Sovint arribem als llocs de destinació –i, en el cas de la nostra protagonista, ja veureu, també de destí- per camins poc comuns, però com que el cas és arribar-hi ho donem per ben emprat. L’Ana Val Guzmán va arribar a les entitats de cultura popular i tradicional de la mà de la seva filla. O més ben dit, amb la seva filla a collibè, que era ben petita quan va entrar a la colla de diables de l’escola. I això va capgirar la vida de l’Ana, que ara com ara pertany a quatre entitats. És tota una activista de la cultura popular, un tret que potser la defineix millor que cap altre.
A quantes entitats de cultura popular pertanys, les podries repassar?
Doncs, mira, estic a Folcat Diabòlic, a la Talaia, l’associació per les festes del Centre, al grup de gegants Manotes, de Tro, i també a l’Àliga, que és una de les figures que forma part del bestiari de la ciutat
Aquesta implicació teva, podríem dir d’activista de la cultura popular, està per sobre de la mitjana, no?
Vejam, conec gent que està a dues entitats, així que potser sí que estic una mica per sobre perquè en formo part de quatre i el meu cas podríem dir que és un xic singular, sí (riu). Però, vaja, ja dic que sí que conec força gent que està a més d’una entitat de cultura popular i tradicional.
I en totes aquestes entitats que esmentes, quin és el teu paper, la teva funció o la teva tasca específica?
Doncs, a Folcat abans feia percussió però vaig haver de deixar-ho perquè per la feina no podia assajar prou i ara em dedico més aviat a fer tasques de suport, A l’Àliga soc una de les puntes. I a Manotes soc portadora i també faig tasques de suport.
Quan et va picar el cuquet, quan vas començar a interessar-te i a engrescar-t’hi en la cultura popular?
Doncs em va venir de cop. La meva filla anava a escola al Patufet i allà tenen colla de diables. A la meva filla des de ben petitona li havien agradat molt els diables i quan va sorgir la possibilitat, amb 8 anys, de poder entrar a la colla, doncs es va presentar i va poder entrar-hi. I a partir d’aquí, com que la colla és una activitat extraescolar, sempre cal una mica de suport de les famílies per poder sortir al carrer amb els tabals i tota la resta de coses. I, com et deia, a partir d’aquí, vaig continuar. I fins i tot quan la filla va acabar l’escola ens vam apuntar a Folcat Diabòlic.
O sigui que t’hi va portar la teva filla…
Sí, a l’inici va ser per acompanyar la meva filla, però, més endavant, ves per on la meva filla va marxar de Folcat i jo m’hi vaig quedar, vaig continuar perquè m’agraden les activitats de carrer.
En tens cap entitat de preferida o que li puguis tenir una estimació especial per la raó que sigui?
Tenia una d’especial. A mi Folcat m’agradava molt, molt, molt, però molt i era la meva preferida quan jo era tabalera, però ja he dit que vaig haver de deixar-ho perquè em costava compaginar-ho amb la feina. I, de fet, m’anava d’allò més bé tocar el tabal perquè tinc dislèxia i tocar el tabal m’ajudava molt en termes de mantenir la coordinació dreta esquerra i la concentració. I ara m’agrada moltíssim sortir amb l’Àliga perquè podríem dir que és una cosa més seriosa o més solemne, que ara que soc una mica més gran, doncs potser em resulta més escaient. Però, al capdavall, és fer cultura popular i representar igual la ciutat, però d’una altra manera.
Per què la predilecció per fer de tabalera?
Jo recordo que a mi m’agradava, per exemple, quan sortíem per la rambla i jo anava amb el tabal, interactuar amb la gent, fer fins i tot una mica de conya amb la gent, perquè s’hi engresquessin en l’activitat i gaudissin de l’ambient festiu. I aquest ‘subidón’, és el que més m’agradava.
T’hi vas engrescar per, diguem-ne, consciència de país o com a forma de socialització i d’esbarjo?
Doncs, totes dues coses. D’una banda, hi ha una raó particular perquè estàs fent una cosa que t’agrada. Però també vols que la resta de la gent ho vegi i li comenci a agradar també i, sobretot, que vegin que això ho fem aquí, que forma part de la nostra cultura, de les nostres tradicions.
Què t’aporta a tu a nivell personal dedicar bona part dels teu temps de lleure a la cultura popular?
Aviam, si et dic que sempre tinc moltíssimes ganes d’anar a tots els aplecs, trobades, cercaviles, etc. t’enganyaria. Et poso un exemple: dissabte passat vaig treballar de les 7 del matí fins a quarts de 3 i el cas és que havíem de sortir al cap de mitja hora cap a Manlleu amb els ‘Manotes’ de Tro i potser en aquell precís moment m’hagués agradat quedar-me a casa, si et soc sincera…
Però tot i així ho fas…
I tant! És que és només aquell moment de cansament o de defalliment, que dius no puc, però tan bon punt em poso la camisa ja se’m passa tot i llavors sempre acabo dient allò de “Som-hi, marxem”. I una vegada ens posem en marxa tot queda enrere i de seguida penso en passar-ho bé i prou.
Enguany, el Dia de la Dona ha posat el focus en les entitats de cultura popular, què t’ha semblat?
M’he sentit representada, sí, perquè vaig pensar que allò era com deixar ben clar que les dones també pertanyem i som part essencial de la cultura popular a casa nostra. Perquè abans veies diables i no n’hi havia dones, veies trabucaires i no n’hi havia dones… O sigui que crec que ha estat una bona manera de reconèixer que sortim al carrer igual, que podem agafar un trabuc igual, que podem fer ballar un gegant igual, que també som allà, en totes aquestes activitats.
Has vist el mural reivindicatiu que en aquesta direcció s’ha fet al parc de la Serp, al barri de Sant Josep?
L’he vist i em sembla que encara en caldrien més, no tan sols un (riu). Però com a iniciativa, la trobo bé.
Creus que hi ha discriminació de qualsevol tipus, en el món de les entitats de cultura popular i tradicional, sou entitats paritàries o encara no? Per què creus que encara hi ha o sou menys dones?
Això ja està començant a canviar i diria que també els homes comencen a obrir-se una mica més. Però, tot i així, en general encara hi ha moltes menys dones que homes en les entitats. Al grup de trabucaires, per esmentar un cas, crec que son 8 homes i només 4 dones. Les dones encara no disposen del mateix temps lliure que els homes perquè han de fer-se càrrec de la majoria de tasques de la llar i de cura de la família i això és un escull gros, una discriminació indirecta.
I pel que fa al moviment LGTBI+, com està reaccionant el vostre món davant d’aquesta realitat social?
El que puc dir és que a les colles en que hi soc tenim persones de totes les opcions afectives i crec que hi ha la mateixa diversitat que trobem a la societat actual. Que jo pugui ser en una colla en què hi ha dos noies o dos nois que puguin ser parella i que tothom ho vegi d’allò més normal, em sembla que és una mostra de molt bona salut social. I, ja dic, em sembla una cosa estupenda.
Creus que per a persones nouvingudes entitats com les teves poden ser una bona eina d’arrelament?
Penso que sens dubte és una bona eina. Per què, doncs perquè hi ha molta gent que ha vingut de fora que té molt bagatge de cultura popular del seu país d’origen i tan bon punt entren en una colla, en una entitat d’aquí, son els primers a entendre com és d’important mantenir i mostrar la cultura, els costums, el folklore d’aquí, de casa nostra, fins i tot, ves per on, més que nosaltres… I a les nostres colles, la gent que hi ha entrat s’ha integrat d’allò més bé i fan com la resta.
Ho aprecien, doncs…
Jo crec que sí. Per exemple, a Barcelona, les entitats de gent que ve què sé jo del Perú o de qualsevol altre país els agrada mostrar-nos la cultura que tenen, els seus balls, els seus vestits, els seus menjars… i aquesta sensibilitat també la tenen quan entren en una entitat de cultura catalana.
Fa poc que hem celebrat les Festes de Primavera, dates suposo que especials per a vosaltres, oi?
Les Festes de Primavera tenen una significació molt important perquè per començar son 4 dies de molta intensitat perquè mirem de participar en tot allò que podem i més i tot… A ‘full’, que diuen.
I tenint en compte el calendari de festes majors, que sempre inclouen propostes de cultura popular i tradicional, com es presenta la temporada de primavera i estiu, teniu l’agenda atapeïda?
Doncs, ara al maig ja començarem, que tenim la trobada nostra de gegants, de Manotes, que fem una trobada al parc de la Serp. I a partir d’aquí, en efecte, ja començarem a mirar cap a les festes dels barris. I, en el meus cas particular, sobretot la del Centre perquè a La Talaia ja estem començant a mirar grups de música que puguin venir a tocar, a preparar els carrers per a la revetlla, etc.
A banda del Centre, la resta de barris també inclouen cultura popular a les seves festes majors, no?
I tant, de fet, Sant Josep, per exemple, té la seva colla de diables, la Florida té els seus gegants, igual que Santa Eulàlia, que també té els seus diables. I està que bé tot això es vegi a les festes majors.
Al teixit associatiu sempre es parla de les dificultats per poder dur a terme el relleu generacional, en les entitats a les quals pertanys es dóna aquesta situació o hi ha prou gent jove?
Jo parlo pel que he viscut i, per exemple, a La Talaia el Ricard Monrós, després de no sé si eren ja 20 anys va plegar i la nova junta és tot gent jove, així que la festa major del Centre ara és de gent jove.
No em referia tant a les juntes, sinó a la base de les entitats, hi ha prou gent perquè hi hagi continuïtat? I si hi ha prou gent jove, des del teu punt de vista, què creus que els motiva o els engresca?
El meu parer és que hi ha gent, hi ha gent… Folcat, per posar només un exemple, té molta gent que va pujant. I Talaia que era potser l’entitat de gent de més edat, ja t’he dit abans que ara té gent jove al capdavant. Vull creure que la principal motivació és que els agrada la cultura popular i tradicional. Però, també crec, i és ben comprensible, que un altre aspecte important és la possibilitat de conèixer gent nova, de fer una colla d’amistats i també, és clar, de gaudir de la gresca, perquè totes hem estat joves i a banda de sortir al carrer i fer el que fos bé que ens agradava que al final hi hagués un concert, que poguéssim prendre alguna cosa… I ara passa igual.
En aquesta època de tanta oferta cultural i de lleure i de lleure audiovisual i de consum ràpid, quin sentit creus que té encara avui l’opció de sortir al carrer a veure, posem per cas, un cercavila?
Sí que és cert que sembla que el lleure actual sigui, bàsicament, a través de les pantalles i, a més, de manera gairebé individual. Però crec que no tothom vol això. I, com et deia abans, a mi no hi ha res que m’agradi més que sortir, viure el carrer, veure al cel, veure gent i interactuar-hi. I crec que sempre hi haurà gent que vulgui això, que no vulgui perdre-ho. I si t’agrada aquesta manera de gaudir de la vida, una entitat de cultura popular és potser la millor opció.
Fins quan t’hi veus participant activament en aquestes entitats de cultura popular i tradicional? Has estès o transmès aquesta passió teva a algú més del teu cercle familiar o d’amistats?
Doncs, ja veuràs com el meu nebot m’agafarà el relleu, perquè quan surt al carrer i veu diables sempre em diu “Tata, jo vull, jo vull, jo vull…” (riu), o sigui que potser sí que serà una mica així com jo. I jo ara tinc 55 anys i mentre pugui caminar allà hi seré, o sigui ‘hasta que el cuerpo aguante’.
