Hi ha un tresor, per sobre les vies que obren les venes de la nostra ciutat. Els joves, nascuts o nouvinguts, que demanen pas creixent enmig d’unes condicions socioeconòmiques molt dures i unes barreres culturals i lingüístiques importants. Ells seran els que sostinguin el barri d’aquí uns anys. Aquests, acumulen experiències i viuen de manera singular i complexa. Enmig de tot plegat, l’ensenyament. Quatre parets dins les quals es comparteixen coneixements i vivències, de 8 del matí a dos quarts de tres, de dilluns a divendres. On es busca donar eines a aquests joves per a que puguin obrir-se pas en un món salvatge que sembla que els colpegi amb especial força a causa de les seves singularitats.
A l’institut, on es parlen i es viuen més llengües i cultures de les que s’ensenyen, és ben complicat esgarrapar alguna paraula de català fora les aules. L’aprenentatge no es pot separar dels lligams culturals de cadascun dels alumnes, ja siguin Singh, musulmans, llatins, pakistanesos, argelins, xinesos… S’explica i es te coneixement de ben jove del que costa portar el pa a casa. I es pregunta al professor sobre la legalitat de la jornada laboral de les àvies que no poden venir a recollir els nets després de classe. Són els joves els qui es fan càrrec dels més menuts, ja que els progenitors molts cops no arriben a casa de dia. Aquesta paternitat precoç els fa mirar pels més petits per davant d’un mateix. Són aquests joves els que expliquen als pares sobre quin és el protocol a seguir en temps de pandèmia, no per despreocupació dels majors sinó per la barrera que suposa la llengua en un país nou. Si la classe es veu confinada, poden haver algunes absències a la classe telemàtica, totes justificades esperant uns recursos que han trigat —molt— en arribar.
Enmig de tot plegat, l’institut intenta donar eines per assolir unes competències reglades per una legislació que poc contempla aquestes realitats. Ho fan uns docents que ensenyen en uns barris on no han crescut i que poc sabien com entomar la realitat per la que ninguna universitat els ha preparat. Dins l’aula, en parlar de l’expulsió de la comunitat jueva per part dels romans d’un territori anomenat Palestina, s’enllaça immediatament amb l’actualitat. I tots els alumnes musulmans són coneixedors d’aquesta de la mateixa aflorant les inquietuds de la resta de companys pel conflicte. A tercer, quan s’explica el paper de les grans empreses en aquest sistema econòmic, sorgeixen diferents preguntes i s’enceta el debat, fins que un alumne sentència: estos tienen de todo y no dan un chingue para los pobres. I entorn aquesta frase es genera el consens a la classe. També resulta fàcil explicar l’espoli europeu a centre i sud Amèrica. O, fins i tot, el tràfic d’esclaus, havent-hi alumnes afrodescendents provinents del continent Americà. A quart, és fàcil generar empatia amb qui van ser el centre dels discursos d’odi de la primera meitat del s.XX. I es pregunta —amb criteri— com és possible que continuïn formant part de la realitat política del país.
Hi ha un tresor, joves amb un potencial enorme, que han pres consciència de les responsabilitats adultes durant la seva adolescència. Amb un capital cultural enorme que busca cridar per sobre dels guetos —sobradament denunciats— en els que queda estancat i una realitat molt complexa que resulta difícil de ser tractada amb fidelitat —i sense paternalismes—. Una realitat que convergeix poc o gens amb l’imaginari que ens formen les sèries de televisió i els grans canals de comunicació de masses. Que costa d’explicar i que no disposa d’altaveus. Per això —un cop més— cal cosir les vies que separen la nostra ciutat, cal connectar els barris, la ferida no para de supurar.
*Pere Ríos és professor d’institut a l’Hospitalet de Llobregat
