Recomanacions Literàries

8M- Llibres que parlen de nosaltres

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

A NP-Narratives Perifèriques pensàvem que érem raritas perquè perseguíem sempre els llibres que parlaven de la classe obrera o de desigualtats de classe. I hem descobert que no. La tríada Isaac Rosa-Gopegui-Marta Sanz venen milers de llibres parlant d’aquestes coses. I sabem que l’èxit de la nostra padrina Anna Pacheco, i el seu Listas, guapas, limpias, té molt a veure amb això. La nostra teoria “d’andar per casa” és que els boomers (que mai vam arribar on ens van prometre) i els millennials (que no veuen futur) estem comprant els mateixos llibres. No arribem a fi de mes però comprem llibres. Entrem a les llibreries i aquella estona de promeses i possibilitats, de llibres nous que fan bona olor, som al món on volíem viure. Lluny del rebut de l’aigua o del lloguer. De les habitacions petites, humides i sense llum. De les feines que no ens agraden.

La literatura que parla de la classe obrera, de les seves històries i conflictes, sembla que ha trobat una certa escletxa a l’oferta editorial. A Itàlia i Anglaterra sempre ha tingut més forat, i aquí s’obren pas últimament, per exemple, relats sobre les conques mineres. Petit problema: molta d’aquesta literatura parla en clau “els últims dies de la classe obrera”, com si la classe obrera hagués desaparegut i com si aquesta classe obrera només hagués estat formada pels senyors de les fàbriques. Trobar bones novel·les que tinguin com a protagonistes a dones obreres és encara complicat. Segurament per això l’ha petat Tea rooms. Mujeres obreras (Hoja de lata, 2016). El reportatge novel·lat de Luisa Carnés explica la desigualtat social de la Segona República des de la visió de Matilde, una noia que se la mira des del mostrador d’un saló de té, amb el transfons de la lluita contra el feixisme i les vagues obreres. Fa por constatar com el discurs de l’alliberament de les dones ja estava perfectament clar en 1934, i com el franquisme va condemnar a les nostres àvies i mares a viure en el més foscos dels patriarcats. Que Luisa Carnés hagi estat un autora oblidada fins ara tampoc no és casualitat. La pobresa et persegueix fins després de morta i per molt que siguis la millor de la teva generació; si vas començar a treballar als 11 anys, ets autodidacta, comunista i t’has d’exiliar sense haver format part del mundillo literari burgès, ni tenir família rica de què tirar. 

Connectant amb el llibre de la Carnés hem trobat, no obstant, dos per recomanar-vos: La memòria de l’aigua de Montse Barderi (Grup 62, Premi Prudenci Bertrana 2019), i Las maravillas d’Elena Medel (Anagrama, 2020). Aquests llibres tenen moltes coses que ens agraden: les autores i les seves protagonistes són filles d’obrers i obreres que arrosseguen la pobresa i la precarietat en les seves biografies. Expliquen el conflicte de classe no des del victimisme, sinó des de la lluita permanent contra el destí previst. Parlen de dones que se’n surten, tot i que sovint paguen un preu molt alt per poder ser, senzillament, elles mateixes 

Les autores, la Barderi la Medel escriuen des de la seva realitat i consciència de ser classe obrera i de com els condiciona no haver tingut, ni tenir, diners. Barderi novel·la la seva pròpia biografia perquè sempre, diu, les dones de la Catalunya pobra no s’han pogut explicar mai amb la seva pròpia veu, i la Medel, que viu a Carabanchel, diu que escriu com a dona de classe baixa, que viu a la perifèria i té un treball precari. Hi ha moltes coses en comú entre la Barderi i la Medel però una de les més boniques és que per totes dues Lorca, el poeta popular, és fonamental a les seves vides. De Medel és la frase “l’escriptor obrer és com la dona barbuda: una barreja entre atracció de fira i quota per calmar consciències”, i es fa preguntes innocents tipus “per què una tia no va escriure Poema en Nueva York? quina escriptora podia, com Lorca, demanar diners a la família per fer carrera literària?”.

Malgrat una parli d’autoexplotació i d’estar sempre cansada (els cossos malalts de les dones, aquest fil del que tan bé estira Marta Sanz) i l’altra, tot i després de guanyar premis, senti vertigen en atrevir-se a deixar el treball “de veritat” per poder dedicar-se a fer tallers literaris, totes dues són exemple de la passió per la poesia i la literatura d’unes noies que mai van tenir a casa prestatgeries plenes de llibres. Totes dues són heroïnes per a totes les que mai hem pogut dedicar-nos professionalment a només llegir i escriure, aquell somni, perquè hem de pagar el lloguer.

Les protagonistes de la Barderi la Medel són dones que coneixem bé. Dones que han treballat netejant cases des de petites “a casa l’amo Gasull”, o que van emigrar i van entrar “a servir”, i “no se llaman por su nombre sino por el piso en el que sirven”, o van jubilar-se netejant oficines. Són dones que han cuidat els nens i les mares d’altres. O que han treballat a les fàbriques del tèxtil (sortejadora i metxera), o a un taller clandestí de circuïts integrats. O que venen “chuches” a una botiga de l’estació del tren o han crescut a la barra del bar dels pares. Les protagonistes de la Barderi i la Medel són invisibles i en reneguen. No troben (a la biblioteca de l’amo) històries que tinguin a veure amb elles. No parlen d’elles ni el poder ni la revolució. No se senten escoltades i malgrat la seva ànsia de saber i aprendre, no poden parlar a les reunions d’homes de l’associació de veïns, on ells acaben per apropiar-se de les seves idees.

Les protagonistes de la Barderi la Medel, igual que elles, s’estimen els llibres i des de la seva pobresa entenen el seu sentit i valor: “Somiava que llegia els llibres i parlava bé i clar, i tothom se l’escoltava”. Compren llibres a venedors a domicili o roben llibres o els paguen a terminis (com hem vist que fan, a l’Hospitalet, dones migrants), o demanen llibres a les joves activistes que pressuposen més llestes i llegides que elles. Tots dos llibres són molt 8M. El de la Medel descriu el lluminós i màgic 8M del 2018, quan les feministes no ens desgastaven barallant-nos i la sororitat ens feia sentir invencibles, quan vam ser milers als carrers, de tota edat i condició. Maria, amb els seus 70 anys enumera totes les vagues en les que no va poder participar quan treballava (“per protestar cal tenir diners”), i viu per fi la vaga feminista des de la primera línia. I la vaga feminista és el final perfecte d’una vida viscuda per trencar amb la foscor heretada. I llavors la felicitat ja no és el que ens havien explicat. La felicitat és que ens escoltin quan parlem. La felicitat no és tenir només una habitació pròpia, sinó una casa pròpia i poder pagar-la sola. La felicitat és tenir una prestatgeria pròpia, plena de llibres que parlin de nosaltres. Llibres que poder llegir quan arribem, felices, de la mani del 8M.

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat