Recomanacions Literàries

Douglas Stuart: antiherois de la classe obrera 

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Glasgow a les dècades dels 80 i 90 era una ciutat derrotada social i emocionalment. Les polítiques neoliberals i el desmantellant de la indústria pesada del nord de Gran Bretanya per part dels governs de Margaret Thatcher van sumir a l’atur i la pobresa diverses comunitats, especialment del nord d’Anglaterra i Escòcia. Amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher el 1979 l’atur va créixer fins al 141% i només tres anys després el nombre de desocupats al Regne Unit era de tres milions i mig. Aquell mateix any va esclatar la Guerra de les Malvines que curiosament va propiciar un bàlsam per a la primera ministra quan la seva popularitat estava als índexs més baixos. Fins a 1990 l’anomenada Dama de Ferro va governar el país fent honor al seu sobrenom. Això sí, la seva mà de ferro va escanyar bàsicament als sectors més precaris de la població fent la guerra als sindicats de miners o deixant sense feina i prestacions socials a les classe treballadora. 

Douglas Stuart és fill d’aquest context social i d’un entorn, el dels barris més empobrits de Glasgow, que el va marcar de manera irremeiable. Actualment l’escriptor escocès viu a Nova York i a banda de la literatura es dedica al món de la moda com a dissenyador. Però no només no ha oblidat mai els seus orígens sinó que ha bolcat a la literatura la seva manera de passar comptes amb el seu passat. I de què manera ho ha fet. Anant a la jugular del seu conflicte personal i social. Stuart s’ha capbussat sense romanços ni floritures al món literari amb un pla que té molt de revenja. Amb la seva primera novel·la, La història d’en Shuggie Bain (2020) va deixar commocionada bona part de la crítica literària per la cruesa i el realisme de la seva escriptura. La novel·la va guanyar el prestigiós premi literari Booker i el nom de Douglas Stuart va escalar a les primeres planes dels suplements literaris. 

Hom podria pensar que la literatura de Douglas Stuart respon a un acte de reivindicació de les perifèries urbanes o d’un palès orgull de barri. No és ben bé així. A les novel·les de l’autor de Glasgow el barri no és un territori idíl·lic ni idealitzat. Més aviat és un espai desolat on conflueixen misèries humanes com la violència de gènere, les pallisses a l’àmbit familiar, les violacions, l’alcoholisme, el sectarisme entre comunitats religioses, els casos de pederàstia, l’abús infantil, el racisme, l’homofòbia o el masclisme. És ben cert que al darrere d’aquesta realitat tan feridora i amarga hi ha un rerefons social, de pèrdua dels llaços comunitaris, de marginalitat, de vulnerabilitat estructural i de la manca més absoluta d’expectatives de futur. Ara bé, més enllà de l’anàlisi social i de classe que hi podríem fer nosaltres com a lectors, crec honestament que aquesta no és la pretensió de Douglas Stuart com a escriptor. Els seus llibres són un mirall a un món sense esperança. És tracta d’una mirada més humana que no pas polititzada. 

Deia Douglas Stuart quan va publicar La història d’en Shuggie Bain que la seva intenció no era la d’escriure un llibre sobre política sinó sobre l’amor d’un fill a la seva mare, però que no podia comptar res sobre l’amor al Glasgow dels 80 sense ser polític. Tanmateix aquí el terme polític és més personal que no col·lectiu o des del subjecte poble. Això no vol dir que als llibres de Douglas Stuart no es trobin acurades reflexions de classe. Ans al contrari, les seves dues novel·les són profundes radiografies de classe, de les condicions de vida d’una classe treballadora desposseïda dels drets i de les necessitats més bàsiques. El que no trobarem, però, és un discurs polític alineat amb la classe treballadora. Trobarem més desolació que proclames. 

La segona novel·la de Douglas Stuart era sens dubte un llibre molt esperat. Un lloc per a en Mungo (2023) presenta certa continuïtat argumental amb la primera novel·la. Si a La història d’en Shuggie Bain Douglas Stuart ens narrava els daltabaixos afectius d’Agnes Bain i del seu fill Shuggie a la següent novel·la ens transporta a una dècada posterior, la dels anys 90, per endinsar-nos en la vida de Mungo Hamilton, un adolescent de família protestant que, malgrat les pressions socials, descobreix la seva sexualitat i acaba mantenint una relació sentimental amb un noi de religió catòlica. Hi ha un nexe comú entre les dues novel·les: les mares. Tant la mare de Shuggie com la de Mungo són dones alcoholitzades i destrossades per un entorn familiar i social que les ha portat a la beguda com a refugi d’unes vides trencades. 

L’alcoholisme tractat des d’una perspectiva de gènere és un dels tabús socials que trenca Douglas Stuart. L’addicció a la beguda d’una dona, i en aquest cas d’una mare, rep el judici inapel·lable de la societat, molt més sever que el que rebria un home. Les escenes dels caps de família emborratxant-se diàriament i gastant els diners de les exigües prestacions socials als clubs de miners són part del paisatge i estan socialment acceptades. En canvi, en el cas d’una dona ha de viure el seu alcoholisme amb el remordiment i la culpa, constantment assenyalada per desatendre l’educació dels seus fills. Davant d’això, tant Shuggie com Mungo es desviuen per les seves mares, les estimen amb passió i pateixen més que cap altre membre de la unitat familiar els problemes d’elles amb l’alcohol. Encara que en aquest punt Douglas Stuart tampoc idealitza la realitat. Shuggie i Mungo senten un gran amor per unes mares que molt sovint demostren el seu egoisme i que en el cas, per exemple, de Maureen Hamilton, la mare de Mungo, acabarà sent una de les responsables dels abusos sexuals que patirà el jove Mungo a mans de dos veïns pederastes. 

La tensió religiosa i política entre catòlics i protestants és un altre dels elements que lliga les dues novel·les de Douglas Stuart. Sense arribar, òbviament, al sectarisme ni a la segregació d’Irlanda del Nord, la ciutat de Glasgow era i és avui dia una ciutat amb dues comunitats ben marcades: els catòlics d’origen irlandès i els protestants partidaris de la unitat amb el Regne Unit. La rivalitat entre els dos equips de futbol de la ciutat, el catòlic Celtic i el protestant Rangers, traspassa els límits de l’esport i representa la fractura social que es viu entre les dues comunitats. A Un lloc per a en Mungo aquest conflicte el trobem a les batusses de carrer entre joves catòlics i protestants. El mateix pare de  Mungo va morir en una d’aquestes baralles entre bandes sent ben jove. El germà de Mungo, Hamish Hamilton, és un dels líders de les bandes protestants de Glasgow i representa el seu paper amb tota la crueltat i indiferència cap al patiment aliè. En certa ocasió Mungo li pregunta al seu germà per què es barallen amb els catòlics, si és per una qüestió d’honor o per la defensa del territori. El germà contesta que no ho sap ben bé, però que s’ho passa “de puta mare.” És a dir, d’una disputa amb un component polític i social latent passem a la violència més gratuïta sense cap significat ni contingut ideològic. Aquest també és el Glasgow de Douglas Stuart. 

La novel·la Un lloc per a en Mungo és un cop de puny literari a l’estómac de la societat i de bona part de la industria del llibre. Les vides de les classes populars més precaritzades no acostumen a ser les protagonistes del món literari. Escriure sobre classe obrera i diversitat és encara més inusual. Alan Sillitoe als anys 50 o Irvine Welsh als 90 van retratar la vida a les perifèries de les ciutats industrials però la seva òptica no deixava de ser clàssica a l’hora de descriure unes masculinitats violentes i tòxiques. Certament aquesta visió també és molt present a les novel·les de Douglas Stuart però, al mateix temps, se’ns parla d’altres realitats més invisibilitzades i desconegudes: les diversitats al sí de la classe obrera. Això trenca amb els estereotips i el paternalisme que generalment han mostrat la literatura i els autors de classe mitjana al parlar de la nostra classe. Superar aquest relat tan tòpic és una de les aportacions més valuoses de la literatura de Douglas Stuart. Un autor que ens parla de les nostres mateixes contradiccions: les dels herois però també les dels antiherois de la classe obrera.  

L’Hospitalet de Llobregat, abril de 2023. 

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat