món ple d’egos i personatges.
Algunes vegades has comentat que ets de l’Hospitalet però no en fas bandera
No m’agrada gaire l’orgullo de patria chica, però no me n’amago.
Encara vius a l’Hospitalet?
Vaig néixer i criar-me aquí perquè els meus pares hi vivien. De fet el meu pare encara hi viu, té un bar al mercat de Collblanc. He estat allà treballant, he mamat bastant de barri.
Com veus la ciutat a dia d’avui?
Urbanísticament és un rentat de cara increïble. Barcelona va tenir els jocs olímpics i l’Hospitalet va anar uns anys per darrera. Recordo que davant de casa meva hi havia una fàbrica abandonada que era un picadero de ionquis i ara hi ha una plaça, amb el seu parc. Urbanísticament ha canviat molt. A nivell de segregació i canvis més profunds no tant, hi ha molta feina per fer.
Hi ha la imatge que l’Hospitalet és insegur. Quin és el record de la teva adolescència, era tan diferent?
Per mi és mentida. Estàvem molt pitjor abans, m’atracaven cada dos per tres al barri. Però els anys 80 i 90 eren pitjors que ara. Sí que crec que el discurs de la inseguretat, és un discurs que la dreta sap que funciona molt i que si a sobre ho salpebres amb una mica de criptoracisme, electoralment et surt súper a compte. Però crec que és mentida, a l’Hospitalet s’hi viu molt millor que abans.
Com és això que un còmic de l’Hospitalet triomfi parlant només en català?
Triomfi…
Et van bé les coses.
Sí. És natural. S’ha creat el discurs que al cinturó roig només es parla castellà i és mentida. És com dir que a Gràcia només es parla català. Jo a casa he parlat català tota la vida, al mercat de Collblanc el català és la llengua que més se sent. A l’escola sí que parlàvem tots en castellà, però al final d’una manera natural he fet amics amb qui parlo en català i he anat fent coses amb ells.
Fent stand up comedy vaig notar que era tot en castellà. Jo al principi també actuava en castellà i passar al català va ser un canvi conscient que vam fer amb els del soterrani, sobretot per l’impuls del Josep Català. Hi havia un punt d’activisme, de pensar que no és normal que facis molta part de la teva vida en català i en canvi quan fas comèdia no t’expresses en la llengua en què penses.
Tens referències còmiques a l’Hospitalet? Famosos o no.
Al mercat hi ha catxondeo, però lo meu és bastant diferent perquè no soc el típic canallita de bar. Jo era un tio trist i deprimit que vaig començar a veure que als Estats Units hi havia còmics que estaven tristos o cabrejats i feien comèdia. Vaig pensar que jo també ho podia fer.
Això que estàs trist i deprimit, és un personatge que t’has muntat o és la teva història real?
Quan em poso a escriure o a parlar és el que em surt. Quan veus que funciona, evidentment, afegeixes molt més carbó a la caldera perquè veus que aquest tren funciona de puta mare.
No tenia un pla de dedicar-me a la comèdia, tenia una espina clavada i volia provar l’stand up. Quan veig que funciona sí que hi ha bastanta part de personatge.
Una part d’aquest personatge serveix per fer visibles els problemes de salut mental o emocional?
Sí, crec que hi ha massa estímuls optimistes. El pessimisme és un tabú. En trobades socials, sempre que em presenten a algú m’acaba passant que acabem en algun lloc fosc i depriment. Com que he tallat el rotllo. Els temes que t’uneixen amb qualsevol persona són els temes xungos. Tots ens hem de morir o tenim pors. Sí que hi ha un punt que el divertit de la comèdia és dir les coses que són massa fortes per dir-les en una conversa d’ascensor.
Però no ho fas a l’estil Bukowski.
No, el rotllo de l’enfant terrible és cutríssim. A part, tots els enfants terribles ja són senyors de 40 anys. No són ni enfants ni terribles, són adults lamentables. Tot això és pretensiós, creure’t com una mena d’heroi rebel perquè et passa el mateix que a tothom però nosaltres som prou durs com per tirar endavant i anar a currar cada dia i tu estàs tot el dia plorant, no ho comparteixo.
Entres al món de la comèdia després d’estudiar Sociologia. Et serveix d’alguna cosa?
Estudiar entre moltes cometes, perquè bàsicament anava a fumar porros. És un concepte molt pretensiós, però et dona un “corpus teòric” per poder parlar de coses. Potser el que et dona estudiar coses d’aquestes és que prens més consciència que tot és una merda a nivell planetari. Potser necessites una mica de distància per no deprimir-te i això la comèdia t’ho dona, però no sé si hi ha una influència directa.
T’ha influït fer humor des de l’Hospitalet i no des d’un barri benestant?
Realment creuar la Riera Blanca o altres carrers era creuar un riu cap a un altre poble completament diferent. Ja no et dic la Diagonal. I crec que sí, és més interessant si la comèdia té aquest punt de ràbia. Sempre és bo tenir ràbia contra els rics, és una cosa legítima i el motor de la història.
A mi els còmics de dretes no em fan gràcia, no em semblen divertits. És humor autocomplaent, i si no hi ha problemes a mi no em fa gràcia.
Aquest era l’ambient del teu grup d’amics?
Era bastant quillo. Segurament si hi hagués algun pijo al grup, jo seria el més pijo perquè els meus pares tenien un bar. Jo no he passat penúries. Però sí que l’ambient era d’estar al parc fumant petes i amb la moto. El dia que podies anaves a la bolera, això era el màxim luxe. No sé, a mi sempre m’han caigut malament els pijos, no sé si és consciència de classe o que em fan ràbia, però sí.
El teu humor va ple de temes socials i polítics. Sense humor es pot parlar d’aquests temes amb tanta facilitat?
Crec que sense humor es pot parlar amb més facilitat. Si dius les coses seriosament sembla que estiguis exercint el teu dret d’expressió, i Eduardo Inda viu d’això. En canvi si dius les coses còmicament comença a estar més perseguit perquè els fa ràbia. “Hosti, aquest tio a sobre es catxondeja de la situació aquesta”.
La comèdia va bé per expressar aquests temes. Tu no pots fer riure i a la vegada ser pretensiós o avorrit, i això t’obliga a depurar molt el missatge que estàs enviant perquè arribi a tothom. Si no t’arriba no et fa gràcia. És una bona manera d’expressar-ho però no la única, hi ha gent que ho està treballant seriosament.
Com porteu la llibertat d’expressió? Us autocensureu?
A La Sotana hem perdut bastant la por perquè en Laporta ens va prometre, cara a cara, que no ens denunciaria. De moment amb això hem perdut la por.
A la tele el que passa és que el judici encara està pendent. Clar, és una merda. El que crec que fan justament és estirar-ho al màxim perquè saben que mentre no hi hagi resolució judicial tu tens por. El que busquen és que tinguis por. Has de donar més voltes per intentar dir el mateix. De totes formes per alguna cosa la tele és un mitjà generalista i l’altre no. Quants més diners hi hagi, i si a sobre són públics, més controlat estaràs.
Com veus l’escenari polític actual?
Abans es deia ‘el govern dels millors’, ara crec que és el govern dels que queden. Bàsicament hi ha gestors de perfil baix. A nivell d’independentisme hi ha un moment en que la penya intenta assumir, cadascú a la seva manera, una derrota històrica. Hi ha gent que ho està assumint d’una manera més cínica o pragmàtica i hi ha gent que segueix sense assumir-ho. Cada partit i col·lectiu de manera diferent.
A nivell d’ajuntament és que Hospitalet és un regnat del PSC. No m’estranyaria que el proper alcalde fos el fill de l’alcaldessa actual. Sí que em sembla que tant a l’Hospitalet com a Barcelona hi ha una obsessió per l’urbanisme. I crec que és perquè quan es retiren els polítics els encanta passejar-se i dir “mira, això ho vaig fer jo”. És molt més fàcil això que dir que vas fer una llei antidesnonaments que va funcionar, perquè és menys tangible.
Dius que l’humor en clau política no pot ser pretensiós. En un món on l’ego és molt important, com es gestiona?
Fatal. Hi ha moltíssima penya que està boja i borratxa d’ego. I els que tenen més ego són els que diuen que no en tenen, no hi ha cosa més pedant que dir que no tens ego. Com es gestiona? Suposo que intentant no convertir això en la única cosa de la teva vida. Jo segueixo tenint amics de l’institut, a la meva dona la vaig conèixer molt abans de tenir aquesta feina. En el fons ets una persona com qualsevol altra que el teu curro fa que tinguis més visibilitat, i ja està. Jo també ho gestiono menjant.
Més enllà de l’ego i de la marca personal, què hi ha al món de la comèdia?
Hi ha comunitat, mola bastant perquè abans no n’hi havia o era una comunitat molt tancada. Al fer-ho en català s’ha sumat gent que tenia ganes de provar-ho. També perquè aquest país és molt petit i et coneixes amb tothom. Ens ajudem, ens passem bolos si no els podem fer, ens donem un cop de mà i la majoria som amics.
Com és la cara B del vostre món? Teniu un ritme i rutina de treball?
Ara treballem des de casa, però abans era fer una reunió d’idees al matí i 8 putes hores davant d’un ordinador. Escrivint en una oficina amb llum artificial blanca, que és la cosa menys inspiradora del món. Zero glamur. Per això m’ho passo molt bé a La Sotana i al Soterrani perquè allò sí que és estripar. L’altre és una feina i has de ser capaç de desenvolupar l’habilitat de treballar davant d’un ordinador, amb 15 persones més. Com si estigués fent excels però amb acudits, la qual cosa no crec que sigui gaire sana pel producte, però és com els agrada treballar.
Tu també ets guionista de còmics, com lliga amb la comèdia?
Sí, al Jueves, encara hi treballo. Per mi va ser el primer curro de fer riure remunerat, una escola increïble. El còmic t’obliga a tenir la idea súper perfilada abans d’escriure-la, fer-la el més curta i entenedora possible. L’has de tenir tant clar que literalment és una imatge. Això m’ha ajudat molt a escriure stand up. Coses que tu creus que són un acudit, encara no ho són. Has de pensar-hi, netejar-ho, fins a treure la imatge.
Què diries a algú que està començant en el món de la comèdia?
Que no faci merda. Que no faci els típics acudits costumistes i fàcils que s’han fet cinquanta mil vegades. Que digui coses que li fan por i que vagi a open mics. On més he après és a micros oberts, vas amb un text que no saps com sortirà i veus com reacciona la gent. Un tio, una tia, que no coneixies de res i flipes. Va una persona més famosa i es fot una hòstia que flipes. Vull dir, l’open mic és la forma més justa de posar a prova la teva comèdia.
Tot el contrari a l’oficina amb llum artificial.
Exacte, i lo guapo és que si ets una mica conegut et donen els dos primers minuts de gràcia però a partir del tercer et jutjaran igual que a una altra persona. O més.
