El 6 de maig, el periodista especialitzat en moviments socials i en temes vinculats amb la lluita pels drets humans i la memòria històrica Àlex Romaguera va presentar a l’Ateneu la Iaia el seu llibre Víctimes en so de pau, publicat per Pagès Editors el setembre de 2021. Es tracta de la primera presentació a l’Hospitalet de Llobregat d’un recull de quinze testimonis de familiars de víctimes del terrorisme a l’Estat espanyol durant els darrers cinquanta anys. Víctimes d’ETA, els GRAPO i el gihadisme però també dels aparells policials i grups paramilitars i feixistes.
Un cas de víctima de l’anomenat “gallet fàcil” i de la impunitat dels aparells policials amb la connivència del sistema judicial és el que va tenir lloc a l’Hospitalet de Llobregat fa tres dècades, amb l’assassinat del jove Pedro Álvarez el 15 de desembre de 1992. Inicialment, un policia nacional va ser detingut com a sospitós del crim, però després va ser exonerat i ara, trenta anys més tard, el Tribunal Suprem ha arxivat definitivament el cas. D’altra banda, a la nostra ciutat viuen familiars de víctimes de la repressió franquista o de l’extrema dreta i altres grups armats. Persones que potser per por o per no haver trobat el canal adequat, encara no han explicat la seva vivència.
Director de Nexe, la revista de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, i coordinador de la secció d’entrevistes “Indirecta” de la revista Directa, on recentment ha publicat una entrevista a Lurdes Zabalza, germana de Mikel Zabalza, mort per la Guàrdia Civil l’any 1985, Romaguera també col·labora amb els diaris Gara i Público, on ha publicat nombroses cròniques i reportatges relacionats amb la memòria històrica. Recentment, i entre d’altres, ha publicat sobre el vintè aniversari de la Comissió de la Dignitat i sobre la formació de l’Escola Guillem Agulló. Ara, poc més de dos mesos després de la presentació del seu llibre a l’Hospitalet i dies després de fer-se pública la decisió del Tribunal Suprem sobre el cas Álvarez, Romaguera explica a Districte 7 què pretén amb Víctimes en so de pau.
Quins són els motius que t’han fet escriure aquest llibre?
El deure ètic i periodístic m’ha dut a escriure’l, per donar a conèixer que hi ha persones que, malgrat haver perdut un familiar directe assassinat per raons polítiques, ofereixen el seu testimoni per avançar cap a una societat més justa i humana. Aquests testimonis, lluny de la venjança i la rancúnia, poden ser un motor cap a la reconciliació i amb aquest recull vull donar veu a familiars de víctimes que han estat silenciades a nivell institucional, alhora que transmetre un discurs allunyat de la venjança, l’odi i la rancúnia d’algunes de les principals associacions de víctimes del terrorisme. Cal escoltar totes aquestes persones per arribar a una societat més justa i cohesionada, basada en els valors de la pau i la convivència, perquè crec que la violència no porta enlloc i que la vida està per davant de qualsevol ideologia. Per resoldre conflictes cal treballar el diàleg. Amb la seva lluita, totes aquestes veus tenen en comú que són exemple de superació de les dificultats inherents a qualsevol confrontació o conflicte polític. Tenen un valor pedagògic per a qualsevol persona que vulgui conèixer què ha passat a l’Estat espanyol el darrer mig segle.
Com vas triar els testimonis quan es tracta de persones provinents de sectors i contextos històrics molt diversos? Hi ha algun element que les relligui a totes o que ajudi a explicar què vol dir ser una víctima de la violència política?
Malgrat que les casuístiques de cadascuna de les víctimes són molt diverses, a tots els familiars els uneix el compromís en contribuir amb el seu testimoni a que allò que van viure no es torni a repetir mai més i a una societat més justa i basada en el reconeixement dels altres. A través de cadascun dels testimonis tracto d’apropar-me a uns contextos històrics i polítics diferents, que es poden dividir en tres grans etapes: el tardofranquisme (1968-1975), la transició democràtica (1975-1982) i la “fràgil” democràcia (1983-2017). Les persones entrevistades posen un rostre a la violència política i, al mateix temps, esdevenen un model de superació del drama i el dolor personal per transformar-lo en un actiu en defensa de la veritat, la justícia, el reconeixement i les garanties de no repetició. Tots els familiars de les víctimes reivindiquen que no hi ha víctimes de primera o segona categoria i, a través del seu testimoni, demostren que cap assassinat no té cap justificació i pretenen la reconciliació i el reconeixement mutu a través de l’apropament a l’altre i del diàleg. A més, totes les víctimes i els seus familiars han patit una doble victimització, primer pel mal rebut i, en segon lloc, pel menyspreu i no reconeixement institucional. Reclamen a les institucions que facin el possible a nivell jurídic, legislatiu i polític perquè aquests episodis de violència no es tornin a repetir mai més, al temps que reivindiquen la fi de la impunitat de tots els victimaris, les persones que amb les seves accions han provocat l’existència de víctimes.
A qui es considera una víctima de la violència política?
Es considera víctima d’aquesta categoria a qualsevol persona que pateix un dany físic i psíquic per motius polítics. Hi ha milers de persones a l’Estat espanyol (l’Estat espanyol té tipificades unes 6.000 persones, però segons Romaguera hi ha moltes més que no consten, per exemple totes les causades per les forces de seguretat i funcionaris públics) que han patit violència amb una intencionalitat política, per provocar un efecte en aquest sentit, ja sigui per modificar l’ordre establert o per consolidar l’statu quo. El darrer mig segle han coexistit grups armats que s’hi oposaven a l’assoliment de l’ordre polític derivat de la transició política des de la dictadura franquista cap a un Estat democràtic i també, al mateix temps, es va produir una violència institucional que pretenia eliminar la dissidència política contrària a l’anomenat Règim del 78. Aquesta violència (econòmica, cultural i directa) encara continua vigent, cinc dècades més tard, amb l’estigmatització de col·lectius que pot derivar en accions físiques contra els membres d’aquests. En definitiva, amb la pràctica d’aquesta violència es pretén la deshumanització i culpabilització d’aquestes persones, així com la justificació d’un càstig i, per contrarestar aquest discurs, les persones entrevistades lluiten per eliminar la cultura de la violència heretada del franquisme que cerca l’eliminació física de l’adversari, promoure el diàleg i l’assertivitat i establir un marc de trobada entre les diferents parts dels diversos conflictes. En concret, demanen que es derogui la Llei de secrets oficials, en vigor des de 1968, i la Llei d’amnistia de 1977, que impedeix l’enjudiciament dels criminals franquistes, així com la supressió de l’Audiència Nacional, succedània del Tribunal de Orden Público (TOP) i la funció de la qual és perseguir la dissidència política.
Han estat oficialment reconegudes totes les víctimes? A les víctimes dels cossos de seguretat se’ls ha negat la reparació? S’han menystingut i menyspreat les víctimes per raons polítiques?
Recentment, el Govern basc ha reconegut a Mikel Zabalza com a víctima d’abusos policials en concloure que la seva mort va tenir una “naturalesa violenta i va ser resultat de pràctiques de tortura amb posterior desaparició”, fet pel que haurà d’indemnitzar a la familia de Zabalza amb 135.000 euros. Tanmateix, avui mateix s’ha fet públic que l’Audiencia Nacional no reconeix com a víctima Joxi Zabala i, a més, reclama 10.000 euros a la seva mare per demanar el reconeixement com a víctima de terrorisme d’Estat.
És comuna la sensació de desatenció entre totes les víctimes? Què reclamen? Quines conseqüències pot tenir el no reconeixement o la no reparació?
Malgrat que hi ha un cert progrés i reconeixement a nivell local, com ha passat amb el govern basc en el cas Zabalza o l’Ajuntament de Pamplona respecte a l’assassinat de Germán Rodríguez, les accions causades per la “guerra bruta” dels paramilitars Grups Armats d’Alliberament (GAL) no han estat mai reconegudes per l’Estat, que fins i tot penalitza els familiars de les víctimes. És un escarni i una victimització afegida per part d’una justícia lenta i classista, al servei del poder establert i sense cap interès en la depuració de responsabilitats. Això impedeix l’avenç cap a la concòrdia i té un impacte molt negatiu en els familiars de les víctimes de la violència exercida pels aparells policials, que reinvidiquen el reconeixement institucional i una justa reparació recomanats per l’ONU, Amnistia Internacional o Human Rights Watch.
Tot i que no es pot emmarcar com a part de les víctimes polítiques ni està inclòs al llibre de Romaguera, un altre crim d’Estat, és el que va tenir lloc a l’Hospitalet trenta anys enrere, quan el 15 de desembre de 1992 es va produir l’assassinat del jove Pedro Álvarez. Inicialment, un policia nacional va ser detingut com a sospitós del crim, però després va ser exonerat i ara, trenta anys més tard, el Tribunal Suprem ha arxivat definitivament el cas perquè considera que el crim ja ha prescrit.
Quina és la teva opinió sobre aquest cas? Després de trenta anys reclamant justícia, què pot passar a partir d’ara?
Malgrat que aquest assassinat no té cap relació amb una motivació política ni ideològica, és un exemple de la impunitat i arbitrarietat policials pròpies del període de la Transició, que tenien com a objectiu aplacar qualsevol protesta social i mantenir un ordre i un statu quo provinents d’un règim dictatorial. Durant aquest període, s’identifiquen fins a 135 persones mortes com a conseqüència de la violència policial, de les quals 91 són casos de “gallet fàcil” o ús abusiu de la força per part dels cossos de seguretat en contextos molt diversos. El cas Álvarez és un crim d’Estat en tant que és un abús de poder institucional i també d’arbitrarietat judicial i, en aquest sentit, no hi ha hagut una separació de poders sinó una redistribució de poders en què tots els ressorts de l’Estat han gaudit de protecció jurídica. Cal afegir que la mort de Pedro Álvarez es produeix en un context històric molt determinat: l’any 1992 es posa en marxa l’Operació Garzón contra el moviment independentista català i un any més tard té lloc l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup neonazi, com ho va ser el cas de Carlos Palomino, assassinat per un militar afiliat a un partit d’extrema dreta o el de Yolanda González, assassinada per un militant de Fuerza Nueva. Sobre el futur immediat del cas Álvarez, em consta que la família està cercant nous testimonis per continuar la lluita judicial davant d’altres tribunals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans o el Tribunal Penal Internacional. Cal remarcar el coratge d’aquesta i altres famílies, que malgrat tots els entrebancs judicials mai no han deixat de reivindicar veritat, justícia i reparació davant la impunitat i arbitrarietat. En aquest cas i molts d’altres, totes les famílies són conscients de que han de cercar fora de l’Estat espanyol aquest reconeixement i depuració de responsabilitats.
Es poden arribar a fer públics altres casos de violència policial que afecten a famílies residents a l’Hospitalet?
Una de les conseqüències directes de la repressió és el silenci de les víctimes, quan justament haurien de fer-se sentir més veus de denúncia de la impunitat policial. La sensació d’indefensió i la por i el dolor a una exposició pública d’aquestes famílies els ha impedit emprendre qualsevol mena d’acció judicial. Seria molt interessant que poguessin alliberar-se d’aquesta motxilla que els impedeix tenir una vida plena i les trobades entre familiars de víctimes que tenen lloc al País Basc, per exemple, tindrien un efecte terapèutic i també pedagògic entre la resta de la població.
Penses que aquest llibre ha contribuït o pot contribuir a la reconciliació i l’apropament entre víctimes i victimaris i a una societat més dialogant on les diferències s’abordin de forma col·lectiva i col·laborativa?
La meva modesta aportació forma part d’un conjunt de treballs d’investigació i documentació, que volen fer públiques les lluites de persones i col·lectius socials com la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) impulsada per Pilar Manjón o Robert Manrique entre d’altres, que no només demanen una reparació sinó que estan posant les bases per a assolir una societat més justa. Aquestes veus són un antídot contra la violència que poden ajudar a les generacions més joves a vacunar-se de la cultura de la impunitat i apel·lar a la rectificació institucional.
