Des de l’inici del confinament a causa de la pandèmia, a la Biblioteca de Bellvitge es van començar a fer lectures per telèfon per a aquelles persones que ho necessitessin. Dos anys després ens expliquen la seva experiència.
Al març del 2020 amb l’establiment de l’estat d’alarma i el confinament, les biblioteques van quedar tancades i moltes persones es van quedar sense el recurs d’anar a buscar llibres. En aquest context, la Mireia Rojo, bibliotecària a Bellvitge, va veure que altres biblioteques de l’estat havien començat una iniciativa de lectura telefònica pensant sobretot en la gent gran que vivia sola i no podia sortir. Sense dubtar, ho va proposar a la seva directora, la Lola Vimes i l’Adela Tauste es va engrescar. Les tres treballadores de la biblioteca de Bellvitge ho van comentar als seus companys i la idea va quallar. De seguida ho van fer extensiu a la xarxa de biblioteques de la ciutat i van posar fil a l’agulla. De sobte, hi havia unes 10 persones disposades a llegir a tota la xarxa de biblioteques locals.
En un primer moment van crear un formulari on l’usuari demandant havia de posar les seves dades. Posteriorment, se’ls feia una petita entrevista per a veure quin tipus de lectures volien: novel·la, poesia, en català, en castellà, etc, i quins dies i a quines hores els hi anava millor. Però és clar, hi havia un problema, els llibres estaven a la biblioteca. Així que cada bibliotecari va fer una llista amb els llibres que tenien a casa, de la seva biblioteca particular.
La Tanit, una de les companyes, va fotografiar les caràtules i va fer un petit resum per a que els usuaris poguessin escollir el llibre que volien escoltar. Un cop decidida la lectura, es feia dues trucades a la setmana d’uns trenta minuts de durada. Avui, després de dos anys, aquestes trucades són d’una hora.
Passat el confinament més estricte es van començar a obrir les biblioteques i no totes les de la xarxa local van poder mantenir aquesta activitat. Només la biblioteca de Bellvitge va continuar fins avui. Tot gràcies a aquestes tres dones però també als seus companys perquè sí bé “L’Adela i la Mireia són l’ànima d’aquesta iniciativa” ens diu la Lola, també cal el recolzament de la resta de companys, ja que mentre elles estan una hora llegint són absents de les seves funcions habituals i recau més feina sobre ells. “Tot l’equip està molt orgullós i no es queixen perquè elles se’n van a llegir” ens diu la Lola.
Mentre parlo amb elles m’adono de l ’orgulloses i contentes que es senten amb aquesta feina, els brillen els ulls. I no és per a menys. Aquests usuaris podrien haver fet servir els audio-llibres però no seria el mateix. La seva feina va més enllà de llegir a persones amb dificultats de visió ja que elles ajuden a molt més, també ajuden a pal·liar la solitud, els donen estimulació cognitiva, socialitzen i parlen de les coses que els preocupen, com ara la guerra d’Ucraïna. Les dues han creat vincles amb els usuaris als que truquen i tot i que no es coneixen personalment després d’aquests dos anys pensen que potser un dia ho faran.
Disposen d’una llarga llista de voluntaris per a llegir, molts més que demandants. Això també es deu a que és difícil arribar a l’usuari. Persones molt grans que no poden llegir per sí soles, necessiten d’un intermediari que faci aquesta connexió. Entres els casos que atenen hi ha familiars que demanen que es llegeixi als seus pares o tutors de tallers de memòria o cuidadors. Així que voldrien ampliar el servei però no resulta fàcil.
Tenen moltes anècdotes que explicar. Per exemple, a la Salvadora li encanta la novel·la romàntica i riu molt i para la lectura per fer comentaris divertits i còmplices amb l’Adela, “ella s’ho passa molt bé perquè riu molt i a mi se’m passa molt ràpid”.
En Rafael que es dormia mentre el llegien poesia i havien de penjar perquè no el podien despertar. Adela explica que “intentava fer pauses però es quedava dormit. ¿Rafael, estás ahí?”. El senyor que no volien que li llegissin per molt que la seva filla insistís. I les que queden per passar, perquè mentre l’Adela i la Mireia mantinguin amb aquesta vocació, hi haurà moltes més.
Acompanyo a la Mireia fins a un despatx de la biblioteca. Són les 19 h i estem a porta tancada. Silenci. La Mireia es prepara per trucar a la Salvadora a la que regalarà una hora dels seus ulls i la seva veu afectuosa per llegir-li el darrer llibre que han escollit.
De sobte, despenja i marca el seu número de telèfon, es sent la veu joiosa de la Salvadora saludant-la i preguntant com es troba. Es percep com la Mireia se l’aprecia amb el seu somriure dolç. Un cop fetes les salutacions va per feina; “Salvadora, avui anem per la pàgina 11, capítol nou” i comença la màgia de la lectura telefònica.
Foto: Bibian Escudero