Ho era, del meu cor, la princesa. La Marquesa era l’altra, la del parc. L’exprincesa ara entra i surt, fa i desfà amb sa vida. Ens estimem a cor què vols. A Berlín és la reina de casa seva. Executiva en una multinacional. Compra i ven: sabates, roba i més coses. Decideix.
Desitjo de tot cor que no es vengui mai l’ànima de lluitadora. Ho és i ho vol seguir sent. A la Marquesa hi anàvem amb els avis, veïns del carrer Llobregat. La futura berlinesa jugava amb la terra. Jo la mirava embadalit. Coses de ser un pare jove. Tornàvem al pis dels avis, un primer que en realitat era un tercer (hi havia entresol i principal) i ella saltava damunt del llit dels meus pares sota la meva mirada incrèdula. On s’havia ficat la severitat d’aquell ebenista? Pobre de mi si hagués intentat fer el mateix.
Què tindrà la marquesa? Potser d’ella, la jove emprenedora ha heretat un esperit actiu. Eugènia Casanovas i Amat fundà i presidí l’Associació Local de la Creu Roja. La berlinesa d’adopció, enamorada de la Merkel, presideix el seu destí. Es deixa estimar per dues gates. Barrina el seu futur, de ben segur dinàmic, no com la torre del parc, que pateix un cert immobilisme (així ha de ser). Malament rai si un dia tremola. Grans palmeres ombregen els racons del jardí públic inaugurat l’any 1978. Quan esmorzes a la cuina del pis de la no marquesa, a tocar d’un canal encantador (Berlín n’és ple), l’ombra sospitosa de panxes d’acer t’inquieta mentre xarrupes el cafè matinal. Ei, premsat a França, acabat de fer i molt amb precisió, no gaire fi. Són els avions que van i venen de l’aeroport proper.
Maria Aurèlia Capmany va tenir una tieta (a qui li deien, sense ser-ho, marquesa) a Collblanc. Una filla va créixer a l’ombra de les palmeres. Sap moldre el gra de cafè. Junts ens bevem el temps. Sense pressa ni cap filtre.
F. Xavier Simarro Montané
